Postpandemia 8 - Conseqüències polítiques

David Martín 29/05/2020 204
La sacsejada social provocada per la crisi tindrà conseqüències polítiques, però segurament no les que esperem

Amics de Onda Layetana: Benvinguts a l'últim lliurament de la #Postpandemia. Avui intentaré avançar-me a les possibles conseqüències polítiques d'aquesta crisi.

En principi aquest és un programa que jo no tenia cap intenció de fer, perquè com sabeu la nostra emissora sol fer molta crítica política i haviem decidit fer una aturada però és que realment ens ho heu demanat vosaltres al fòrum i també és cert que és un tema conceptualment interessant: Com afectarà els nostres polítics (i parlo dels nostres polítics a Espanya però també dels nostres polítics a tot el món), com els afectarà aquesta crisi.
 
El primer que hem de tenir en compte és que el govern al qual li hi hagi cagut la gestió d'aquesta crisi epidèmica mundial.. això és una feina ho agafeu per on ho agafeu, tant es quina gestió en faci. Hi haurà moltíssims governs que canviaran, que cauran per la gestió de la pandèmia, sobretot per aquesta primera pandèmia dels temps moderns per a la qual, encara que hauríem d'haver estat preparats, doncs els científics ho han advertit durant molt de temps, realment no hem estat preparats.
 
I una cosa és no estar preparats i una altra cosa és haver estat nefastos comon ho han estat negacionistes com el govern Rus, com Boris Johnson, com Jair Bolsonaro o com Donald Trump. Com molta gent que s'ha rigut d'això fins que els ha enxampat i no han tingut més remei que reaccionar tard i en molts casos, a més, malament.
 
Tard han reaccionat gairebé tots, amb notables excepcions com Portugal o Corea del Sud, i malament han reaccionat molts sinó la majoria. I per descomptat s'ha mostrat una gran descoordinació Europea, un "campi qui pugui". La Unió Europea ha brillat per la seva absència i amb prou feines comença a ser visible ara, en els moments de planificar les mesures de reconstrucció, però la seva absència en els primers temps de la pandèmia ha estat clamorosa i això és quelcom que s'haurà de corregir per al futur.
 
Així que ens centrarem ara en la política a Espanya, el nostre país, en com s'estan fent les coses i en quines conseqüències podrien tenir.
 
Al nostre país la gent ha mostrat una solidaritat tremenda mentre que els polítics, amb diferència i a diferència d'altres països, s'han ficat en una guerra de trinxeres que realment ens avergonyeix. I una cosa us diré: la gent valorarà moltíssim a l'hora d'afrontar aquesta crisi no només si s'està fent bé o malament sinó qui està aprofitant això per a fer política qui realment aquesta fent política estat. I molt pocs se salven.
 
Per exemple al govern actual li ha caido una feina molt fotuda, però d'altra banda té un factor positiu al seu futur i és el lideratge o "aparença" de lideratge. Que l'executiu actual hagi assumit aquesta responsabilitat i es presenti tots els dies donant la cara per televisió (massa, de fet, perquè sovint el que haurien de ser comunicats sobre la pandèmia deriven a autèntics continguts de campanya de partit) ha donat una imatge de control de la situació i d'aparent professionalitat que ha aconseguit transmetre a la gent la sensació que qui mou els fils realment sap el que es fa. Aquesta imatge ha hipnotitzat a l'audiència els primers dies i ha afavorit una sensació de confiança en el govern fins que algunes esquerdes han començat a aflorar amb petits detalls gens tranquil·litzadors, com la censura i els impediments als periodistes perquè puguin fiscalitzar l'acció del govern.
 
Tot i això, insisteixo, que el govern estigui dia rere dia comunicánt al públic cada avanç, que s'enfronti per televisió amb aquest tarannà d'oficialitat, això crea una mena de síndrome d'Estocolm. Jo no sóc psicoleg, un psicoleg ho sabria explicar millor, però el fet que la gent se senti impotent i a costa de les notícies que els comuniquen diàriament aquests comunicadors, amb un ritual de solemnitat, sense més opció que esperar que aquestes notícies vagin millorant.. això crea un vincle de dependència. Tots han de seguir les recomanacions del govern i el govern no ha deixat que ningú més partícipi d'aquestes decisions. El partit socialista, que mai es refereix a si mateix més que com "el govern d'Espanya" (com no pot ser d'una altra manera), ha assumit aquesta responsabilitat com a pròpia i intransferible i la gent pot arribar a transformar aquesta sensació de dependència en agraïment per aquesta responsabilitat que han assumit, encara que ho hagin gestionat de la millor o de la pitjor manera possible. I això és un efecte que caldrà tenir en compte.
 
Possiblement en un futur hauran polítics de l'oposició que afirmaran incrèduls "Però si ho han fet fatal!" Per què els tornen a votar?
 
Aquesta Síndrome d'Estocolm farà que molta gent no oblidi aquestes imatges i aquesta sensació de dependència i que pensi que li deu alguna cosa a aquest govern, que el govern els ha salvat la vida, encara que Espanya tingui el trist rècord de ser el país amb més percentatge morts per nombre d'habitants.
 
El govern ha dut a terme una estratègia de comunicació, i aquí em centraré en les intervencions de Pedro Sánchez i en aquestes interminables aparicions d'una hora o una hora i mitja per a dir coses que podrien comunicar en deu minuts, i és una cosa hipnòtica.
 
Us comentaré alguna cosa: Jo he treballat en serveis públics i en el servei públic pots tenir a la gent molt enfadada si en dones poques explicacions. Si en dónes moltes explicacions la tindràs satisfeta. Si an dónes moltíssimes explicacions els tindràs avorrits. Doncs sembla que Pedro Sánchez ha decidit que més val avorrits que enfadats. I aixó està fent. Està avorrint la gent fins al punt que et poses davant de la tele amb avidesa per a comprovar quines notícies hi ha i a la mitja hora ja tant et fa el que estigui dient. Has passat a modus zen i la veu de Pedro Sánchez és ja un mantra que adormeix la teva intranquil·litat i et permet evadir la ment i sentir-te bé, doncs Sánchez no fa més que parlar i parlar, i això té els seus riscos també, perquè quan vols omplir una hora i mitja de diàleg per a no dir res acabes dient autèntiques bajanades com "que bonic és aquest país perquè internet va molt bé" o que "estem millorant molt com sociedad perquè els nens es renten les mans molt més que fer unes setmanes". Vejam. És la seva estratègia.
 
Finalment vull repassar la reacció de tot l'eix polític des de l'extrema dreta a l'extrema esquerra per a veure més o menys com ho estan portant.
 
Començaré per VOX. Què està fent VOX? Doncs bàsicament està fent "postureig". Segueix amb el seu, i ja és una feina que crec que els cansa a ells mateixos. Possiblement s'autoexigeixen portar totes les reaccions a l'extrem. Fa l'efecte que creuen que tenen quelcom a demostrar a l'electorat que ells creuen que tenen. Doncs jo crec que l'electorat de VOX els ha votat per una cosa i ells pensen que els han votat per una altra. No aprofundiré en aquesta anàlisi perquè no és l'objectiu, però fa l'efecte que el seu objectiu és veure qui diu la barbaritat més grossa possible. Ets un dels partits que està fent més política i menys política d'estat.
 
El Partit Popular fa l'efecte d'estar fent una miqueta més de política d'estat, encara que realment continua fent política de partit. Pablo Casado va començar parlant de la seva "lleialtat" al govern i en la primera part de l'estat d'alarma el va recolzar amb actes, encara que després de cada suport lliscava un "zasca", fins que va acabar donant l'esquena al govern.
 
Després ve Ciutadans. Ciutadans és un partit que després de l'última desfeta electoral està políticament en una de les seves hores més baixes. Tot i això (o potser precissament per això) Inés Arrimadas està fent o almenys aparentant fer el que se suposa que hauria de fer un bon polític. És un dels partits que està fent ara el que s'espera d'un partit en una crisi així, que és donar suport a una mesura quan creu que és lògica malgrat els tacticismes, plantejar alternatives quan se'ls ocorre i deixar els "zascas" per a quan acabi aquesta crisi. Clar que tampoc és que tinguin moltes altres opcions. Però almenys ho estan fent.
 
El PSOE ens el saltem, doncs és el govern i ja hem parlat del govern.
 
I arribem ja a l'extrema esquerra, a la gent d'Unidas Podemos. Moltíssima gent s'està ficant amb ells, i jo els dic: no us fiqueu amb ells, que no han fet res.
 
Però res. No han fet absolutament res. Saltar-se la quarantena un parell de vegades per a sortir a la foto i participar en una de cada deu rodes de premsa perquè sembli que estan col·laborant en alguna cosa, doncs (de forma molt intel·ligent) el govern de Pedro Sánchez no els està deixant "xuclar càmara" (per més que si exerceixin de "govern a l'ombra", com sembla mostrar el pacte amb Bildu). El PSOE no els deixa participar públicament en res, no perquè la seva gestió pugui ser pitjor, sinó perquè volen tota la responsabilitat per a ells, a les verdes i a les madures. Aquesta és la seva estratègia.
 
Jo crec que és una estratègia equivocada del govern. Jo crec que hauria de participar no només amb Podemos, sinó amb totes les forces polítiques, participar de les propostes de tot l'espectre polític, però no volen fer-ho. Ja veurem si al final resulta positiu o negatiu per ells. En qualsevol cas Unidas Podemos té un gran poder entre bastidors, però cara al públic no sembla pintar res.
 
Un cop repassat tot l'eix polític ens queda alguna cosa que deliberadament he deixat fora per a posar-ho al final: Els nacionalismes.
 
Els nacionalismes, així en general, estan sent les forces polítiques menys lleials no ja al govern sinó als ciutadans, perquè són els que estan fent exclusívamente polítiques de partit en lloc de fer política d'alçada, política per a solucionar, política proactiva.
 
Perquè clar, en una crisi com aquesta, quan es concentra el poder en el govern central per a poder prendre una sèrie de mesures d'urgència i solucionar un problema tan gros tots els partits que no estan prenent aquestes decisions principals.. Quina és la seva veritable responsabilitat? Doncs aportar idees al govern i no ser protagonistes, sinó ser la cadena de transmissió en les seves respectives comunitats i això als nacionalistes els enfonsa.
 
Perquè els nacionalistes el que volen és portar ells la batuta com l'han portat sempre, penjar-se ells les medalles si n'hi ha i llençar les culpes al "estat Español" com han fet sempre (i no és que al govern d'Espanya li faltin culpes). Treure's tota la "caspa" de sobre. Això és el que fan els nacionalismes i els rebenta no poder-ho fer.  I això els està portant a fer una política molt lletja. Mentre els partits nacionals es debaten entre protegir la salut o protegir l'ocupació els nacionalistes exigeixen el retorn de les competències autonòmiques com si en això als hi anès la vida. Què creieu que importa més a un ciutadà? La seva salut, la seva feina o les competències autonòmiques?
 
En aquest cas, quan els partits nacionalistes (ERC, PDECAT, Bildu) tenen tan clar que el confinament és primordial i es produeix una votació general i ells s'abstenen.. Per què s'abstenen? Per protestar? Però quina protesta ni quins nassos? S'abstenen perquè saben que la teòrica oposició, els partits de centre, dreta i extrema dreta votaran a favor per responsabilitat, que no aniran en contra del ciutadà. Però els nacionalistes sí que voten alguna cosa que va en contra dels ciutadans, però clar, no passa res perquè l'oposició els recolzarà. Aixó es serios? Això és fer política de trinxera, quan el que haurien de fer és estar a favor de qualsevol mesura que vagi a favor dels ciutadans. A més les seves gestions estan en dubte, tant la gestió de Torra (la pitjor amb diferència) com també la d'Urkullu. I més estan tornant boig al govern (que prou boig està ja per si mateix) doncs tenim a Urkullu dient-li a Sánchez "no, home no pots paralitzar tota l'activitat" i a Torra dient-li a Sánchez "home, havies d'haver-la paralitzat abans". Això si és cooperació coordinada. Això si es és fer les coses com s'han de fer. No?
 
A més Torra ha dedicat el seu temps a dir a la BBC que vol un confinament total i que Pedro Sanchez està en contra del confinament. Per descomptat després ho va haver de matisar, perquè la realitat no és com ell la explica. O més tard la Generalitat de Catalunya exigint prolongar el confinament a Igualada i al dia següent exigint que el govern central l'aixequi. Si us plau, que tant no canvien les coses en 24 hores. I no esmentem al teòric cap de Torra, Carles Puigdemont, doncs clar, se suposa que en una crisi així no s'han de fer política de gestos com ara tallar la Meridiana (en definitiva, fer les coses que estaven fent just el dia abans del decret d'alarma) ja que molts ciutadans pensaran que no s'estàn dedicant aells sinó que estan fent aquestes performances.
 
I amb això Puigdemont i Ponsatí s'han quedat més sols que la una, i millor per a ells no atreure els focus després del més que probable contagi massiu que va suposar el romiatge nacionalista a Perpinyà del 29-F que va poder suposar el detonant de la propagació del COVID-19 a Catalunya segons el enforme de Catcovidtransparencia, això sense esmentar les sortides de to en els tuits compartits per Puigdemont i Ponsatí "De Madrid al cielo". Aquestes coses avergonyeixen molt.
 
Doncs mireu. Igual que abans he parlat bé de com s'està comportant Ciutadans (algú em dirà "mireu, aquest vota a Ciutadans") doncs ara parlaré bé de com s'està comportant Esquerra Republicana de Catalunya. ERC està amb la boca tancada, deixant que Torra, Puigdemont, Ponsatí i companyia capitalitzin el ridícul de l'independentisme per a acabar veient el cadàver del seu enemic passar i que quan acabi tota aquesta crisi no haver-se mullat i ser ells els que s'emportin el rèdit nacionalista.
 
És a dir, que tret de poques i honroses excepcions aquí a Espanya tots els partits estan fent política, estan jugant a "jo em poso la medalla i les culpes per a un altre". Una cosa bastant vergonyosa quan malgrat tot estem veient imatges de grandesa en la població del carrer, quan estem veient a la gent seguir rigorosament el confinament excepte quatre excepcions estúpides. Quan estem veient als cossos policials saludar-se i homenatjar-se els uns als altres. I tant es si es un Ertzaina. Tant es si es un Mosso de Esquadra, si es un Guàrdia Civil, Policia Local, Policia Nacional o Exèrcit Espanyol. Tant es si es un mèdic, infermer, zelador, si es dependent del Carrefour o del Mercadona. Tant es.
 
Doncs tots ells estan en primera línia. Tots ells s'estan jugant de diferent forma el tipus i per a ells no hi han fronteres. Per a ells no hi ha cap mena de diferències, són persones la salut de les quals cal protegir.
 
Això és el que està omplint aquest país de dignitat mentre els polítics fan tot el contrari. I la gent ho jutjarà.
 
Aprofito per a acomiadar-me ara que el confinament ja no és tan sever. Sou benvinguts a comentar el que volgueu, i ens veiem aviat, en altres apartats i, ara ja si, en la nova normalitat.
 
Però cuideu-vos, que això no ha acabat.