Onda Layetana Un canal obert, plural i sense fronteres

Onda Layetana Noticias

Els Mossos d'Esquadra ja actuen obertament com a policia política

Dijous i divendres passat un operatiu dels Mossos d'Esquadra va detenir al Maresme (Barcelona) a set ciutadans catalans per retirar simbologia política de l'espai públic i dipositar-la a la porta del consistori, en una activitat de neteja que s'estén cada vegada més per la geografia catalana. Aquestes persones van ser traslladades de Barcelona a Girona per a ser empresonades durant tres dies i tres nits per una acció que segons les lleis vigents no constitueix cap delicte, ni tan sols lleu, però que ha estat objecte d'un seguiment i persecució similars als que podrien dur-se a terme en el context d'un operatiu anti Jihadista.   No és la primera vegada que la policia autonòmica catalana porta a terme intervencions seguint consignes polítiques, però si és la primera vegada que ho fa tan a les clares, detenint gent per retirar símbols independentistes mentre els qui els manen fan servir a funcionaris públics pagats per tots per a col·locar-los i per a retirar símbols constitucionalistes, doncs cal recordar que des de fa alguns anys són els propis funcionaris públics dels ajuntaments els que col·loquen tant llaços grocs com banderes estelades seguint les ordres dels seus alcaldes. I cal recordar també que en municipis com Barcelona cada vegada que es produeix el cas contrari, és a dir, cada vegada que són els ciutadans constitucionalistes els que realitzen pegades massives de banderes espanyoles han estat els propis efectius municipals els encarregats de netejar-les seguint instruccions precises de no tocar els símbols nacionalistes. Quan això ha succeït el consistori barceloní ha mobilitzat en temps rècord no només a empleats de neteja sinó a qualsevol altre col·lectiu disponible com per exemple als interventors del tramvia urbà 'trambaix', als quals s'ha apartat de les seves funcions fins a eliminar la simbologia 'discrepant', segons ha pogut conèixer aquest mitjà.    I en aquesta ocasió l'"escarment" ha estat exemplaritzant. Els catalans que es van reunir per a netejar espais públics de simbologia política no van dur a terme cap acció que mereixés detenció, però van ser retinguts el temps màxim que permet la llei (72 hores), sense respectar les sol·licituds d'Habeas corpus presentades per dos dels detinguts. Recordem que l'Habeas corpus és una garantia jurídica que obliga a que tota persona detinguda es pugui presentar en un termini preventiu determinat davant el jutge d'instrucció, qui podria ordenar la llibertat immediata del detingut si no trobés motiu suficient d'arrest, per tant aquesta figura jurídica serveix per a evitar arrestos i detencions arbitràries i assegura els drets del detingut a ser escoltat i a conèixer els càrrecs contra ell. Negar aquest dret és negar un dret fonamental, cosa que els agents han fet de forma flagrant. A més, malgrat que els set detinguts ho van ser al Maresme (Barcelona) i per actes presumptament comesos en aquesta zona, se'ls va traslladar sense un motiu justificable a un municipi de Girona en una zona a la qual el nacionalisme té molta més presència i, per tant, el previsible suport popular podria ser menor, malgrat la qual cosa centenars de persones es van desplaçar per a mostrar el seu suport als detinguts entre crits i esbroncs dels nacionalistes que van anar a boicotejar els seus esforços. La gent concentrada va llançar consignes com "ara sí que hi han presos polítics" o "ha començat la caça de bruixes", i va comptar amb el suport de la plataforma per Tabarnia.   Les condicions de la detenció van ser així mateix anòmales. Es va enganyar als detinguts dient-los que podrien agilitzar els tràmits i quedar abans en llibertat si acceptaven determinades condicions, com per exemple un advocat d'ofici. Se'ls va comminar a autoritzar el bolcat de les dades dels seus telèfons mòbils, la qual cosa de facto permetria als Mossos d'Esquadra localitzar a altres persones d'ideologia afí. Per a mantenir el seu aïllament es va arribar a dir a una mare que havia viatjat des de Barcelona per a poder veure al seu fill detingut que aquest no volia veure-la. Tot i això els set detinguts es van acollir al seu dret a no declarar.   Ja fa algun temps que nombrosos efectius dels Mossos d'Esquadra han criticat obertament la politització de la seva organització que es fa més evident com més es puja en l'escalafó. Molts d'ells fins i tot denominen al servei d'assumptes interns del cos “Genestapo” per la seva persecució d'agent no afins. Aquesta politització dels cossos i forces de seguretat ha anat in crescendo durant els últims mesos, donant-se casos com els del Cap de la policia local de Capellades, que ha arribat a realitzar una vaga de fam a causa de l'assetjament i pressions rebudes per oposar-se al fet que el seu ajuntament realitzés vigilàncies il·legals a persones que netejaven els espais públics de plàstics grocs.   Els Mossos d'Esquadra han actuat en nombroses ocasions de forma política, sempre dissimulant les caces de bruixes sota l'epígraf de delictes tipificables, però aquesta és la primera ocasió en la qual les acusacions ("atac als drets fonamentals" per netejar símbols polítics col·locats de forma totalitària en els espais públics) no se sostenen per cap costat. Els mossos ja actuen com a policia política, sense haver-ho de dissimular.

Leer más

El Viacrucis del Cap de Policia de Capellades per no sotmetre's al nacionalisme

Miguél Hernández és Cap de la Policia Local de Capellades, Barcelona. És un servidor de la llei, i consegüentment procura que en el seu municipi la compleixin tots per igual, sense importar el partit polític al qual un pertanyi o el distintiu que es llueixi en la solapa. Però aquesta legítima imparcialitat va xocar de front contra el mur de l'ajuntament la primera vegada que va haver de posar una denúncia per alcoholèmia a una ciutadana que va resultar ser regidora de cultura (i de la CUP). Des de llavors, Hernández ha estat en el punt de mira de l'ajuntament.   Aquell primer conflicte amb la regidora podria no haver estat tan rellevant de no haver ensopegat el Cap de Policia amb assumptes que implicaven presumptament el propi alcalde, l'independentista Aleix Auber, també de la CUP, al qual va denunciar per instal·lar càmaras il·legals per a perseguir als qui retiressin els llaços grocs que inundaven la vila i la col·locació de la qual, a part d'usurpar els espais públics, violava les ordenances municipals.   Tot i això aquest no és l'únic abús del llavors alcalde que ha estat denunciat pel cap de policia. Hernández també ha tret a la llum diverses contractacions "a dit" que han anat en perjudici del poble, així com la concessió de diversos favors a veïns que han generat una presumpta xarxa clientelista amb la qual l'Aleix Auber hauria pogut comprar el vot de ciutadans del municipi.   En un moment donat els actes de Auber van tenir un caràcter encara més personal per a Miguel Hernández, ja que el llavors alcalde va arribar a fer servir les dades personals del propi cap de policia i a falsificar la seva signatura per a contractar les pòlisses d'assegurances de fins a nou vehicles de la brigada municipal de Capellades, apareixent en totes elles el cap de policia com a conductor habitual. Aquests contractes es van mantenir en vigor durant anys, i han motivat que el cap hagi denunciat al seu alcalde també per usurpació d'identitat i falsedat documental.   Durant aquest període al cap Hernández se li han obert tres expedients disciplinaris i 14 denúncies, totes elles falses segons les seves declaracions, interposades de forma arbitrària per no baixar la vista davant el consistori nacionalista.   Amb l'arribada de les eleccions municipals es va produir un canvi de govern municipal. L'alcalde nacionalista de la CUP va ser substituït per l'alcalde nacionalista d'ERC, Salvador Vives. Al principi aquest fet no va suposar un gran canvi, en passar Capellades del pacte CUP-ERC al pacte ERC-CUP, per la qual cosa Hernández no va tenir esperances que la seva situació pogués canviar.   A la vista de la situació el Cap de Policia va iniciar fa quatre dies una vaga de fam enfront de la porta de l'Ajuntament de Capellades. Inicialment l'alcalde no es va dignar a atendre'l. Segons es va comunicar a l'agent de la llei, no tenia temps. Malgrat tot després de tres dies de vaga el nou edil ha arribat a contactar amb ell i li ha demanat "temps" per a revisar la seva situació i conèixer al detall els expedients oberts.   El cap de policia ha suspès de moment la vaga de fam, encara que creu que és probable que l'actitud del nou alcalde quedi només en bones paraules. A data d'avui no li han retirat ni una demanda, ni una sanció, però si mes no ha pogut reunir-se amb el nou alcalde i amb el futur regidor de governació, que han manifestat no saber pràcticament res de la seva situació. Segons declaracions del Cap Hernández a aquest mitjà, tots dos han manifestat sorpresa per algunes de les informacions i la voluntat de comprovar els fets.   El cap Hernández ens ha comunicat que alberga cert optimisme respecte a la seva situació, al cap i a la fi ens trobem en un període polític en el qual Esquerra Republicana intenta marcar distància amb les postures radicals i de desafiament a la llei tant de PDECAT com de la CUP, però no pensa baixar la guàrdia. Segons el normal curs de la justícia el nou consistori començarà a rebre aviat les demandes interposades durant aquests mesos d'assetjament, i Hernández pensa prendre mesures addicionals si torna a interposar-se contra ell una altra denúncia fraudulenta.   Aquesta és la situació actual del Cap de la Policia Local de Capellades. Hernández sap que no té per què aguantar més aquesta situació. Pot canviar de destinació, triar un altre lloc i començar de nou. Pot mantenir un perfil més baix, cridar menys l'atenció, i ser tractat com un més.   Però el cap Hernández és un servidor de la llei, i prefereix quedar-se en el seu lloc i tractar de fer que la llei es compleixi. Altres agents catalans de diversos cossos, entre ells la mosso Inma Alcolea, pateixen situacions similars. Alguns han contactat entre si, perquè saben que no estan sols. No són casos aïllats, i no tota la gent està conforme amb que la llei i els seus servidors hagin de plegar-se a la política, ni a Capellades ni enlloc.  

Leer más

La banca nacionalista sempre gana

El sorteig de l'Entitat Autònoma de Jocs i Apostes (EAJA) conegut com "La Grossa" torna a quedar desert. Més de tres milions d'euros que tornarà a quedar-se la Generalitat de Catalunya, com va succeir ja en 2014. El matís d'aquesta ocasió és que, a diferència de les edicions anteriors, la Generalitat es nega a divulgar en nombre de bitllets venuts, per la qual cosa l'èxit del sistema de loteries català, que per a alguns no és més que una altra "eina de país", està més que qüestionat.   En 2013, en crear-se el sorteig de "la grossa", el llavors president de la Generalitat, Artur Mas, va afirmar: "Amb la loteria de Catalunya tothom guanya perquè els diners que juguem es quedan aquí". El que pocs imaginaven era que ja en el primer sorteig, els diners del premi es quedaria EXACTAMENT allà: a la Generalitat.   I en aquesta ocasió ha passat exactament el mateix.

Leer más

L'independentisme a la ciutat de Barcelona només arriba al 45%

La tradicional indefinició dels comuns de Colau sempre ha despertat un dubte. Quant pes té entre els seus votants l'independentisme?. Els propis líders de Barcelona en Comú desconeixien aquesta dada, la qual cosa sovint ha portat a molts d'ells a pressuposar el que més els interessava o convenia, motivant que aquells de tendència més nacionalista, com Gerardo Pisarello, aproximessin tant les seves postures al nacionalisme que el previsible creixement d'Esquerra Republicana i l'una mica menys previsible enfonsament dels comuns va acabar fent-los saltar d'un partit a un altre.   Tot i això el segon dubte era encara més rellevant. Com es defineixen els votants barcelonins davant l'independentisme? El fet que Podemos i els comuns apareguessin just en el moment en què Convergència decidia apostar per l'independentisme deixava un percentatge d'indefinició massa gran. Més d'un terç dels barcelonins havien votat a un partit que no es definia ni a favor ni en contra del procés independentista. Això generava enormes dubtes i cada líder polític escombrava cap al seu costat ja que, d'una banda, ni Podem ni els comuns tenien la independència en el seu programa ni recolzaven el referèndum unilateral mes que com una simple protesta, i aquest era l'argument dels constitucionalistes. D'altra banda alguns líders independentistes argumentaven que els comuns donaven suport al teòric "dret a decidir" de Catalunya, i fins i tot el president Quim Torra els sumava sense miraments a la causa secessionista.   Tot i això, després d'aquests quatre anys de dubtes, la combinació dels resultats de les eleccions municipals i la consulta a les bases de Ada Colau ha deixat resultats esclaridors.   D'una banda, la suma de forces inequívocament constitucionalistes ha superat en regidors a les inequívocament independentistes, però considerar únicament aquestes dades suposaria cometre dos importants errors. El primer seria no comptabilitzar els vots independentistes donats a la CUP i a candidatures com Primaries de Graupera o PxC, que malgrat no obtenir representació tenen la seva rellevància, així com a partits constitucionalistes com VOX, UPyD o DCIDE, que sumarien en el bàndol constitucionalista. Aquest error és fàcilment corregible si comptem els vots en lloc dels regidors, però l'error més gran seria ignorar el fins ara desconegut posicionament dels comuns de Colau.   I aquesta és la dada que Ada Colau ha proporcionat en consultar a les seves bases perquè triessin entre un pacte de govern amb l'esquerra nacionalista i un amb l'esquerra "del 155" a la qual fins fa poc demonitzava. Les bases, malgrat una agressiva campanya d'ERC que va incloure la enganxada massiva de cartells i "escraches" a l'alcaldessa, es van decantar inequívocament pel pacte més constitucionalista, amb un irrebatible 71%.   Podent dividir finalment el fins ara indefinit 38% de vots obtinguts per Colau segons el posicionament de les seves bases, obtenim que només el 6,03% de barcelonins van votar un "Colauisme independentista", mentre que un 14,63% haurien votat un "Colauisme constitucionalista". Amb aquestes xifres a la mà i comptant les candidatures sense representació ja pot afirmar-se sense equívocs que la capital catalana és majoritàriament constitucionalista. Una mica més del 54% dels votants de Barcelona rebutja la independència, davant el 45% que la defensa.   De fet, si la consulta de Colau s'hagués dut a terme en la resta de capitals catalanes, la veritat és que tant Tarragona com Lleida tindrien governs constitucionalistes. Són els vetos de socialistes i comuns als partits situats a la seva dreta els que han atorgat l'alcaldia a forces independentistes que no han sumat en vots.   Fins ara Ada Colau ha fet mil i un malabarismes per a no posicionar-se en l'eix nacionalista. Una presumpta equidistància que sovint ha expressat parlant com a constitucionalista però actuant com a independentista, encara que sense convèncer ni a uns ni als altres. Pero a partir d'ara, el regal-parany de Manuel Valls ha fet que la edil barcelonina hagi hagut d'enfrontar-se finalment a l'elecció que mai va voler fer. Ara ja sap el que pensen les seves bases, i ja no podrà ignorar-ho.

Leer más

Sentència favorable a Inma Alcolea, la mosso perseguida per no sotmetre's al nacionalisme

Aquest dijous s'ha fet pública la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en la qual s'admet el recurs de la Mosso d'Esquadra Inma Alcolea, revocant per tant la suspensió d'ocupació i sou de set mesos, així com el trasllat forçós, mesures totes elles imposades per la divisió d'assumptes interns de la policia autonòmica catalana. Inma Alcolea és Mosso d'Esquadra de la Generalitat de Catalunya, un cos de policia autonòmica tan professional i eficient com els altres, però amb una politització indisimulada que comença en el cim i va minvant segons es descendeix en l'escalafó. Molts catalans anomenen a aquest cos "genestapo", per la seva connivència amb l'ideari polític nacionalista, però per a aquells mossos que anteposen a la política el compliment de la llei (i que haurien de ser tots), el cos té la seva pròpia "genestapo" interna: El departament de asumptes interns.   Els jutges han advertit al Departament d'Interior de la Generalitat que no pot imposar sancions d'aquest calibre amb aplicació immediata si no és per una motivació molt més sòlida que l'aportada, tant mes quan la causa que se suposa ha motivat les sancions encara està pendent de judici. Anant més lluny, els jutges han advertit al departament d'interior de la Generalitat que han vulnerat la presumpció d'innocència de la mosso Alcolea.   Mossos independentistes com Albert Donaire poden exercir activisme en hores de servei i fins i tot d'uniforme mentre que a mossos constitucionalistes com Inma Alcolea se'ls sanciona per expressar la seva opinió en l'àmbit civil i fora d'hores de treball, la qual cosa evidencia més que qualsevol altra cosa l'assetjament al qual estan sotmesos els agents que volen desenvolupar les seves funcions sense sotmetre's a l'ideari nacionalista i són crítics amb la politització del cos. Ja són diverses les denúncies que la mosso constitucionalista ha interposat contra cada sanció que ha considerat injusta, i fins ara, els jutges sempre li han donat la raó.   El desig de denunciar aquestes injustícies és el que porta a Inma Alcolea a col·laborar amb la emissora constitucionalista Onda Layetana, vinculada a aquest mitjà, des d'on presenta l'espai de ràdio "A este lado de la ley", denunciant de forma directa i deshinibida les injustícies dutes a terme en el cor de la policia autonòmica catalana.

Leer más

L'1 d'Octubre va rebre suport des de més de 100 comptes falsos de twitter vinculats a ERC

Twitter ha eliminat i denunciat l'activitat de fins a 130 comptes falsos, en realitat robots, als quals ha vinculat a Esquerra Republicana de Catalunya i que es van utilitzar de forma coordinada per a influir massivament en l'opinió pública. Encara que el partit nega els fets i afirma haver-se assabentat per la premsa, la companyia Twitter ha fet pública la relació perquè 'ha detectat activitat maliciosa inequívocament relacionada amb actors concrets'. Segons les informacions publicada a El País, Twitter assegura que la majoria dels comptes van ser creats al mateix temps (el 12 de desembre de 2018) i actuaven conjuntament donant gran difusió a tuits seleccionats del llavors vicepresident econòmic de la Generalitat, Oriol Junqueras, així com del diputat Gabriel Rufián, a més d'altres polítics, tots d'Esquerra Republicana de Catalunya.   Twitter ha revelat aquesta informació en el marc d'una recerca interna sobre intents de manipulació de la opinió pública, que ha revelat actuacions semblants de comptes Russos, Veneçolans i Iranians. En aquest tipus de manipulacions de l'opinió pública és en el qual s'ha enquadrat aquesta "acció exterior" del nacionalisme català.   No és la primera vegada que el nacionalisme català utilitza comptes falsos en twitter per a tractar d'influir en l'opinió pública. Dos mesos després del referèndum il·legal de l'1 d'octubre, l'empresa Twitter Audit mostrava que un 32% dels seguidors de Pilar rahola eren falsos.   De fet, Twitter Audit ens permet comprovar l'autenticitat dels seguidors dels comptes més populars amb facilitat, i això llança resultats sorprenents, perquè si un usuari normal no sol pràcticament tenir seguidors falsos, els líders polítics poden superar el 30% de seguidors falsos (robots que es nodreixen dels seus tuits). Tot i això, casos com el d'Oriol Junqueras, que arriba a tenir gairebé un 40% de seguidors falsos (comprovar aquí), se surten de la norma.

Leer más

Estrasburg tomba la segona demanda del nacionalisme català

La demanda de Carme Forcadell contra la seva presó preventiva és inadmissible segons el Tribunal Europeu de Drets Humans d'Estrasburg. Forcadell no només denunciava que la seva presó preventiva no era procedent (malgrat que la fugida de varis dels seus companys abans que la justícia comencés a buscar-los sembla justificació suficient), sinó que tanmateix denunciava vulneració de drets fonamentals de reunió i d'eleccions, en termes similars als de la primera demanda que Estrasburg ja va rebutjar.   Al no haver estat una decisió conjunta, sinó adoptada per un únic jutge, no es va fer pública de la mateixa forma que la resolució que ja coneixíem i no s'ha divulgat el motiu exacte de la desestimació, però la veritat és que ja va ser rebutjada el mes de març, i el motiu més probable és que la demanda es considerés improcedent per no haver respectat les instàncies judicials, ja que abans de recórrer al tribunal d'Estrasburg hauria d'haver-se presentat davant el Tribunal Constitucional. Al no haver-se seguit aquesta via el TEDH probablement ha decidit rebutjar la demanda.   És poc probable que l'advocat de Carme Forcadell pugui desconèixer l'ordre a seguir dins les instàncies judicials, per la qual cosa és difícil trobar un motiu per a interposar una demanda que no pot prosperar. Si entrem en el terreny de l'especulació podríem aventurar algunes hipòtesis:   En interposar la demanda només s'intentava generar un titular a curt termini i no es pensava realment en la sentència. En recórrer a Estrasburg sense passar pel Constitucional s'intentava enviar el missatge que no es reconeixia la legitimitat del Tribunal Constitucional Espanyol ni de la Constitució Espanyola. Pensaven que els jutges d'Estrasburg no s'adonarien del prodeciment incorrecte. L'advocat de Forcadell no era massa bo.   En qualsevol cas fins ara a l'independentisme se li estan girant en contra les sentències del TEDH, sent la més devastadora la primera, que va entrar a qualificar d'il·legal el referèndum de l'1 d'Octubre i de 'necessària' l'actuació de l'estat Español. I el que és més rellevant, va establir aquestes qualificacions com el marc de referéncia a partir del qual s'analitzarien totes les sentències futures relacionades amb el desafiament dut a terme a la tardor de 2017.   En el cas de la primera sentència difosa el nacionalisme "va contraatacar" amb maniobres de distracció, donant màxima difusió a un informe no vinculant que demanava l'"excarceració immediata" dels presos, elaborat per un grup de treball que col·labora amb l'ONU i que té a Ben Emerson com a vincle amb l'acció exterior del nacionalisme català. En aquest cas no sembla que puguin treure's de la màniga més informes similars, així que, davant la perspectiva que les nombroses denúncies presentades a Estrasburg després del desafiament de 2017 tornin en forma de sentències desfavorables, la ANC i altres entitats secessionistes estan disposant transport per a una manifestació a Estrasburg que pretenen que sigui massiva, amb la finalitat d'exercir pressió.

Leer más

Reaccions al judici: De 'l'Europa franquista' a 'la samarreta de VOX'

Roger Torrent, president del Parlament de Catalunya, ha afirmat aquesta setmana en una entrevista de ràdio que els jutges espanyols "porten la samarreta de VOX sota la toga", perquè pel que sembla les argumentacions de l'acusació (que els actes de setembre i octubre de 2017 constitueixen un cop d'estat i que la resposta del govern va ser necessària) ha suposat tota una ofensa per al 'relat' nacionalista. Un cop digerida una imatge tan gràfica com poc creible (literal o figurativament) com la dels jutges del tribunal vestint samarretes de VOX sota les seves togues, cal suposar que aquesta mateixa samarreta és la que havien de vestir (sempre seguint la línia de pensament del president del parlament català) els escrupolosos jutges del Tribunal Europeu de Drets Humans que van arribar exactament a les mateixes conclusions a les quals ara han arribat els jutges espanyols, quan des d'Estrasburg van respondre a les denúncies de la presumpta "violació del dret de reunió" durant la cancel·lació per part del govern espanyol del ple del parlament de Catalunya destinat a declarar la secessió d'aquesta Comunitat, afirmant que tal intervenció era "necessària en un estat democràtic", com també l'haguessin afirmat si el tinent coronel Tejero, en ser detingut després de l'intent de cop d'estat del 23 de febrer de 1973 hagués al·legat que l'exèrcit li havia requisat l'arma "atemptant contra la seva propietat privada".   Aquesta mateixa aparent indignació va ser la mostrada també aquesta setmana per l'ex-president fugit Carles Puigdemont quan li fou negat l'accés al parlament europeu evitant així la seva enèsima performance. La seva al·locució acusant les institucions europees d'haver estat "engolides per l'esperit del franquisme" encara fa xiular les oides dels liders comunitaris.   I igual sorpresa i contrarietat ha demostrat el president delegat Quim Torra davant la possibilitat cada cop més evident d'una sentència que reconegui el cop d'estat que es va intentar propiciar. En el cas del president més inactiu (almenys en termes de gestió) de la llarga història de la política catalana, la seva resposta ha estat planificar una resposta "contundent i massiva" que s'escenificarà sens dubte passades les vacances en el que promet ser un setembre i un octubre particularment intensos.   Les reaccions de sorpresa dels líders del "procés" semblen fora de to davant el desenvolupament d'un judici emès en directe, seguit per tota la premsa europea, sense possibilitat de manipulació, irreprotxable en les seves formes i que ha ofert poques sorpreses i la majoria d'elles negatives per a la causa secessionista. Tot i això aquestes reaccions de sorpresa aparentment exagerades semblen encaminades a aconseguir l'objectiu de preparar l'ambient per a "escalfar" la tornada a la feina després de les vacances i crear un estat d'ànim que pugui afavorir una majoria independentista en unes més que probables eleccions autonòmiques anticipades (que serien les cinquenes en nou anys, la qual cosa suposa una convocatòria cada dos anys, el doble que en qualsevol altra comunitat).   Perquè en aquesta ocasió el secessionisme vol convertir aquesta probable convocatòria en un quart procés refrendari (comptant els referendums il·legals del 9-N i del 1-O i les eleccions "plebiscitàries" del 27-S), per a, segons instruccions de la ANC, tornar a declarar la independència unilateral si l'independentisme supera el 50% de vots, cosa que mai ha succeït a Catalunya en unes eleccions autonòmiques o generals. I encara que el propi CEO (el CIS català) reflecteix clarament que el rebuig a la independència supera als suports, cofían a generar una situació que torni a desequilibrar la balança al seu favor.    Pocs factors modularan ja aquest previsible enfrontament. Un acord entre forces constitucionalistes seria devastador per a l'independentisme, ja que evitaria l'habitual pèrdua de vots per disgregació entre forces, però encara que els nous posicionaments d'actors com Valls i Collboni de cara a l'alcaldia barcelonina obren una via inexplorada d'acords d'alta política, la veritat és que la translació d'aquesta estratègia a l'àmbit autonòmic sembla molt poc probable. La reedició de l'acord entre independentistes, curiosament, sembla encara més complicada, després del pas de la CUP a la irrellevància, l'intercanvi de forces entre republicans i postconvergents i la desfeta d'aquests últims, el lideratge dels quals es debat entre Puigdemont, Torra i la resta de líders del PDECAT. Un altre factor important és la previsible arribada de més sentències del Tribunal Europeu de Drets Humans d'Estrasburg, que (inundat en el seu moment de denúncies per part del nacionalisme) podria anar dictant sentències que, d'anar en la línia de la primera, enfonsarien la credibilitat i el suport internacional que el nacionalisme català encara pogués conservar.

Leer más

La portaveu del Govern de Catalunya es nega a respondre preguntes en Español

Ha tornat a succeir aquesta setmana després de l'última reunió de l'executiu català. La portaveu de la Generalitat de Catalunya, Meritxell Budó, ha tornat a aixecar polèmica en negar-se a respondre als periodistes que li fessin preguntes en Español. Davant les queixes dels presents, la portaveu ha esmentat que "les normes" estableixen que les preguntes es realitzin en Català i que en finalitzar la ronda de preguntes, els mitjans poden "repetir" alguna de les preguntes en Español i se'ls donarà la resposta traduïda, però que de cap manera poden fer preguntes noves en aquest idioma. Immediatament els periodistes han protestat, afirmant desconèixer aquestes presumptes normes.   Cal recordar que l'Espanyol no només és al costat del Català una de les dues llengües oficials a Catalunya, sinó que és la llengua més estesa en aquesta comunitat i que figura en les pròpies estadístiques de la Generalitat com la llengua materna del 51% dels catalans, superant al Català, que és la llengua materna del 36%. L'espanyol és la llengua majoritària en la qual els catalans llegeixen, veuen la televisió, van al cinema.. malgrat la qual cosa el govern nacionalista l'exclou de l'educació i la retolació pública, i multa als comerciants que la usen en els seus negocis tret que la acompañne del Català, incentivant no obstant això el monolingüisme en Català.   Encara està recent la polèmica "matemàtica" que va protagonitzar Meritxell Budó després de les passades eleccions municipals, quan la suma de regidors nacionalistes de Barcelona va descendir de 18 a 15 i, malgrat tot, la portaveu va insistir que l'independentisme "havia crescut".  

Leer más

Colau tornarà a ser alcaldessa gràcies a Valls

  La jugada de Valls rematada per Collboni donarà finalment els seus fruits. El nacionalisme no s'ensenyorirà de la capital catalana. Això ha quedat decidit en el moment en el qual Ada Colau va anunciar aquesta setmana que optaria novament a l'alcaldia de Barcelona. No va necessitar esmentar que la seva candidatura té tots els números per a sortir triada gràcies a la generositat del regidor Manuel Valls, que li cedeix els vots que necessiti, i del socialista Jaume Collboni, disposat a un pacte d'esquerres que deixa lliure per a Colau el seient d'alcaldessa.   Les reaccions del partit més votat, Esquerra Republicana, no s'han fet esperar. Els nacionalistes pretenien convertir Barcelona en "la capital de la República", però el fet de no poder sumar entre els partits independentistes, que han perdut força en el consistori barceloní, l'ha fiat tot a la voluntat de la "equidistant" alcaldessa anti sistema, forçada a decidir finalment entre esquerra no nacionalista i esquerra nacionalista.   Aquest compromís de carambola entre rivals oposats (Valls i Colau van demostrar durant el seu debat televisiu aquesta química que només tenen els grans enemics) és la conseqüència d'una disjuntiva molt apressant per a Manuel Valls, i és la de triar entre el que possiblement és una gestió ineficient dels recursos de Barcelona o l'espoli dels mateixos per a sufragar i potenciar el moviment nacionalista. I Valls ha pres una decisió tán inesperada que ha provocat situacions insòlites com que fins i tot constitucionalistes de dretes s'alegrin de tenir una alcaldessa "comunista" i antisistema.   Les xarxes socials s'han omplert de retrets des del bàndol nacionalista, dirigits majoritàriament cap a Colau. En aquests retrets les veus d'Esquerra Republicana li enlletgeixen que pacti amb "la casta" (malgrat que ells es presenten amb un polític gairebé octogenari, de cognom i nissaga i que ha viscut sempre a l'ombra del poder). També han hagut agraïments, des del bàndol constitucionalista, molt especialment dirigits a Manuel Valls. "Gràcies Valls" ha estat l'escarit agraïment àmpliament difós per al nouvingut regidor l'estratègia del qual ha constituït una mostra indiscutible que si se saben jugar bé les cartes de la política, qualsevol força pot marcar la diferència. Lluny de perfilar-se l'ocàs d'una figura política, el soci de Ciutadans sembla estar establint les bases per a una interessant carrera que encara no s'aconsegueix albirar.

Leer más

El pla mestre de Gonzalo Boye, tombat pels spoilers

No van ser els serveis d'intel·ligència del CNI els que van deixar al descobert el pla secret al qual insistentment es referien l'expresident de la generalitat Carles Puigdemont i el seu advocat, el excolaborador d'ETA Gonzalo Boye, sinó els seus propis seguidors. Va ser la revolada entre els independentistes en comentar un tuit de l'eurodiputat de Ciutadans José Ramón Bauzá, en el qual mostrava una credencial temporal de "Diputat al Parlament Europeu" el que els va fer debatre i especular sobre si aquestes acreditacions temporals eren el mitjà amb el qual Boye i Puigdemont pensaven colar-se en la institució europea.   Evidentment les acreditacions temporals no concedeixen cap privilegi ni immunitat, però permeten accedir a les instal·lacions, a les quals Puigdemont podria haver-se presentat el dia de la constitució de la Cambra per a fer-se la foto i passar-la-hi per la cara al govern d'Espanya en una altra "enginyosa" maniobra publicitària. De fet, algun càrrec de Esquerra Republicana havia obtingut ja la seva a manera de prova, amb el que Puigdemont i Comín donaven per feta la seva maniobra publicitària.   Però tal com informa El Español, els nombrosos i entusiasmats comentaris dels seguidors nacionalistes a les xarxes socials van acabar alertant als diputats constitucionalistes, que van avisar al president del parlament europeu Antonio Tajani de les intencions dels líders fugits d'aprofitar la funció de la acreditació de cortesia per a donar un cop d'efecte, la qual cosa va portar a la vigilància i denegació de la mateixa per als nacionalistes fugits.   Això va generar una situació de desigualtat dels eurodiputats fugits respecte a la resta d'eurodiputats espanyols, ràpidament denunciada pel secessionisme, però més ràpidament corregida pel salomònic mètode de denegar i revocar les autoritzacions temporals a TOTS els eurodiputats espanyols, que sí que poden accedir a les acreditacions definitives, però previ pas per Madrid, i jurant la constitució com mana la llei.   Revelat i frustrat el pla mestre del nacionalisme català (poc més enginyós que l'ocurrència del presentador Santi Millán l'any en què va aconseguir colar-se en la gala dels Oscar de Hollywood amb una targeta de la cadena de supermercats Caprabo) no s'han fet esperar les reaccions habituals, a saber: pagar un viatge a Brussel·les a desenes de persones perquè es manifestin demanant l'accés al parlament per als líders fugits, o fer que un grup de parlamentaris europeus signi una petició en el mateix sentit, clar que el nombre d'eurodiputats signants és només de 7 entre 751, i tots ells són nacionalistes o comunistes de l'esquerra unitària.   Però si mes no aquestes maniobres estan aconseguint per a l'independentisme el seu objectiu principal: omplir TV3 i altres mitjans nacionalistes de titulars que desviïn l'atenció de la notícia més rellevant de l'any: la demolidora sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans que va negar que Espanya vulnerés els drets dels parlamentaris catalans i va dictaminar que el "referèndum" de l'1 d'Octubre de 2017 va ser un delicte i que no va tenir res de democràtic.

Leer más

Puigdemont es posa en evidència en dir 'Franquista' a la Unió Europea

Als nous electes del nacionalisme català per al Parlament Europeu no els ha caigut massa bé que se'ls rebutgi l'entrada en la institució. Això va succeir ahir dimecres, quan Carles Puigdemont i Toni Comín van intentar accedir al Parlament europeu a recollir una acreditació provisional que sol lliurar-se als nous eurodiputats com a tràmit fins que aconsegueixin dels seus governs l'acreditació definitiva. Tot i això, davant les (fundades) sospites que el Govern Espanyol no arribaria a concedir la seva acreditació als escapolits atès que se'ls detindria en trepitjar sòl espanyol, se'ls va negar tal cortesia, de la qual segurament ja planejaven alerdear com si d'una victòria es tractés del europeisme sobre la "vil" Espanya. Tot i això, el cautelós procedir dels funcionaris del Parlament Europeu (totalment justificable, ja que la eurocámara ja va negar al expresident l'autorització per a assistir a un un esdeveniment per motius de seguretat) ha espatllat el petit triomf que tant en Puigdemont com el seu advocat, el polèmic Gonzalo Boye (que va complir condemna per col·laborar amb ETA en el segrest d'Emiliano Revilla) comptaven amb atribuir-se, i això ha provocat aquestes temperamentals declaracions contra la Unió Europea.   Com han indicat repetides vegades els serveis jurídics del Parlament Europeu, per a exercir les funcions com a europarlamentari no hi ha més alternativa que acudir a Madrid, complir la llei espanyola i jurar la constitució.   No és la primera vegada que l'Expresident fugit qüestiona la institució europea quan no li dóna la raó. Coneguda és la vegada en la qual va afirmar davant els mitjans europeus que "potser, els catalans haurien de poder decidir si desitgen o no pertànyer a aquesta Unió Europea".   Cada cop que Puigdemont ha dit als eurodiputats que a Espanya queda un pòsit franquista, per increible que pugui semblar, els interlocutors almenys l'han escoltat, ja que és una afirmació que molts no poden verificar, però les actuals afirmacions que és la mateixa Europa la que està sent engolida per 'valors franquistes' pot suposar la constatació de la poca credibilitat de les acusacions de l'inquilí de Waterloo.

Leer más

Per què la decisió d'Estrasburg és tan rellevant

Ahir la portaveu de la generalitat, Meritxell Budó, va atendre una roda de premsa en la qual donava explicacions sobre la denegació de la demanda dels membres del Parlament de Catalunya sobre la suposada violació dels seus drets. Deia "acceptem la resolució del Comitè de Drets Humans" i afegia, desafiadora, "Esperem que les resolucions que hagin de venir i siguin favorables a la nostra causa s'acceptin per part dels unionistes..". Però al marge de l'anomalia democràtica de qualificar com "la seva causa" (del govern de Catalunya) el que hauria de ser només la causa de l'independentisme, la portaveu no va esmentar l'autèntic abast de la resposta d'Estrasburg. Perquè la resposta ha estat molt pitjor del que podien haver esperat.   El que la demanda a Estrasburg sol·licitava era un pronunciament sobre si els drets dels parlamentaris havien estat vulnerats en suspendre's la sessió plenària del 9 d'octubre de 2017 en la qual Puigdemont planejava concloure el cop d'estat iniciat el 6 de setembre del mateix any amb l'aprovació de lleis inconstitucionals. Per tant, la resposta que el nacionalisme necessitava era "Si, els vostres drets han estat vulnerats. Condemnem a Espanya", però sabien que podia arribar-los una altra: "No. La sol·licitud queda desestimada".   Tanmateix, això últim s'hauria produït si els ofesos parlamentaris haguessin fet una demanda breu, sense floritures i ajustada als (els seus) fets. En canvi la van presentar amb els seus habituals adorns respecte a les bases de la democràcia, al vot del poble sobirà de l'1 d'octubre, etcètera. I, clar, això va obligar el tribunal de Drets Humans a analitzar també el fons d'aquestes qüestions i pronunciar-se sobre elles.   I la posició adoptada, malgrat que és lògica i predictible, posada en blanc sobre negre és tota una bufetada a les bases de l'argumentari de l'independentisme i gairebé serveix de pròleg a les sentències del judici del "procés".   Perquè Estrasburg no es limita a assegurar que els seus drets no han estat vulnerats, sinó que expressa de forma inequívoca els següents fets:   Sobre la demanda per vulneració de drets   La interferència amb el dret dels sol·licitants a la llibertat de reunió podria considerar-se raonablement com una "necessitat social urgent". La decisió de la Mesa del Parlament de convocar una sessió plenària viola les decisions preses pel Tribunal Constitucional que persegueixen l'objectiu de protegir l'ordre constitucional. El Tribunal considera que la suspensió de la sessió plenària havia perseguit, entre altres coses, els objectius legítims de "garantir la seguretat pública", "prevenir el desordre" i "protegir els drets i llibertats dels altres". En adoptar una ordre de suspensió, per tant, el Tribunal Constitucional s'havia esforçat per garantir el compliment de les seves pròpies decisions. Aquesta suspensió sembla justificada perquè, com ho va assenyalar la Cort, els tribunals constitucionals estaven facultats per a prendre les mesures necessàries per a garantir el compliment de les seves fallades. El Tribunal va concloure que la ingerència en el dret dels demandants a la llibertat de reunió .. era "necessària en una societat democràtica". La Cort va estar d'acord amb la Cort Constitucional que un partit polític podria fer campanya per a un canvi en la legislació o les estructures constitucionals de l'Estat, sempre que utilitzés mitjans legals, però és necessari evitar situacions en les quals els parlamentaris que representen a una minoria no poguessin complir amb els seus deures. Sobre el referèndum de l'1 d'octubre L'1 d'octubre de 2017 es va celebrar un referèndum no autoritzat per a decidir sobre la secessió de Catalunya del territori espanyol. El Tribunal va assenyalar que perquè un cas relacionat amb els referèndums estigués dins de l'abast de l'Article 3 del Protocol No. 1, el procés en qüestió havia de dur-se a terme baix condicions legals per a garantir la lliure expressió de l'opinió popular en l'elecció de legislatura. El Tribunal va considerar que aquestes condicions no s'havien complert en el present cas. La sessió plenària del Parlament s'havia convocat en compliment d'una llei que havia estat suspesa pel Tribunal Constitucional i per tant ha estat inaplicable temporalment. Per tant, la decisió adoptada per la Mesa del Parlament es va deure a una falta manifesta de compliment de les decisions emeses pel Tribunal Constitucional destinades a protegir l'ordre constitucional. El Tribunal Europeu de Drets Humans ha declarat per unanimitat que la sol·licitud és inadmissible. La decisió és definitiva. (En altres paraules, inapel·lable).   Aquest és el quid de la qüestió. El tribunal d'Estrasburg no només ha declarat que aquell dia no es van vulnerar els drets dels parlamentaris, sinó que ha desplegat tot un argumentari que posa al descobert la conducta antidemocràtica dels parlamentaris independentistes, un argumentari ratificat unànimement per set jutges de diferents països, i que Estrasburg no contradirà en les seves següents entències, sinó que servirà de base a moltes d'elles. Podeu consultar la resolució íntegra (en anglès) en el següent enllaç: https://media.e-noticies.com/img/20190528/decision-forcadell-i-lluis-and-others-v.-spain---decision-to-suspend-the-plenary-sitting-of-the-parliament-of-the-autonomous-community-of-catalonia.pdf  

Leer más

L'independentisme es redueix a Barcelona i s'estavella en Tabarnia

Esquerra Republicana ha estat la força més votada a Barcelona. Tot i això, l'independentisme en el seu conjunt amb prou feines arriba al 39% a la ciutat comtal. De fet, l'independentisme ha caigut fortament a Barcelona, passant de 18 a 15 regidors en quatre anys (d'un total de 41). Les forces no independentistes pugen de 23 a 26 escons, amb la particularitat que els partits que s'oposen a la secessió pugen de 12 a 16, superant per si solo als partits nacionalistes. De fet, Esquerra només ha guanyat les eleccions perquè el vot nacionalista s'ha concentrat i el constitucionalista està dispers.   Especialment relevant és el cas del PDECAT, que pot reclamar com a molt un terç del nacionalisme, i la CUP queda fora del consistori barceloní i de la majoria dels consistoris de la zona inclosa en el concepte "Tabarnia", que comprèn la zona litoral de Barcelona i Tarragona i es vertebra entorn dels grans municipis.   En aquesta zona, el denominat "cinturó vermell" ha tornat a revalidar el seu color, sent Hospitalet del Llobregat el principal bastió del constitucionalisme socialista, amb Santa Coloma, Sant Boi, Sabadell, Esplugues, Gavá i Sant Vicenç dels Horts (poble natal de Junqueras) entre molts altres.   Badalona també s'ha despertat constitucionalista, però sota la bandera del Partit Popular de García Albiol, mentre que a Castelldefels el PP també és primera força, encara que la suma del PSC i els comuns pot desallotjar-lo.   Fora de Tabarnia, els petits municipis catalans estan sotmesos a la dictadura de la por. Això significa que en la majoria d'ells és indiferent quants votants constitucionalistes hi hagi, perquè no tenen a qui votar, ja que no es presenten alcaldables constitucionalistes. Els farien la vida impossible.   A escala nacional, la desfeta de Podemos és generalitzada. Els "comuns" en tota Espanya retrocedeixen dramàticament. Les pèrdues del seu dos bastions principals (Madrid i Barcelona) els causen ferides mortals de necessitat, i aquestes ferides es propaguen als nacionalismes perifèrics amb els quals guarden tanta complicitat.   Com vacunats pels estralls causats a Catalunya pel nacionalisme, els gallecs han fet que les Marees s'enfonsin, Navarra Suma ha expulsat al nacionalisme de Navarra (una de les poques ocasions en les quals Ciutadans ha demostrat que sumar pot sortir-li bé), i a Balears els nacionalistes ja són irrellevants, (el que podria traduir-se en la desaparició de les actuals lleis de discriminació lingüística).   Tot i això, els nacionalismes més moderats sí que es reforcen: És el cas del PNV, més concentrat a esgarrapar pressupostos al govern de Madrid, o de Compromís, molt lluny de pusturas rupturistes. De fet, la crescuda presencia d'Esquerra Republicana en grans municipis barcelonins ha d'entendre's més com una compactació de l'independentisme a posicions menys rupturistes en detriment del PDECAT (al qual només li queda el consol de vèncer a Esquerra a Europa, on Puigdemont i Junqueras es veurien les cares si no acabessin detingut i suspès respectivament) i de la gairebé extinta CUP.

Leer más

Unidos SI: L'escissió constitucionalista de Podemos que defensa Tabarnia

Des que el fenomen anomenat Podemos capitalitzés el moviment 15-M per a fundar un partit polític situat pràcticament en l'extrema esquerra, el accelerat creixement del fenomen va esser aprofitat en totes les autonomies espanyoles per a refugiar a moviments minoritaris de caràcter nacionalista. Especialment destacable va ser la purga a Catalunya de les veus discrepants que demanaven als nous "cercles" de Podemos que no incloguessin al nacionalisme identitari en les seves files i el consideressin "casta", com a la resta de l'oligarquia dominant contra la qual deien lluitar. Tal purga va eliminar la discrepància i va deixar en el cim a independentistes confessos com Lluís Franco Ravell (que va decidir amagar el cognom "Franco") o Ada Colau, tots dos votants confessos del si a la independència en el seudoreferéndum del 9-N, que a partir de llavors van començar a practicar aquesta coneguda "equidistància" consistent a actuar com a independentistes i dir que no ho eren. El fenomen es va reproduir a escala nacional amb el Compromís valencià i les Marees gallegues. En cada comunitat, Podemos defensava a les minories atacant a les majories, fins al punt de tenir els seus cartells electorals en Asturias només en asturià, un idioma molt minoritari.   Des de llavors no han estat poques les baralles internes, fusions i escissions contínuas en la formació morada, amb canvis de nom inclosos, de Podemos a Unidos Podemos i en l'actualitat Unidas Podemos. Moltes de les discrepàncies han estat, precisament, a tenor del doble criteri pel qual la formació morada sempre ha denunciat els draps bruts del nostre país, però mai els de l'independentisme, el seu soci preferent.   I és que el acomplexament de la esquerra davant els nacionalismes identitaris és tan generalitzada com incomprensible. Uns moviments que es basen en la igualtat, la germanor entre els treballadors i l'absència de fronteres s'acovardeixen davant un nacionalisme d'extrema dreta maquillat amb un fi vernís d'esquerra molt fàcil de gratar, i es neguen a denunciar la seva evident hipocresia per por de ser anomenats 'feixistes'.   Fins que la gent es cansa. I és aquí on apareix Unidos SI. Una formació que s'escindeix d'Unidas Podemos per a ocupar la mateixa zona de l'espectre esquerra/dreta que la formació morada o que partits com la CUP, però que en l'altre espectre, el de constitucionalisme/secessionisme, està més própera al PP o a Ciutadans. I encara que ens costi assimilar-ho, la veritat és que és un posicionament molt més coherent, ja que la esquerra real sempre ha tractat d'abolir fronteres, mai d'aixecar-les. Per això, la nova formació, encara petita, no només agrupa discrepants morats, sinó socialistes desencantats, així com també comuns d'altres formacions i ex-afiliats d'Iniciativa-Els Verds.   I és que el constitucionalisme de "extrema esquerra" era un espai electoral que encara faltava per omplir, el buit que quedava perquè el constitucionalisme fos totalment transversal, des de la dreta més extrema de VOX, passant per la dreta del PP, el centre (segons el dia) de Ciutadans, un centredreta socialista massa còmplice amb el secessionisme i noves formacions d'esquerra no nacionalista, com Esquerra en Positiu o DCIDE, fins al nou Unidos SI. Davant d'ells, l'alineació secessionista, amb l'extrema dreta irredenta del MIC, l'extrema dreta més dissimulada del PDECAT, la pseudoesquerra d'ERC, la extrema esquerra còmplice dels comuns i l'extrema extrema esquerra de la CUP, i sense centre conegut.   Però Unidos SI encara ens ofereix una altra sorpresa. Dins d'un posicionament d'esquerra més radical que els de DCIDE o Izquierda en Positivo, la nova formació es mostra obertament partidària de la idea de Tabarnia, la qual cosa implica la divisió de Catalunya en dues comunitats autònomes, una per a les comarques més constitucionalistes, fonamentalment grans ciutats costaneres i industrialitzades, i una altra per a les nacionalistes, majorment petits municipis d'interior i principalment agrícoles.   Ja veurem quin pot ser l'abast d'aquesta nova formació que s'ha presentat per sorpresa en alguns municipis i que ja té un candidat per a Barcelona, Julio Villacorta, a més de presentar-se en altres municipis com Blanes.

Leer más

Espanya entre els països més democràtics segons l'informe V-DEM 2019

A hores d'ara no és notícia que Espanya es mantingui en la part alta de la taula en totes les anàlisis de democràcia del món, però donat el treball invertit per les accions diplomàtiques del nacionalisme català per a oferir el missatge contrari és convenient ressenyar l'escàs perjudici que semblen produir aquestes accions a la reputació del nostre país.   I és que els organismes que mesuren els nivells de democràcia no ho fan sobre la base dels missatges polítics ni de les capçaleres dels periòdics, sinó sobre dades objectives com les garanties legals i jurídiques o el nivell de llibertat en cada país, i tal com expressa l'informe "centenars de factors" que ajuden a conformar un retrat fidedigne de la qualitat democràtica d'un país.   L'informe V-DEM, que classifica les democràcies liberals, també compara les dades de 2018 amb les d'una dècada abans, mostrant si un país s'ha tornat més democràtic (cas de Tunísia) o més autoritari (com els Estats Units). En la part superior de la taula, des d'Espanya fins al principi, tots els paisos analitzats mostren una democràcia estable, destacant el cas de Corea del Sud, que ha experimentat una notable millora que la sitúa entre els paisos més democràtics del món.   Es pot consultar aquí l'informe complet (en anglès): https://www.v-dem.net/media/filer_public/99/de/99dedd73-f8bc-484c-8b91-44ba601b6e6b/v-dem_democracy_report_2019.pdf

Leer más

Catalunya margina a les escoles l'espanyol, la seva llengua més parlada

Els resultats de l'estudi dut a terme en més de dues mil escoles de Catalunya no deixa lloc a errors. L'espanyol és llengua non grata a les escoles catalanes. No és que la imposició lingüística i l'adoctrinament escolar fossin precisament un secret, però des de l'ocultació pel govern socialista de l'últim informe sobre la matèria, els qui defensen la convivència entre les dues llengües més parlades de Catalunya mancaven de dades amb les quals demostrar el que cada dia veuen als col·legis dels seus fills. Ara finalment ho tenen sobre paper.   Segons confirma l'informe, la imposició es du a terme per tres llocs: El mateix ensenyament: En la pràctica totalitat de casos les classes lectives es donen només en català, amb l'única excepció de l'assignatura de llengua espanyola. L'objectiu clar és aconseguir que els alumnes "normalitzin" l'ús del català i considerin l'espanyol una llengua aliena. En multitud d'ocasions, aquest monolingüisme s'estén fora de l'aula, als passadissos i molt especialment a l'hora de l'esbarjo. Els mestres saben que si es força als nens a parlar català entre si al pati és més probable que acabin fent el mateix al carrer. La comunicació interna. Tant les converses entre professors com els comunicats i circulars impresos han de ser monolingües en català. És la forma d'exercir pressió sobre el professorat perquè "s'adapti" o renunciï. Sumant aquest factor al de l'habitual sedàs ideològic (és més fàcil ascendir i arribar a llocs de responsabilitat si es té el carnet d'un partit nacionalista) s'aconsegueix la complicitat del professorat per a l'adoctrinament monolingüe. La comunicació amb els pares. Aquest és el mitjà més singular dels tres, perquè es pretén per la força de la persuasió forçar el castellà com a única llengua de comunicació entre pares i mestres malgrat que en molts casos la majoria dels pares són castellanoparlants. A això ajuda una actitud condescendent amb l'espanyol, que és tractat com a "idioma de segona" que només s'ha de tolerar si es desconeix el català i, per tant, queda reservat a la gent inculta. Aquesta situació contrasta amb tots els estudis que demostren que la llengua espanyola és la llengua manterna de la majoria de catalans (un 51% segons les dades oficials de la mateixa Generalitat) davant del Català, que queda en segon lloc (amb el 36% també segons la generalitat). Fora de les fronteres de Catalunya aquesta situació de marginació de la pròpia llengua seria considerada un contrasentit, però anys d'habituació i una fortíssima política identitària ha aconseguit que a Catalunya els pares que desitgen l'educació bilingüe es silenciïn per a no perjudicar el futur dels seus fills.   La realitat és que avui dia a Catalunya els pares que desitgen una educació plural, bilingüe (o trilingüe) i lliure d'adoctrinament han de fer el que fan els polítics nacionalistes: portar als seus fills a l'escola privada, en la qual s'ofereix el bilingüisme com un plus molt cobejat que l'escola pública no pot oferir.   I és que l'única tessitura en la qual els catalans podrien pronunciar-se sense por a represàlies seria sotmetre la imposició lingüística a referèndum, cosa que els partits nacionalistes han negat per activa i per passiva al·ludint a un "gran consens" que mai han demostrat i a una "eficàcia provada" desmentida per multitud d'informes.   Aquesta situació és més fàcil d'entendre si es té en compte que l'última responsable d'educació escollida per Puigdemont, Clara Ponsatí (actualment fugida de la justícia) va demanar disculpes en jurar el seu càrrec per no saber-se expressar bé en espanyol, una cosa comuna en gran part dels polítics nacionalistes catalans, que arriben a presumir obertament de la seva ignorància de l'espanyol, la llengua més parlada de Catalunya.

Leer más

Manifest a França a favor del respecte als drets i llibertats dels Espanyols

Aquest nou manifest és una resposta al polèmic document que van signar fa tres mesos un reduït grup de senadors francesos al març de 2019 i que portava per títol "Pel respecte de les llibertats i drets fonamentals a Catalunya". Aquell document, impulsat per les labors diplomàtiques del nacionalisme català, va ser difós per una fracció minoritària dels senadors francesos i presentat pels mitjans nacionalistes com un gran triomf democràtic.   La resposta, d'altra banda, ha estat signada i avalada per nombroses veus autoritzades del país gal i arriba en forma de manifest de títol similar a l'anterior "Pel respecte dels drets i llibertats de tots els ciutadans d'Espanya". Entre els signants es troban professors universitaris com Jean-Pierre Étienvre (Sorbona) o Barbara Loyer (Universitat de París), historiadors de prestigi com Benedict Pellistrandi, a més d'investigadors, escriptors i directors de mitjans de comunicació, en el que suposa tot un suport al sistema democràtic i judicial espanyol.   El manifest, dirigit expressament als senadors signants del manifest anterior, els sol·licita que reconeguin "la realitat de la democràcia espanyola", la netedat i transparència en el judici (retransmès en directe) als líders del "procés" que van abusar de les seves funcions per a "imposar un sistema que els sembla imperatiu a risc de causar odi entre els ciutadans". També criden l'atenció sobre la tergiversació nacionalista del concepte de "diàleg" i denuncien que els senadors signants del manifest pro-nacionalisme utilitzin el terme "repressió" per a la simple aplicació de la llei i diguin "víctimes" a funcionaris electes que van renunciar a aplicar la llei del país per al qual havien estat escollits.   El manifest és clar i contundent, i ha estat publicat en el mateix mitjà que el manifest pro-nacionalisme, el digital Mediapart, un diari de recerca i opinió creat pel exredactor de Le Monde.   Pot consultar-se el manifest (en francès) en el següent enllaç: https://blogs.mediapart.fr/bloyer/blog/270319/pour-le-respect-des-droits-et-des-libertes-de-tous-les-citoyens-despagne

Leer más

Marta Sanchez interromp la seva actuació per atacs hispanófobos

Ha succeït la nit del Divendres 19, en el concert Popstar by Brian Cross Special LGTBI Edition, celebrat a Badalona. El concert ha transcorregut sense novetat, amb aparicions prèvies dels artistes Famous i Ruth Lorenzo, que han actuat sense sofrir cap mena d'interrupció. No obstant això l'aparició de Marta Sanchez ha estat el senyal perquè diverses persones llancessin ous i tomàquets simultàniament a la cantant, impedint-la actuar. L'atac a la cantant ha estat planificat i dirigit específicament a ella des de diversos punts, la qual cosa requereix un pla coordinat donada la complexitat d'entrar en un concert carregat d'ous i aguantar dues cançons sense que es trenquin. A més, els llançaments han anat acompanyats de crits de "Feixista", tant en català com en espanyol. Cal aclarir que "feixista" és l'adjectiu més utilidado pels nacionalistes catalans per a definir als qui mostren desacord amb la seva ideologia. En el cas de Marta Sánchez, que fa uns mesos va cantar l'himne espanyol en un dels seus concerts i que no oculta la seva posició a favor de la unitat del seu país, per a una part del nacionalisme ja ha fet suficients mèrits per a rebre tal qualificatiu.   Portaveus de les diferents forces constitucionalistes han reaccionat immediatament condemnant l'atac, veus entre les quals es troben les de l'alcalde socialista de Badalona, Alex Pastor, el exalcalde popular del mateix municipi, Xavier García Albiol (PP), l'alcaldable per Barcelona, Manuel Valls, i d'altres. Albiol ha anat més lluny en esmentar que existeixen indicis encara no confirmats que apunten al fet que després dels atacs podrien estar les joventuts de la CUP.   L'art i la cultura estan patint de forma acusada les conseqüències del conflicte independentista. El mateix divendres, no gaire lluny d'allí, en el plató del programa 'Llaura i Aquí', de TVE a Catalunya, la cantant Rosa López, desconeixedora encara del que li estava succeint a la seva companya de professió, confessava el seu afecte per Barcelona, ciutat que preferia a Madrid, però descartava mudar-se a ella "per l'ambient que hi ha aquí". Recordem que a Rosa la hi ha cridat durant anys "Rosa d'Espanya".   I és que Marta no és ni molt menys la primera artista a veure la seva actuació boicotejada pel nacionalisme. És recent la interrupció d'una actuació de Joan Manel Serrat en la seva gira per l'aniversari del disc "Mediterrani" en la qual un assistent li exigia que cantés en catalan, al que el cantant es va encarregar de replicar que ningú defensava el català com ell, però que aquesta era la gira de "Mediterrani", un disc cantat íntegrament en espanyol.

Leer más

Ciutadans denuncia 1,4 milions en adjudicacions indegudes del PDECAT

Malgrat que el judici del 'Procés' i la interminable campanya electoral eclipsen la resta de temes en el que a les formacions independentistes es refereix, la veritat és que els escàndols de corrupció continuen succeint-se en el PDECAT tal com ho feien quan es deia CDC, DIL o qualsevol de les seves altres denominacions. Segons la denúncia presentada a la fiscalia pel grup municipal de Ciutadans, el muntant presumptament desviat en pagaments sense justificar ascendiria a 1,4 milions d'euros, i els agraciats serien persones del cercle convergent o d'Esquerra Republicana, i sempre a mitjançant empreses afins, com en el cas de la dona de Raül Romeva a través de compres de llibres amb preus desorbitats a la llibreria a la qual treballava.   Aquest i altres escàndols, tant en el PDECAT com en ERC, s'estan veient solapats per les gesticulacions entorn dels polítics jutjats i a la campanya més agressiva que es recorda, ja que en temps més assossegats possiblement constituirien tot un escàndol en lloc de quedar, com ara, en poc més que soroll de fons.

Leer más

Les grans companyies es plantegen la seva continuïtat a la Cambra de Comerç

La inesperada victòria de la ANC en la Cambra de Comerç, fruit d'una agressiva campanya i una sorprenent participació del petit empresariat nacionalista, fa perillar la continuïtat de les grans empreses en la cambra catalana i podria incentivar la ja preocupant fugida d'empreses de Catalunya, que sumada a la dràstica reducció de la creació empresarial i a l'augment de les fallides en comparació amb Madrid, llança un panorama desolador.   Després d'un convuls mes en què la polèmica per l'eliminació de la doble seguretat va saltar als mitjans molt abans de les eleccions, quan aquestes finalment es van produir es van confirmar més de 2500 vots irregulars (nombrosos vots realitzats des dels mateixos ordinadors amb la mateixa direccion IP, altres vots que no es van registrar..). Les sospites de manipulació van portar a una auditoria que va suposar la vergonya dels organitzadors del procés de votació, la tecnològica Scytl.   Ara, una setmana després, i malgrat la llarga i vergonyosa auditoria, els resultats continuen donant la victòria a "Eines de País", la plataforma única amb la qual la ANC va englobar a l'independentisme i que finalment ha conquistat la majoria absoluta.   L'empresariat encara està en xoc, perquè el programa d'aquesta entitat, lluny de buscar el progrés empresarial, sotmet el món empresarial a la major glòria de la inexistent "república" i, com resa el seu eslògan, promet utilitzar el teixit empresarial com a eines de construcció nacional.   Els responsables de les grans empreses estan a l'espera de comprovar si es concreta qualsevol de les rupturistes iniciatives de la força guanyadora, i en tal cas, abandonaran la Cambra. Això podria provocar una desfeta en la pròpia cambra i provocar no només la pèrdua continuada d'aportacions empresarials, sinó també la dels fons europeus, que són gairebé un terç del seu finançament i que els podrien ser negats si s'enfronten a la Cambra de Comerç Espanyola.

Leer más

Tornen els 'Escamots' - La extrema dreta independentista es manifesta a Lleida

Aquest 28 d'abril s'ha celebrat en el municipi de Torregrossa una desfilada de l'independentisme feixista. L'organització ha estat a càrrec del MIC (Moviment Identitari Català), una formació d'extrema dreta, xenòfoba, que rebutja per igual a espanyols i a immigrants, i que és partidària del català com a llengua única. Els seus seguidors s'han tirat al carrer uniformats amb camises marrons i realitzant salutacions militars amb símbols identitaris catalanistes que paradoxalment recorden molt al franquisme. El MIC ha estat d'actualitat després de l'intent de cop d'estat de 2017, en participar al costat dels CDRs en els "aturs de país" promoguts per la Intersindical CSC del exterrorista Carles Sastre. En aquest homenatge, que ha coincidit amb les eleccions generals, el moviment ha rendit culte als germans Badía, promotors dels "Escamots", grups d'acció directa que van cometre atrocitats sota el règim de Companys i que estaven inspirats en els comandos feixistes de Mussolini Però també han aprofitat per a donar el seu suport a Núria de Gispert pels seus missatges xenòfobs, alineant-se amb el president Quim Torra, conegut admirador dels germans Badia i a qui a Europa s'emmarca asímismo en l'extrema dreta.  

Leer más

Finalment De Gispert i Torra fan marxa enrere

La situació ha acabat per sobrepassar als seus protagonistes. L'expresidenta del Parlament de Catalunya, Núria de Gispert ha cedit finalment a les pressions i ha acabat per renunciar a la Creu de Sant Jordi, el màxim honor que atorguen les institucions catalanes, i que tenint en compte els perfils de l'agraciada i de la seva més acèrrim defensor, el president de la Generalitat, Quim Torra, semblava talment un premi a la xenofòbia.   I és que els freqüents comunicats de tots dos personatges insultant i humiliant a qualsevol actor polític que no compartís els seus postulats sovint entraven en el terreny de la xenofòbia contra espanyols, i no poques vegades equiparant als seus compatriotes amb animals amb clara intenció vexatòria.   La falta de dissimulació en tals missatges, així com la pèrdua de prestigi del guardó va fer que no només els constitucionalistes mostressin la seva indignació, sinó que els rivals independentistes del PDECAT reaccionessin davant una situació objectivament criticable i l'aprofitessin per a marcar un perfil mes "digne" i enlletgir la seva baixa conducta al seu rival.   Malgrat tot, tant la resta de forces polítiques com alguns mitjans de comunicació consideren que el mal ja està fet i que el prestigi de la Creu de Sant Jordi (que ja ha estat rebutjada per personalitats de la talla de Rosa María Sardà o Albert Boadella) ha quedat molt minvat.

Leer más

Torra manté la Creu de Sant Jordi per a De Gispert

El president de la generalitat, Quim Torra, segueix obstinat a mantenir la concessió de la cada vegada més devaluada Creu de Sant Jordi (el més alt guardó que es concedeix des de les institucions catalanes) a Núria de Gispert. La proposició de la que va ser presidenta del Parlament de Catalunya fins a 2015 per a la màxima condecoració catalana ha estat qüestionada des del primer dia a causa dels seus coneguts atacs xenòfobs contra diversos polítics no afins al nacionalisme. Inés Arrimadas ha estat un dels seus blancs més habituals, i els seus repetitius tuits convidant-la a "tornar-se cap a Andalusia" més que coneguts. Però la líder del partit més votat a Catalunya no és l'única destinatària dels seus insults, sinó tambè Dolors Montserrat, Enric Millo, Carlos Girauta i d'altres també han hagut d'aguantar que la independentista postconvergent els equiparés amb "porcs" en un tuit sobre l'increment de l'exportació càrnia a Catalunya, tenint lloc aquestes últimes ofenses quan ja havia estat proposada per a la Creu de Sant Jordi, i estant ja reprovada pel propi parlament de Catalunya per les seves expressions insultants i excloents.   Malgrat tot, en Quim Torra es nega a qüestionar el guardó, la qual cosa no és d'estranyar donada la seva pròpia trajectòria d'insults de caire obertament racista en articles periodístics i tuits als quals qualifica de "bésties amb forma humana" als espanyols no catalans i de tenir una "tara genètica" a aquells catalans que no segueixen les consignes del règim nacionalista. Pensaments afins tendeixen a defensar-se.   Constitueix tot això un descrèdit més a la abans prestigiosa Creu de Sant Jordi, que actualment premia principalment als afectes al nacionalisme, motiu pel qual figures guardonades amb aquesta distinció com la directora Isabel Coixet o la actriu Rosa María Sardà ja no li concedeixen cap mèrit, fins al punt de fer que la pròpia Rosa María Sardà anés en persona a la Generalitat a retornar-la.

Leer más

Viladecans - Un altre ajuntament que torna a permetre l'espanyol

Viladecans és l'últim ajuntament a derogar la imposició monolingüística en el consistori. En aquest municipi del Baix Llobregat s'excloïa l'ús de l'Espanyol en el funcionariat municipal, malgrat ser la llengua majoritària, considerant-se en el reglament municipal el Català com a llengua única.   Així, Viladecans es suma a altres consistoris catalans que han decidit adaptar la seva normativa a la realitat social de la població, com Hospitalet i Lleida, on una iniciativa de Ciutadans ha permès la convivència de totes dues llengües, corregint una greu anomalia democràtica que no existeix en cap altre territori d'Europa i que assoleix la seva màxima expressió en els grans municipis i especialment en la capital, Barcelona, que tenint només un 25% d'habitants catalanoparlants té el català com a llengua única vehicular de l'ajuntament i exclou l'espanyol de tota la retolació municipal, donant-se situacions completament aberrants com la de comunicats a la població excrits en Català, Àrab i Urdú, però no en l'idioma més estès entre la població.   Lamentablement, en altres ajuntaments en els quals la iniciativa de Ciutadans estava fent avançar el bilingüisme, com Esplugues del Llobregat, aquesta mesura ha estat revocada pels partits nacionalistes amb els vots del Partit Socialista, que ha estat clau per a retornar al monolingüisme imperant en gran part dels ajuntaments catalans.   Tot i això, després de les pròximes eleccions municipals, l'equilibri de poder podria variar en molts consistoris, que podrien decantar-se per harmonitzar la convivència de les dues llengües de Catalunya.

Leer más

El comissari Ferràn López revela el pla del secessionisme

Han fet falta les declaracions del major dels mossos, Josep Lluis Trapero, i del comissari, Ferràn López, per a confirmar el pla de Puigdemont i Junqueras: Oferir al món una aparença de democràcia, buscar un enfrontament violent entre gent aparentment pacífica i les forces de l'ordre, i en cas d'obtenir una violència suficient, declarar la independència.   La línia que uneix els punts l'ha tancat aquest dimecres el testimoni del comissari Ferràn López, que ve a corroborar els testimoniatges previs dels principals Mossos d'Esquadra interrogats en el judici del "procés". Encara que poques explicacions són tan clares com les del vicepresident econòmic, Oriol Junqueras, que en aquest vídeo confessava als seus seguidors que el referèndum era il·legal, però que si desobeïen la prohibició, podrien mostrar al món una imatge de persones que voten i al govern espanyol impedint-les "votar", i d'aquesta forma, guanyarien. El comissari López coincideix a més amb el major Trapero en què Puigdemont va ser informat de l'alta probabilitat d'enfrontaments violents i que el llavors president va decidir prosseguir amb la confrontació, però a més ha matisat que Puigdemont tenia la intenció de declarar la independència si s'aconseguia el nivell suficient de violència, la qual cosa recorda a aquesta coneguda dita de l'independentisme català "un mort ens donaria la independència".   Afortunadament, malgrat les indubtables imatges de confrontació (inflades per les fake news i les fotos falses o modificades aportades per polítics nacionalistes com Ramón Tremosa) l'independentisme no va aconseguir presentar davant el món els morts que tant li haguessin ajudat a mostrar la maldestra reacció del govern espanyol com una autèntica massacre de pacífics votants, per la qual cosa Puigdemont va decidir esperar-se uns dies. Malgrat tot es va intentar buscar l'efecte victimista desitjat mitjançant la manipulació de les xifres (es van anunciar més de 1000 ferits que després es van rebaixar a 900) que aviat va contrastar amb la realitat de que únicament van ser ingressats dos "pacífics votants" (un era un agressor que llançava tanques metàl·liques als policies i que va esser ferit per una pilota de goma, i l'altre un senyor d'edat avançada que va patir un infart en presenciar l'enfrontament, encara que es va recuperar) enfront de les desenes d'agents de l'ordre que sí que van ser ingressats, però que el govern espanyol, amb la seva ja comentada malaptesa, no va divulgar, la qual cosa va ajudar a reforçar el relat nacionalista.   En resum, no hi ha més que unir els punts per a entendre un pla senzill però pervers: Mostrar una falsa imatge de democràcia pacífica contra repressió armada ("Democràcia" era de fet el rètol en els cartells que preparaven la coartada del cop d'estat). No importava que no hi hagués marc legal ni suport internacional, que la comissió de Venècia no reconegués les necessàries condicions democràtiques, que no existís campanya de l'oposició, que els partits que representaven al 53% dels catalans no validessin aquell referèndum, que les urnes (de plàstic i opaques) arribessin plenes de paperetes, que es divulgués abans del referèndum il·legal una conversa entre polítics nacionalistes avançant els resultats que finalment es van donar, que es fessi servir gent gran i nens petits per a evitar que la policia pogués tancar els col·legis.. res importava, mentre pogués veure's gent amb paperetes a la mà rebent cops de la policia. Era una imatge poderosa, i per això es buscava, per a provocar una reacció visceral dels ciutadans europeus.   Però ara el pla, aparentment, està al descobert. I la reacció dels ciutadans europeus en saber-se enganyats pot ser molt diferent.

Leer más

La campanya de l'independentisme: Atemptar contra seus de partits rivals

El nacionalisme català ha entrat fort en la campanya electoral, encara que a més d'exposar les seves intencions en mítings, s'ha decantat també per mostrar "arguments" menys democràtics. Mentre els líders dels partits constitucionalistes d'esquerra (PSOE), centre (Ciutadans) i Dreta (PP i VOX) recorren Catalunya presentant els seus programes, els integrants d'Arran (la facció més violenta de la formació que va fer president a Quim Torra) recorreixen Catalunya atemptant contra les seus dels partits polítics no independentistes. Els mateixos vàndals signen les seves accions, les graven en vídeo i les comparteixen a les xarxes socials. L'última seu atacada és la del Partit Popular a Terrassa, que ja compta cinc atacs en menys d'un mes. Són ja incomptables les vegades que les seus territorials de Ciutadans, el Partit Popular, Vox i (en menor grau) el Partit Socialista han estat destrossades a cops de martell i vandalitzades amb pintura. Les seus dels partits independentistes estan lliures d'aquesta onada d'atacs, així com les seus dels partits populistes d'extrema esquerra el suport dels quals l'independentisme necessita. Fins i tot el mateix Quim Torra ha estat assetjat pels seus CDRs (forces autònomes d'intimidació), que li han exigit encara més radicalitat, acusant-lo de no "ser el poble", qüestió a la qual Quim Torra els ha contestat (anomenant-los "companys") que ell sí que és el poble.   Cap dels partits nacionalistes ha condemnat els atemptats, els quals alguns d'ells consideren una expressió de la "voluntat del poble". Per sort fins ara només han hagut danys materials en aquests atemptats, encara que CDRs i Arrán han assetjat també als seus adversaris polítics a les carpes informatives que es munten al mig del carrer, on sí que s'ha arribat en ocasions a agredir físicament els no independentistes.

Leer más

Per als independentistes escocesos, la seva autodeterminació ja ha caducat

La líder del partit nacionalista escocès i primera ministra d'Escòcia, Nicola Sturgeon, ha plantejat la convocatòria d'un nou referèndum d'independència aprofitant la crisi del Brexit.   Fa sis anys l'independentisme escocès va reclamar el "dret a decidir" que la constitució del Regne Unit contempla (perquè Escòcia havia estat un pais independent que fué annexionat al Regne Unit) i el van exercir en un referèndum bilateral i acordat que es va celebrar en 2014 amb totes les garanties democràtiques. Els independentistes no van arribar a la majoria, per la qual cosa el poble sobirà d'Escòcia va decidir romandre al Regne Unit.   A penes sis anys després, el brexit serveix d'excusa als nacionalistes per a invalidar el resultat d'aquell vot i tornar a invocar un "dret a decidir" que invalida el ja decidit, en un nou referèndum que en cas de victòria seria irreversible però que en cas de derrota només hauria d'esperar a qualsevol nou conflicte polític per a ser novament invocat.   L'anunci de Nicola Sturgeon que canalitzarà un presumpte "mandat democràtic" per a un nou referèndum d'independència ha estat ràpidament donat suport pel president substitut de Catalunya, Quim Torra, que ha obviat totes les diferències entre tots dos processos, com que Catalunya mai ha estat un país, que el xoc unilateral va mancar de qualsevol garantia, que la constitució espanyola no contempla aquesta opció o que aquesta constitució fué recolzada a Catalunya per un 90% de catalans el vot dels quals es pretén invalidar.   Els rivals polítics de Sturgeon estan aprofitat aquest suport per a desprestigiar el "neverendum" escocès i posar de manifest la hipocresia que es pugui invocar eternament després de cada derrota però sigui irreversible en cas de victòria.

Leer más

Els independentistes de Torrelameu canvien els STOP per PAREU

Es veu que l'anglès també els molesta.   El sectarisme i l'exclusió no coneixen límits. No contents amb excloure el castellà, els independentistes del petit municipi de Torrelameu (Lleida) l'emprenen també contra l'anglès, ja que l'alcalde d'Esquerra Republicana ha substituït els senyals de STOP per altres en els quals posa "PAREU", la qual cosa no només constitueix un delicte greu contra la seguretat viària, sinó que pot provocar accidents de trànsit.   Poques iniciatives independentistes mostren tan a les clares el caràcter excloent d'aquest moviment que advoca per la implantació d'una llengua única. Fins ara l'anglès era utilitzat per l'independentisme en molts àmbits com a alternativa a l'espanyol en utilitzar una llengua de major difusió, però ara, els sectors de l'independentisme pròxims a les tesis monolingüistas del grup Koiné es treuen la màscara i defensen aferrissadament l'expulsió de qualsevol llengua diferent del català.

Leer más

EEUU dictamina: El nacionalisme català és repressiu i no hi han presos polítics

El 2019 human rights report, l'últim informe anual sobre drets humans elaborat pel departament d'estat Nord-americà aclareix la seva posició sobre el conflicte català, assegurant que segons el seu criteri no existeixen presos polítics a Espanya, sinó polítics presos per càrrecs molt greus i a la presó preventiva per un risc demostrat de fugida, i dóna suport a l'acció de la justícia Espanyola. Asímismo l'informe posa l'accent que cap ONG de drets humans del món dóna suport a la tesi dels presumptes presos polítics.   L'informe, que analitza la situació dels drets humans a tot el món, no es queda aquí, sinó que va més enllà en assegurar que el moviment independentista reprimeix severament la llibertat d'expressió, per al que esmenta el creixent assetjament a periodistes i cita a Reporters sense Fronteres. L'informe desmenteix així les denúncies de Quim Torra sobre presumptes abusos als drets humans a Espanya, i situa l'amenaça a les llibertats precisament en el nacionalisme català. També cita l'increment dels delictes d'odi provocats en la seva majoria per activistes independentistes, en paral·lel a un auge de l'antisemitisme, perquè cal ressenyar que la població jueva a Catalunya no és partidària del nacionalisme degut a la seva història.   Podeis consultar l'informe original sobre els drets humans en españa en la web de Human Rights Watch.  

Leer más

L'independentisme pretenia restringir les llibertats a Catalunya

Les recents investigacions sobre la causa del intent de cop d'estat del nacionalisme català han tret a la llum els papers del ex-jutge Vidal, que detallen els plans de l'independentisme per a retallar severament els drets i llibertats de la població catalana. A continuació detallem alguns dels punts més rellevants revelats d'aquestes i altres recerques.   Eliminar la separació de poders.   Va quedar constància d'això en les denominades "lleis de desconnexió", i més concretament en la "llei de transitorietat jurídica" aprovada en el parlament de catalunya els fatídics dies 6 i 7 de setembre de 2017, segons la qual Catalunya transforma el Tribunal superior de Justícia en un Tribunal Suprem els membres del qual seran nomenats pel president a proposta d'una Comissió Mixta formada per membres del suprem i del propi govern, la qual cosa garanteix la majoria absoluta del govern en l'elecció i control dels jutges i sotmet el poder lejislativo a l'executiu, alguna cosa que no existeix a l'Europa democràtica.   Prohibir els partits que qüestionin la constitució catalana.   Aquest pla va sortir a la llum fa pocs dies a raiz d'una informació d'Europa Press relativa als papers intervinguts al exjuez i activista nacionalista Santiago Vidal, de qui recordem l'enregistrament en la qual confessava que per a l'1 d'octubre s'obtindrien les dades personals de tots els catalans de forma il·legal. En aquests papers queden manifestos els plans de no permetre la constitució de partits polítics que qüestionin la integritat territorial de Catalunya o que encoratgin una unitat de Catalunya amb Espanya, la qual cosa contrasta amb la llibertat que existeix en l'estat espanyol, que si permet l'existència de partits que qüestionin la seva constitució.   Eliminar l'espanyol per a imposar el català com a llengua única.   Ni tan sols necessitem remetre'ns a les lleis de desconnexió, perquè és alguna cosa que el govern nacionalista ja aplica de facto. L'idioma Español, que és la llengua materna de la majoria de catalans (el 51% té l'espanyol com a llengua materna enfront del 36% que tenen el català), està exclosa dels canals de TV i ràdio públics catalans, de la retolació i comunicacions institucionals, es multa als propietaris de negocis que retolin únicament en espanyol i es prohibeix el seu ús en els col·legis com a llengua vehicular. Els plans de l'independentisme passen a més per eliminar l'espanyol com a llengua oficial de Catalunya, i destacats membres del govern nacionalista "presumeixen" del seu poc domini de l'Espanyol (com Clara Ponsatí, ex-responsable d'educació), o són signants del manifest del Grup Koiné contra el bilingüisme i a favor de la llengua única (com Laurá Borràs, l'actual consellera de cultura). En els plans del intependentismo, l'expulsió de l'idioma espanyol serà progressiva, i només els nascuts abans de 1977 tindran permís per a usar-ho en comunicar-se amb les institucions catalanes.   Espiar als discrepants.   Tornant als papers intervinguts al exjuez Vidal i relacionats amb l'esborrany de la "constitució catalana", s'establia la necessitat d'espiar a forces d'ideologia contrària, a les que s'englobava en el concepte de "Espanyolisme Violent".   Usar l'ensenyament per a inculcar "esperit de pertinença al nou país".   Referenciat també en els papers del Jutge Vidal, encara que només hem de traslladar-nos a la realitat de la Catalunya actual per a constatar l'adoctrinament escolar, del qual existeixen nombrosos informes i que està evidenciat en els llibres de text autoritzats per la Generalitat.   Usar els mitjans de comunicació per a enfortir el sentiment nacional.   També consta expressament en els papers del jutge vidal l'ús partidista dels mitjans, encara que no és cap novetat per a qui conegui el panorama de la televisió i ràdio públiques de Catalunya, monolingües i totalment polititzats, des dels canals infantils fins als musicals.   Concedir indults per "serveis al país".   Per a aquest punt també cal remetre's a les lleis denominades "de desconnexió", que permeten "alliberar a representants polítics dels seus respectius processos judicials per haver comès una il·legalitat". El text de la llei és tan ampli que permet passar per alt qualsevol delicte si qui el comet és afí al govern.   En resum, un panorama de restricció de llibertats bastant preocupant que els líders del "procés" pretenien convertir en realitat en el cor d'una Europa democràtica que donaven per fet que els acolliria i reconeixeria com a país.

Leer más

Puigdemont permetria que Catalunya pogués fraccionar-se en més països

Aquest passat dimecres, l'ex-president de la generalitat fugit, Carles Puigdemont, va participar en un col·loqui organitzat en la universitat de Groningen (Holanda), amb un enfocament pro-independentista, en el qual va ser tractat de "president" (com si estigués en actiu), es van esquivar tots els temes escabrosos per ell i es van projectar imatges a tot color sobre el moviment independentista i en blanc i negre sobre les reaccions més dures del govern espanyol.   Al llarg de la seva intervenció l'ex-mandatari secessionista va deixar caure alguna de les seves habituals frases incongruents com "Vaig ser un dels protagonistes d'una rebel·lió que no vam cometre", i va afirmar que "el tribunal rebutja cridar-me com a testimoni quan respondria a totes les preguntes", obviant que el tribunal ha acceptat cridar-li, però al banc dels acusats, que és el paper que li correspon.   Tot i això, una de les frases més rellevants i significatives de la nit va ser la que va sentenciar l'ex-president fugit en afirmar que “Ningú acabaria a la presó per organitzar un referèndum per la independència de Barcelona, o Tarragona, en el marc d'una Catalunya independent. Cada societat té aquest dret. Res és per sempre i cada generació farà el que voldrà”.   A ben segur aquesta frase haurà aixecat butllofes entre el seu propi partit, ja que el moviment nacionalista català és de natural blindat en la seva cohesió territorial i expansionista en les seves aspiracions (sempre han negat les aspiracions del la Val d'Aran per abandonar Catalunya i es neguen a acceptar Tabarnia (la unió de Barcelona i Tarragona) com una realitat que pugui existir fora de Catalunya, al mateix temps que reclamen annexionar València, Balears, part d'Aragó i el sud de França als seus "Països Catalans".   El curiós és que les reivindicacions Tabarnesas i Aranesas en el fons no busquen crear noves fronteres, sinó simplement romandre a Espanya i Europa, i només plantegen separar-se de Catalunya en cas en què el secessionisme els expulsi d'Espanya i Europa, per al que pretendrien convertir-se en noves regions espanyoles diferents, però en cap moment han plantejat conceptes com els de la "autodeterminació" o "estat propi". I el més interessant és que el que pretenen si que està enquadrat a la constitució espanyola i podría dur-se a terme.   Tot i això aquesta frase de Puigdemont ja ha posat en evidència una de les majors contradiccions de tot nacionalisme. Dins de cada territori susceptible de demanar per a sí un estat propi existeixen altres territoris capaços de trobar les seves pròpies diferències i sol·licitar també l'aixecament de noves fronteres.

Leer más

El jutge concedeix als acusats independentistes el dret que ells neguen als catalans

Després d'anys d'expressar-se en espanyol (llengua que els acusats parlen perfectament) davant cada mitjà espanyol i estranger que ho sol·licités, els acusats han exigit dirigir-se als jutges espanyols exclusivament en català.   Aquesta actitud no és nova en els judicis contra acusats independentistes a Espanya. Ja en temps de la banda terrorista ETA els independentistes bascos jutjats per actes de terrorisme refusaven expressar-se en Español, malgrat ser l'idioma majoritari del país basc, i igual que els independentistes catalans, qüestionaven o negaven la legitimitat del tribunal que els jutjava. D'aquesta manera mostren una actitud de desdeny pròxima al supremacismo, perquè es consideren a si mateixos superiors en dignitat al tribunal que els jutja. Ells són els que tenen raó, son herois pels seus seguidors, i és la resta del món el que està equivocat.   Els jutges no han tingut problemes a admetre la sol·licitud en reconèixer "les raons de caràcter emocional de parlar en la seva pròpia llengua materna", un dret que paradoxalment els independentistes neguen sistemàticament a la majoria de catalans, perquè segons les dades de l'últim CEO, més del 55% dels catalans tenen l'espanyol com a llengua materna enfront del 29% que té el català. Cal recordar que un dels primers punts de l'independentisme català consisteix a eliminar l'espanyol com a llengua oficial de Catalunya, i de fet el nacionalisme ja imposa de facto el català com a llengua única en la retolació pública, les escoles i els organismes oficials, marginant a la llengua més parlada a Catalunya. Això provoca situacions tán anòmales com que molts comerços tinguin els seus rètols interns en espanyol per ser l'idioma dels seus clients i el rètol exterior en català per a evitar les quantioses multes lingüístiques.  

Leer más

El director de 'Dos Catalunyes' retorna un premi per lliurar-lo Puigdemont

Fa uns mesos, la plataforma Netflix va estrenar el documental "Dos Catalunyes", sobre el conflicte que ha dividit a la societat catalana. El film de Gerardo Olivares i Álvaro Longoria s'ha alçat a Berlín amb el premi de la fundació "Cinema for Peace" (Cinema per la pau), que premia les iniciatives de contingut pacífic.   Quan es va comunicar als directors que Puigdemont tenia pensat acudir al lliurament a Berlín, el director Gerardo Olivares va decidir no acudir, malgrat que se li va prometre que l'ex-president fugit no intervindria. Tot i això, el seu codirector, Álvaro Longoria, sí va anar a recollir el premi. I quina seria la seva sorpresa quan va ser el mateix Carles Puigdemont qui va acudir a lliurar-li-ho, aprofitant la ocasió per a realitzar un discurs marcadament polític, amanit amb l'habitual terminologia sobre "presos polítics" i "exiliats".   Segons comenta Longoria, es va sentir manipulat, i tal va ser la seva sorpresa que no va ser capaç ni de parar atenció a les paraules d'en Puigdemont, que li van repetir després. Un cop van poder reflexionar amb el cap fred, tots dos directors han decidit retornar el premi per a protestar per la politització del mateix que ha dut a terme l'ex-president fugit.   Netflix ha traslladat als directors tot el seu suport, la qual cosa tots dos han agraït.

Leer más

Vicepresident de la CE: 'A Espanya no hi ha discriminació per Idees Polítiques'

Davant les acusacions del nacionalisme català de que els líders del "Procés" estan sent jutjats per les seves idees, el vicepresident de la Comissió Europea, Frans Timmermans, ha afirmat taxativament que a Espanya "no hi ha discriminació de tracte per idees polítiques", segons un comunicat d'Europa Press.   Aquest nou recolzament de la Comissió Europea es suma a la resta de declaracions en defensa de la imparcialitat de la justícia espanyola que ha fet que, un any més, el nivell de democràcia a Espanya obtingui la qualificació de "democràcia plena" (expressió que Timmermans ha emfatitzat) en tots els rànquings internacionals.   El vicepresident de la Comissió Europea ha posat l'accent en que tots els ciutadans tenen els mateixos drets "inclòs el qüestionar la constitució i voler modificar-la", però "el que no poden fer és ignorar-la ni violentarla", en referència al proper judici als líders nacionalistes pel intent de cop d'estat, i ha notificat que aquesta és la postura oficial de la Comissió Europea referent al respecte a la llei.   El judici als líders del procés promet ser un esdeveniment mediàtic amb una gran cobertura internacional i que s'estendrà durant mesos, cosa que el secessionisme vol aprofitar per a internacionalitzar la seva causa, però que també comporta que el món sencer pugui conèixer aspectes de l'alçament que la maquinària propagandística no ha divulgat internacionalment, com les condicions antidemocràtiques en les quals es va plantejar el referèndum il·legal de l'1 d'octubre, la violació dels drets de l'oposició parlamentària dels dies 6 i 7 de setembre de 2017 o l'eliminació de la separació de poders en les "lleis de desconnexió" que atorgaven poders plenipotenciaris al president de la Generalitat, que en aquells dies era Carles Puigdemont. Una sèrie de fets que poden fer que els actors internacionals que encara mostren simpatia per uns nacionalistes suposadament oprimits arribin a la conclusió que han estat enganyats i els donin l'esquena.

Leer más

Guaidó i Puigdemont. Dues formes de rebel·lar-se

Dos líders En el panorama de l'opressió i les llibertats, dos líders destaquen per la seva forma d'enfrontar-se a un estat al qual qualifiquen d'opressor. Juan Guaidó, autoproclamat president de la República Veneçolana, i Carles Puigdemont, autoproclamat president de la "República Catalana" amb el que intenta separar aquesta regió del regne Espanya. Comparem les accions i les circumstàncies de tots dos personatges de manera que cadascun llanci llum sobre l'altre.   Un estat opresor   Veneçuela està qualificada com a Règim autoritari en tots els rànquings democràtics, inclòs el EIU Democracy Index de 2018.   Espanya està qualificada com a Democràcia plena en el EIU Democracy Index de 2018, per sobre de paises com França o Bèlgica.   Dèficit democràtic   A Veneçuela fa temps que no se celebren eleccions netes, i les que se celebren no són reconegudes per l'oposició. Els Jutges reben pressions i amenaces del règim de Maduro, les forces de l'ordre, els estaments militars i les institucions públiques silencien i persegueixen a l'oposició, fins i tot amb violència. Les manifestacions a favor de l'alçament són sabotejades i reprimides.   A Catalunya s'han celebrat tres eleccions regionals en cinc anys, totes acceptades per tots els partits, i en cap ha guanyat en vots el nacionalisme. La imparcialitat dels jutges és tal que han fet caure a l'anterior govern d'Espanya en denunciar els seus casos de corrupció, la qual cosa va propiciar una moció de censura. No obstant això, a Catalunya, jutges i fiscals reben pressions i amenaces dels CDR (cèl·lules independents a favor de l'alçament que compten amb el suport explícit de l'actual president nacionalista de Catalunya). Periodistes no afins a l'alçament són insultats i agredits. Les manifestacions en contra de l'alçament són sabotejades i reprimides.    Un poble oprimit   Els ciutadans veneçolans coneixen la misèria, i l'escassetat d'aliments, amb una hiperinflació i uns nivells de pobresa extrems, del que s'acusa la mala gestió del règim de Maduro.   Catalunya és una de les regions més pròsperes d'Espanya, posseeix una de les principals capitals Europees i gaudeix d'una renda per càpita per sobre de la mitjana nacional. Malgrat ser una regió plenament bilingüe, l'idioma català (el segon en nombre de parlants per darrere de l'espanyol) és la llengua d'imposició del govern nacionalista. Aquesta és la principal opressió que pateix la part no nacionalista del poble català.   Mitjans parcials i subvencionats   Els mitjans públics de comunicació Veneçolans estan polititzats en contra de l'alçament i a favor del govern de Veneçuela.   Els mitjans públics de comunicació Catalans estan polititzats a favor de l'alçament i en contra del govern d'Espanya.   Forces darrera de l'alçament   L'Assemblea Nacional de Veneçuela és l'òrgan legislatiu del govern vecezolano amb membres triats pel poble veneçolà. El règim de Maduro l'ha arraconat per a crear la ANC, l'Assemblea Nacional Constituent, que li recolza plenament.   A Catalunya també existeix una ANC, l'Assemblea Nacional Catalana. Igual que la ANC veneçolana és una institució constituent deslligada del govern, amb membres no triats pel poble català, però generosament subvencionada pel govern nacionalista i encarregada de la mobilització del nacionalisme.   Alçament   Maduro va ser escollit democràticament després de ser designat "a dit" per Hugo Chavez, però es va consolidar al poder mitjançant un referèndum unilateral ("la constituyente") rebutjat per l'oposició i per organitzacions internacionals. Guaidó va ser elegit democràticament president de l'Assemblea Nacional de Venezuela, anul·lada per Maduro. Guaidó nega la legitimitat de "La Constituyente" i exigeix eleccions netes. En no obtenir-les, s'alça contra Maduro, baixa al carrer i es proclama "president encarregat" de la República Veneçolana, fins a la celebració de comicis justos.   Artur Mas va ser triat democràticament, però sense majoria suficient, per la qual cosa per a superar el veto d'un petit partit d'extrema esquerra, va designar "a dit" a Carles Puigdemont. Aquest planteja la secessió de Catalunya en un referèndum unilateral ("L'1 d'Octubre") rebutjat per tota l'oposició i per totes les organitzacions internacionals consultades. Dies després, Puigdemont rebutja l'oferta del govern d'Espanya de convocar eleccions democràtiques, reafirma la legitimitat del "1 d'Octubre" i es proclama president de la República Catalana.   Després de la proclamació   Juan Guaidó decideix romandre a Veneçuela, amagat en pisos la ubicació dels quals és secreta. Malgrat la immediata persecució del govern de Maduro, surt ocasionalment al carrer a fer declaracions i concedeix entrevistes a mitjans estrangers, amb gran risc per a la seva seguretat.   Carles Puigdemont posa en marxa el seu pla de fugida, avisa a uns quants dels seus afins i es desplaça a Girona, on es passeja entre els seus fidels. Des del govern d'Espanya s'impugna la seva proclamació mitjançant l'article 155 de la constitució i es convoquen eleccions lliures i democràtiques, i des del govern es convida a Puigdemont a presentar-se. En el seu lloc, Puigdemont i els seus afins fugen d'Espanya. Puigdemont s'instal·la en Waterloo, a una luxosa vila de 500 m2 i 1000m2 de jardí que costa 4400 € al mes.    La vida del fugitiu   El règim de Maduro bloqueja immediatament els comptes de Guaidó, deixant-li sense recursos econòmics. Inhabilitat de tots els seus càrrecs, es mou des de la clandestinitat.   Puigdemont continua cobrant d'Espanya el seu sou de President, gairebé el doble del que cobra el mateix president d'Espanya. Malgrat haver-se iniciat un procés judicial per l'alçament, continua cobrant la seva nòmina com a representant de l'estat espanyol a Catalunya durant mesos, i se li permet presentar-se a les següents eleccions democràtiques.   Família en risc   La família de Guaidó és vigilada pel règim de Maduro. La seva dona està, com ell, oculta. El Comitè Iberoamericà de Drets Humans demana seguretat per a la família de Juan Guaidó. Es temen represàlies.   La família de Puigdemont viu amb normalitat. La dona de Puigdemont segueix a Catalunya, on ha estat contractada per la televisió nacionalista i cobra 6000€ al mes per presentar un programa setmanal que grava en un local a Barcelona. Com a qualsevol país democràtic, ningú la perseguirà pels delictes del seu marit.   Reconeixement internacional   En qüestió de dies, la presidència de Guaidó ha estat reconeguda per nombrosos paisos iberoamericans, pel govern dels Estats Units i és imminent el seu reconeixement per part de diversos paisos Europeus.   Més d'un any després de l'intent del cop d'estat, la presidència de Puigdemont encara no ha estat reconeguda per cap govern ni organització del món. L'únic mandatari mundial que ha mostrat la seva simpatia per la causa (i s'ha fotografiat amb una estelada) ha estat Nicolás Maduro.   Futur   ?    

Leer más

V centenari del 'Imperi Universal Català'

El Institut Nova Història (l'estructura d'Estat nacionalista dedicada a "restaurar la veritable història de Catalunya") celebra actualment el cinquè centenari del "Imperi Universal Català". Així, directament. Embastant un relat que faria enrojolar de vergonya als millors historiadors del món (l'historiador britànic Henry Kamen ha denunciat a vegades el falsejament de la història per part de les institucions catalanes), el Institut Nova Història el predica i el commemora en aquest calendari que promociona en el seu web. Si el Institut Nova Història és a la historiografia el que el Club de la Comèdia a la graella televisiva, Jordi Bilbeny seria el Dani Rovira de la institució, el seu major humorista, capaç de signar articles com aquest sense enrojolar-se, atribuint a aquest fictici "Imperi Universal Català" no només els mèrits de la Corona d'Aragó, sinó també els de Castella i, per descomptat de la resta d'Espanya.   Aquest nou concepte suposa una altra fita, aquesta vegada molt difícil de superar, dels creadors de "Colón, Leonardo da Vinci i Cervantes eren catalans", "el Quixot es va escriure en català" o "segurament Francis Drake era català".   La moda de catalanizarlo tot no és nova, però ha aconseguit el seu màxim explendor en preno procés, amb al·legats com els del col·laborador de TV3, Quico Sallés, afirmant que la tradició d'Halloween és catalana, i que ja es practicava en la plana de Vic, d'on va saltar a Irlanda i posteriorment als Estats Units.   Però si hem de referir-nos a algú acostumat a recitar aquest tipus d'historiografia-ficció sense que se li escapi un somriure, estarem parlant de Victor Cucurull, un personatge les intervencions del qual són carn de youtube per l'hilarant de les seves conclusions.   Encara que el realment sorprenent en tots aquests casos és la serietat amb la qual alguns dels receptors d'aquests al·legats reben cadascuna d'aquestes noves, i més encara el fet que personatges com aquests (Cucurull en primer pla) estiguin sempre al costat dels líders del "procés" (la cambres van mostrar recentment a Quim Torra en companyia de Cucurull a Montserrat durant el seu dejuni solidari amb els polítics presos).   De totes maneres, fins i tot els propis independentistes a vegades han de sonreir (ho demostren els comentaris al vaig piular dels articles de Bilbeny) davant les ocurrències d'una institució que es paga amb els diners de tots els catalans per a encoratjar un fals passat èpic i gloriós, com a tants règims de cort feixista van fer abans.

Leer más

Persecució a Catalunya contra els qui es resisteixen al totalitarisme

El govern regional de Catalunya ha decidit que els catalans que netegen els carrers de símbols separatistes són un perill que ha de ser eradicat.   Aquests grups s'han anat formant al llarg de l'últim any arran de les agressions rebudes catalans que, de forma individual, retiraven els llaços o netejaven les pintades independentistes amb les quals el moviment secessionista ocupava els seus carrers. Els denominats "GDR" (grups de resistència) surten emparats per la foscor a netejar pintades, llevar llaços i despenjar cartells de propaganda amb els quals els grups separatistes, emparats pel president regional, l'ultradretà Quim Torra, inunden els llocs públics.   Davant el creixement continuat d'aquests grups, la Generalitat (el govern regional) ha posat en marxa una doble campanya de persecució i desprestigi d'aquests grups de neteja.   - Campaña 1. Persecució activa: El cos de Mossos d'Esquadra (la policia regional, criticada per actuar com a policia política del règim separatista) han col·locat a un dels seus comandaments al capdavant de la persecució d'aquells que retiren llaços i pintades, obviant que ells no estan cometent cap delicte i que són els qui envaeixen els carrers amb símbols polítics els que incompleixen les lleis. Un exemple entre molts: Recentment un sotsinspector dels mossos de Girona ha identificat a una dona al carrer per dir "Viva Espanya".   - Campaña 2: Desprestigi mediàtic: La televisió regional TV3, emet comunicats en diferents programes, qualificant als grups de neteja veïnals com a "Forces paramilitars". Irònicament, l'independentisme sí que posseeix una sèrie de cèl·lules paramilitars, els autodenominats CDR ("Comitès de Defensa de la República", encara que molta gent els denomina "Comandos De Repressió"), l'única funció de la qual és restringir la llibertat d'expressió dels opositors usant la violència si és necessari. Aquesta fase s'està duent a terme en els informatius, així com en programes com "Tot és mou" (tot es mou), en el qual un alt càrrec del govern és qui qualifica als grups de neteja de "paramilitars".   Aquesta deriva és altament perillosa i conseqüència de la irresponsabilitat d'uns líders regionals radicalitzats que porten anys reclamant "diàleg" en uns termes que no podien ser acceptats per l'anterior govern d'Espanya, i que ara que l'actual govern els accepta, continuen negant-se, la qual cosa deixa clar que mai va haver-hi pretensió real de dialogar.   Possiblement els ciutadans de Catalunya i de la resta d'Espanya mai haurien imaginat que els líders encarregats de gestionar una pròspera regió empenyerien a la seva gent a una deriva de tipus feixista i totalitària en la qual, gràcies al control dels mitjans de comunicació catalans que relaten exclusivament la seva versió, sembla estan guanyant la primera de les batalles, la batalla de les paraules sobre la realitat.

Leer más

L'alçament contra Maduro vist des de Catalunya

Aquest 23 de gener, l'opositor Juan Guaidó s'ha autoproclamat "president encarregat" de Veneçuela, desafiant a Nicolás Maduro en l'aniversari de la caiguda de la dictadura de Marcos Pérez Jiménez. Està succeint ara mateix. Gent que omple els carrers de Veneçuela contra el règim de Maduro, perquè ja no té gairebé res que perdre. Un règim autoritari (així està qualificat en Economist Intelligence Unit (EIU) Democracy Index de 2018) sota l'embolcall de república, però amb un líder que ha manipulat un referèndum per a perpetuar-se en el poder i que exerceix un desaforat populisme de llibre, identificant la seva causa amb la de "el poble" i culpant sempre a actors externs de tots els mals que pateixen els seus governats. Diversos paisos sud-americans han reconegut ja a Guaidó, encara que Donald Trump, el president dels Estats Units, ha estat el seu reconeixement més rellevant.   Des del nostre país, Espanya, alguns polítics ja s'han posicionat. Albert Rivera, líder de Ciutadans, commina a Pedro Sánchez a reconèixer el canvi de govern, mentre que Pablo Iglesias, líder de Podemos, parla de cop d'estat.   És, sens dubte un cop d'estat, un alçament, encara que dut a terme per ciutadans desesperats contra un règim opressor al qual la seva disfressa de victimisme i democràcia se li han trencat ja les costures.   I no és necessari remetre's a aquella foto de Maduro exhibint una estelada per a realitzar comparatives entre la situació veneçolana i la catalana. Perquè la descripció del líder posat a dit (Chaves va donar pas a Maduro com Pujol a Mas, aquest a Puigdemont i aquest últim a Torra) que duu a terme un fals referèndum al marge de la resta de forces, controlat i manipulat d'una banda (la "constituyente" de Maduro com el "1-O" de Puigdemont) i recargola les lleis, és quelcom que aquí ja tenim molt vist.   Però encara hi ha més similituds. Aquestes forces (militars en el cas de Maduro, i quasi-paramilitars en el cas de Torra) que amenacen i coaccionen als opositors, assenyalen a les seves famílies i ataquen als periodistes no afins és quelcom que, en diferents intensitats, tots dos pobles experimenten. Un populisme de dit acusador, de rauxa perpetua, perquè si la rauxa s'adorm, la gent pensa. I si pensa i reflexiona, una persona deixa de seguir a aquest "poble" de propòsit únic i comença a qüestionar-se les coses.   I ara vénen les diferències. Maduro no té a ningú per sobre d'ell que li faci complir la llei i respectar la democràcia. És per això que les perspectives per a Veneçuela són fosques, perquè el president Veneçolà té a les seves mans un exèrcit que usar contra la seva pròpia gent. Tret que els estaments militars (o part d'ells) es posin del costat de la gent (que no del "poble"), s'aveïna una guerra civil, cosa que per sort a Catalunya no passa de conflicte civil.   Una altra diferència. Els veneçolans experimenten la misèria. Res a veure amb les esquinçadores propostes dels "exiliats" del procés, qualsevol dels quals viu millor que un catalá mitjá. Res a veure amb el "patiment del poble català" pel qual clamen els polítics que més cobren a Espanya. Els veneçolans passen fam de debò, sense controls mèdics ni batuts de Biomanán. Ells si omplen els carrers, perquè a les seves cases no els queda res. Són revolucions de "ara o mai", no de divendres a la tarda que el dissabte la neu és de bona qualitat.   I encara més diferencies: Venezuela, com hem dit, está calificada com a "régim autoritari", mentre que Espanya hi figura com a "Democracia plena" (la cinquena millor d'Europa).  I Venezuela ja té un bon grapat de reconeixements internacionals.  El cop d'estat que va intentar el nacionalisme mai en va tenir cap.   Tant de bo la situació de Veneçuela tingui el final menys dolent. Tant de bo Maduro acabi parlant de "presos polítics" i "exiliats" en primera persona. O com mal menor, que aquest alçament sigui sufocat de forma breu, ràpida i injusta.   Perquè l'alternativa és una guerra civil a Veneçuela. I això no se li desitja a ningú. Ni tan sols als que somien amb ella.

Leer más

Puigdemont demana al Constitucional que li defensi dels independentistes

El expresident de la Generalitat fugit, Carles Puigdemont, ha presentat un recurs d'empara davant el Tribunal Constitucional espanyol acusant a la Mesa del parlament d'haver vulnerat els seus drets polítics. Puigdemont denuncia la decisió presa per aquest òrgan i enunciada pel president de la mesa del parlament, Roger Torrent el dia 9 del passat octubre per la qual els diputats suspesos no podien delegar el seu vot.   L'enfrontament entre Esquerra Republicana i les diverses faccions del PDECAT és tal que Puigdemont prefereix sol·licitar la protecció d'un Tribunal al qual declara antidemocràtic, al qual va prometre no obeir, i les lleis del qual ha incomplit sistemàticament, perquè li protegeixi dels seus socis de govern. Es tracta d'un nou màxim en la lluita fraticida entre les forces independentistes per l'hegemonia del moviment.

Leer más

La campanya perfecta de TV3 i els CDR

Davant la proximitat de la campanya electoral per a les eleccions municipals i europees, TV3 i els CDR s'han convertit en els dos pilars d'una campanya electoral que podria definir-se com a perfecta. Clar que únicament des d'una òptica totalitària i fora dels paràmetres de la democràcia.   D'una banda, la televisió pública de Catalunya continua amb els seus missatges inequívocament favorables a la secessió, i amb el seu particular llenguatge (la comunitat autònoma és "el país", els independentistes són "el poble", els constitucionalistes són "ultres d'extrema dreta" i els CDRs "joves catalans") que sembla concebut per a crear un estat d'opinió única i indiscutible.   I d'altra banda, els CDR actuen com a "comandos de repressió", desmuntant estands (la setmana pasada els de VOX, aquesta els de Ciutadans), amenaçant i agredint als participants dels partits opositors a l'ideari secessionista, als quals anomenen "feixistes" i qualifiquen com a "extrema dreta", (curiosament el mateix qualificatiu que a Europa apliquen al president secessionista QuimTorra i a les forces nacionalistes que li donen suport a Europa).   El cercle es tanca quan els portaveus de les cèl·lules dels CDR són entrevistats en TV3 i la seva violència de carrer és blanquejada davant els mitjans o disculpada mitjançant la coartada del sofriment de "exiliats" (polítics que presumptament van cometre un delicte de les conseqüències del qual van ser advertits reiteradament i que van fugir per a no afrontar les conseqüències dels seus actes) i "presos polítics" (polítics que sí que van afrontar les conseqüències dels seus actes però estan a la presó provisional per l'evident risc de fugida que els seus companys fugits han demostrat). Es pretén així excitar la resposta emocional d'un electorat al qual ja no es pot accedir amb els arguments de la raó ("serem més pròspers, les empreses no fugiran, Europa ens donarà suport..") que ja han estat desmuntats un a un al llarg d'aquests set anys de "procés".    Aquest cercle perfecte potència amb mitjans públics la veu d'una part de la població al mateix temps que silencia mitjançant la intimidació les veus discrepants. És, sens dubte, la campanya somiada.. encara que no per un demòcrata.

Leer más

Detingut un nebot de Quim Torra per desordres públics dels CDR

Quim Torra no bromejava sobre la seva família quan va assegurar que pràcticament "tots estan apuntats a un CDR". El nebot del President, Ernest Morell Torra, ha estat detingut al costat d'altres quinze activistes per irrompre per la força a les instal·lacions d'ADIF, ocupar les vies de l'AVE de Girona i paralitzar el trànsit de la localitat, perjudicant multitud d'usuaris com a part de les accions dels CDR. Ernest Morell està afiliat a la CUP, el partit més radical de la coalició independentista, que defineix en un tuit al seu afiliat com "Cupaire, Ratafiaire (en al·lusió a la beguda alcohòlica que el president promociona) i molt més".   La detenció s'ha produït aquest dimecres a primera hora de la tarda, encara que el nebot del president ha estat posat en llibertat amb càrrecs poc després. La CUP ha exigit "l'alliberament d'Ernest, segrestat pel règim" malgrat que només se li ha portat a declarar a comissaria i se li ha permès marxar inmediatament.   És conegut que Quim Torra ha animat directa i explícitament als CDR a persistir en les seves accions, després fins i tot de constatar-se la seva conducta violenta i il·legal, per la qual cosa és de suposar que els seus adversaris polítics no deixaràn passar l'oportunitat de demanar-li explicacions per la conducta d'aquests grups que no responen davant cap autoritat.

Leer más

Pares d'alumnes frenen l'adoctrinament en una escola de Barcelona

Els pares dels alumnes del centre Provençals de Barcelona han dit "prou". Segons informa el blog "Dolça Catalunya", en aquesta ocasió l'excusa d'una part del professorat per a adoctrinar als seus alumnes ha estat una activitat de teatre, el text de la qual clama sense dissimulacions per l'abolició de la monarquia i la celebració d'un referèndum per a crear una república, ja que "podem fer-ho" perquè "no estem en cap país del sud-oest d'Europa". A més, "cal anar amb compte perquè referèndum és una paraula prohibida" pel malvat rei. Evidentment el final feliç es tanca amb un "Visca la República".   La diferència entre aquesta maniobra d'adoctrinament i tots els exemples precedents és que en aquesta ocasió les queixes dels pares han estat la força que ha obligat l'escola a rectificar i a retirar el text, conscients que la manipulació política del mateix era massa evident. El comunicat del centre reconeix que "el contingut és inadequat" i afirma que es mantenen "al marge de tota ideologia" i que treballen "des del respecte a totes les famílies".   Cada vegada més, molts pares d'alumnes catalans alcen la veu reclamant una educació lliure d'ideologia per als seus fills, reivindicació que se suma a altres com la de la llibertat d'elecció de llengua i, no menys important, la fí dels barracons educatius.

Leer más

Autodenominats 'Antifeixistes' ataquen la llibertat d'expressió

Des de l'inici de la campanya per a les eleccions municipals i europees, els grups independentistes autodenominats "Antifeixistes" no descansen en les seves accions per a restringir la llibertat d'expressió de totes aquelles forces que no siguin independentistes. Els seus atacs més sistemàtics són cap a la formació VOX, a la qual qualifiquen de feixista. Aquestes accions, perfectament coordinades, persegueixen cada carpa o estand de la formació verda, que envolten i aillen, impedint la seva llibertat d'expressió, mentre increpen i intimiden als seus ocupants i els llancen objectes. Encara que la formació VOX pot enquadrar-se en l'extrema dreta, la veritat és que les accions totalitàries i de negació dels drets civils més bàsics són les que duen a terme aquests grups vinculats a l'independentisme, com Arràn o els CDR, que en molts casos comparteixen integrants. Així doncs, les armes actuals de la que fa temps es considerava "Gent de pau" inclouen les amenaces, la intimidació (ninots penjats), atacs a la llibertat d'expressió, boicot a manifestacions pacífiques (com la de la llibertat lingüística), sabotatges d'infraestructures o violència de carrer. Accions que duen a terme indistintament sobre les carpes i seus de Ciutadans, PSC, PP o VOX, i que qüestionen seriosament la denominació de "antifeixista" d'aquests grups radicals. Si en qualsevol època de l'any aquestes accions són reprovables (a més de manifestament il·legals) la seva gravetat es multiplica en aquesta època preelectoral, perquè de fet neguen el dret a expressar-se a totes aquelles forces polítiques que no siguin secessionistes, la qual cosa suposa en la pràctica la negació sistemàtica de la democràcia.

Leer más

RTVE duplicarà les hores d'emissió en català

Aquesta ha estat la decisió adoptada per RTVE, anunciada aquest dimecres per l'administradora de l'ens, Rosa María Mateo. En aquesta nova etapa, la major part de la nova programació s'emetrà a través de La 2, i el seu objectiu és combinar la llengua catalana amb l'espanyola en la televisió pública tal com succeeix al carrer. Aquesta posició contrasta amb l'adoptada per la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, que comprèn canals com TV3 i emissores com Catalunya Ràdio i que sempre ha exclòs a l'idioma espanyol en la seva oferta mediàtica, tenint al català com léngua única permesa. <b>Avanç o reculada?</b> Encara que hi ha els qui veuen aquest moviment com una altra cessió de l'executiu de Pedro Sanchez al nacionalisme i una reculada en les emissions en espanyol, també pot entendre's com una alternativa no ideologitzada a les emissions de TV3, que actualment té un posicionament ideològic evident, la qual cosa oferiria una alternativa amb contingut audiovisual en llengua catalana sense missatges secessionistes, cosa que és gairebé inèdit en el moment actual. D'altra banda, que RTVE hagi d'oferir aquesta alternativa a TV3 també podria entendre's com una constatació que és impossible despolititzar la televisió pública catalana, almenys a curt termini.

Leer más

spanya: La cinquena millor democràcia del G-20

The Economist ha publicat el The Economist Intelligence Unit (EIU) Democracy Index de 2018. Espanya es manté qualificada com a "Democràcia Plena", consolidant-se com el cinquè país més democràtic de la unió europea, per sobre de França, d'Itàlia i per sobre de Bèlgica, el país que dóna recer als polítics fugits per l'intent de cop d'estat. Espanya també se situa per sobre de paises com a Estats units. De fet, aquest informe no fa més que ratificar altres recents informes d'organismes internacionals que evidencien que el nivell de llibertat que es gaudeix al nostre país està entre els millors, tacat tán només per les greus anomalies originades en el si de l'independentisme català. La llibertat que es permet a Espanya és, paradoxalment, part del motiu que permet a les forces desestabilitzadores abusar de la seva autonomia, defensant postulats secessionistes que en uns altres paises d'Europa serien severament reprimits o, com a Alemanya, directament il·legals. Curiosament la majoria d'aquestes democràcies plenes són monarquies, mentre que les repúbliques que serveixen d'exemple a algunes de les forces populistes, com Cuba o Veneçuela, estan catalogades com a règims autoritaris.

Leer más

Puigdemont, obsessionat amb que atemptin contra la seva vida

El expresident fugat a Bèlgica comença a mostrar preocupants signes de paranoia. Està convençut que el "malvat" estat espanyol vol atemptar contra la seva vida. Això es desprèn dels testimonis d'alguns agents assignats a la seva protecció, segons publica Salvador Sostres al diari ABC. Pel que sembla, Puigdemont ha fet als seus guardaespatlles provar els aliments amb els quals els seus admiradors li han obsequiat, i agents encarregats de la seva seguretat han revelat que els comentaris relatius a que Puigdemont s'ha engreixat es deuen al fet que darrerament el expresident fugit no surt de la casa de Waterloo sense portar una armilla antibalas, el que està fent que el seu cercle més immediat es refereixi al palauet com la "Maniac Mansion". La conjunció d'aquesta desmesurada paranoia amb les sortides de to del seu lloctinent Quim Torra, està fent que a la pràctica, una part notable del PDECAT es senti incòmoda amb els seus dirigents i busqui posicions més possibilistes, així com que candidats com la Elsa Artadi busquin refugi fugint de l'àmbit autonòmic i refugiant-se en el municipal.

Leer más

Independentistes segresten el nen Jesús abans de la arribada dels reis mags

Ha succeït en el pessebre de Castelló. La figura del nen Jesús ha estat segrestada del neixement de la localitat. L'acte ha estat reivindicat per les autodenominades "Brigades Antifeixistes" i la condicció que exigeixen per a la seva devolució és l'immediat alliberament dels polítics presos per l'intent de cop d'estat.   La figura del nen Jesús va estar substituïda per l'ajuntament. Però el nen Jesús substitut també va desaparèixer, deixant en el seu lloc un llaç groc.   S'observa una radicalització progressiva en les accions més recents de l'independentisme, sumant-se aquests segrestos simulats a l'ocupació de l'espai públic, la restricció de les llibertats dels discrepants i els ajusticiaments simulats, com els que van tenir lloc recentment a Besalú. Accions totes elles d'estil clarament totalitari i antidemocràtic, per més que qui les duen a terme insisteixin a denominar-se a si mateixos "antifeixistes".   A més, aquestes accions ja s'estenen fora de Catalunya i inclouen els territoris que els secessionistes desitgen annexionar-se, com València, Balears, la franja d'Aragó o el sud de França.

Leer más

Puigdemont no es posarà a treballar fins que li paguin deu milions d'Euros

Puigdemont que no pensa posar-se a treballar fins que els seus fidels li paguin deu milions d'Euros. Això és el que es desprèn de les declaracions del cabdill independentista, que ha afirmat aquesta setmana que només activarà el Consell de la república quan compti amb 1.000.000 d'inscrits. Atès que per a inscriure's l'obligatori abonar deu euros, ja poden fer números. Puigdemont té l'oficina a la seva casa però no mourà un dit fins que li lliurin els deu milions.

Leer más

Quim Torra anima a prendre la 'via eslovena' que va provocar centenars de morts i ferits

El president de la Generalitat, Quim Torra, ha afirmat aquest cap de setmana fins en dues ocasions que el "poble de Catalunya" (pels independentistes) hauria de "autodeterminar-se" seguint la via eslovena. Cal recordar que a Eslovènia es va celebrar un referèndum que va comptar amb un 95% de vots a favor de la independència (a Catalunya mai s'ha arribat al 50%) i es va declarar la independència de forma unilateral, que inicialment no va ser reconeguda per cap país i que va donar lloc a un conflicte armat amb mes de seixanta morts i centenars de ferits.

Leer más

Ja es poden posar llaços grocs virtuals

L'independentisme es marca una miqueta amb l'aparició de l'Aplicació per a mòbil CrowdUp. Aquesta app permet posar llaços grocs virtuals a qualsevol edifici de la ciutat, que seran visibles per als usuaris de la App.   Els nacionalistes estan molt contents, perquè si caminen mirant a través del mòbil, la seva república virtual és ja una realitat, no contaminen amb plàstics i poden expressar-se plenament sense molestar a ningú.

Leer más

Tresorera del CDR de Vilafranca del Penedés s'escapoleix amb els diners de la caixa

La tresorera del CDR de Vilafranca del Penedés ha fugit aquest cap de setmana amb els diners de la caixa on els independentistes feien aportacions per als polítics presos.   La tresorera, coneguda només com "Nuria", es troba desapareguda, però ha deixat clar que els diners robats no son per a ella, simo per l'Artur Mas.   El cap del CDR ha afirmat que no tornarà a passar i anima a seguir contribuint.   TV3 i la resta de mitjans pro-independéncia no han informat del fet.   Artur Mas tampoc no ha fet cap declaració.

Leer más

Ofensiva independentista pel control dels mitjans de comunicació

La plataforma Catalunya i Futur ha elaborat un document de conclusions i propostes per a debat denominat “els mitjans de comunicació que necessita Catalunya”. En el citat document s'exposen els punts destinats a potenciar la supremacia del català en detriment de l'Español, la llengua més parlada en cataluña. Alguns dels punts tractats són: - El control de l'espai radioelèctric a Catalunya, incloent a internet i les xarxes socials. - El control d'internet i les xarxes socials. - Lluitar contra les emissions en Español de AtresMedia i Mediaset. - La implantació d'un impost o "Taxa" per pagar la "cultura catalana". - Promoure l'emissió de Tv3 als territoris reclamats pel secessionisme, com a Balears, Comunitat Valenciana i el sud de França. La plataforma "Catalunya i Futur" està formada gairebé completament per independentistes reconeguts, amb solament una persona que no s'ha definit clarament.

Leer más

El 'Consell de la República' podría tardar tres años en activarse

El 30 d'octubre de 2018, Puigdemont va presentar telemàticament el "Consell de la República", un artefacte polític que faria les funcions de Parlament en l'exterior, només que amb nacionalistes escollits en lloc de càrrecs electes. Puigdemont va afirmar fa un mes que el Consell s'activaria quan comptés amb un milió d'inscrits, i la quota d'inscripció es va establir en 10 euros, amb el que el Consell disposaria de deu milions d'euros per començar. El problema que es troba el expresident fugit és que ja ha transcorregut un mes, i fins ara només s'han inscrit 26.000 persones. Si es mantingués el ritme actual d'inscripcions, cosa bastant improbable, el "consell" reuniria els seus deu milions i començaria a funcionar no abans de gener de 2022. Seria fàcil arribar a la conclusió que, o Puigdemont canvia les seves espectativas, o el seu projecte ha fracassat.

Leer más