La Catalunya entre guerres

Miguel Del Amo 11/03/2020 115
Aprenguem de la història i dels seus errors. No permetem que els secessionistes tornin a intentar-ho

Al meu parer un dels moments històrics més interessants és el que comprèn l'Europa entre guerres.

S'ha escrit molt sobre els conflictes bèl·lics en si, les causes que van propiciar aquests desastres, però no tant en el període entre la fí de la gran guerra i l'inici de la segona.
 
Que va passar a Europa? Què va passar en el món entre 1918 i 1939 perquè Alemanya pogués tornar a ser protagonista en aquests conflictes? Com com es va permetre?
 
Setze milions d'éssers humans militars i civils van perdre la vida en la gran guerra, la major tragèdia de la història que va finalitzar amb l'armistici de l'11 novembre de 1918 i es va concretar sis mesos més tard amb la signatura del tractat de Versalles entre els països aliats i Alemanya.
 
Tot va canviar. Fins i tot es va fundar la Societat de Nacions amb l'objectiu d'impedir que un conflicte de tal magnitud s'arribés a repetir.
 
Però es va repetir, i tant que es va repetir. Només dues dècades després va esclatar la Segona Guerra Mundial.
 
Diverses raons perquè això esdevingués. Puc destacar dos: La feblesa dels estats democràtics en els anys trenta i l'alça dels nacionalismes en aquest moment concret.
 
Resulta difícil no comparar i pensar en la Catalunya actual. Després de l'intent fallit per part del secessionisme de crear una nova nació i que únicament dos anys després presumeixen, continuen presumint de continuar intentant-lo, no només amb escassa oposició, sinó amb la complicitat per part del govern espanyol demostrant la seva feblesa, i l'auge dels nacionalismes, no només a Catalunya sinó en la totalitat d'Espanya, ja siguin nacionalismes perifèrics o nacionalismes centralistes.
 
Historiadors afirmen que els alemanys van seguir als seus tretze perquè es van sentir humiliats pels guanyadors, i és cert que fins fa poc han estat pagant grans quantitats de diners pel seu paper en els fets que van finalitzar en 1918.
 
No és qüestió de mirar a ningú, ni de acarnissar-se amb el perdedor o el fracassat, però el nostre govern no ha de mirar cap a un altre costat i fer com si no hagués passat res a Catalunya i mai de la vida encebar a la bèstia pensant que això és solució d'alguna cosa, ja que la bèstia secessionista, la bèstia independentista és insaciable. Ho volen tot i no desistiran de la seva obstinació fins a aconseguir-lo.
 
A les nostres mans està impedir o almenys exigir que s'impedeixi un nou intent de trencament.
 
.