Postpandemia 2 - El dia després

David Martín 30/03/2020 235
La fi del confinament serà el primer dia d'un món que haurà canviat de manera sorprenent
En aquest article ens centrarem en el dia després, el dia en què retornarem a la rutina habitual.
 
Evidentment és quelcom que farem de manera gradual. És impensable que el retorn a la normalitat es pugui fer de cop: No poden obrir-se les portes de casa i que tots els nens vagin a la escola, tota la gent a la feina, que es reprenguin el cinema i els concerts, que les platges i els parcs s'omplin de gent.. seria l'inici d'una nova i pitjor onada de contagis i tornaríem on estem ara.
 
El retorn es farà, doncs, de manera gradual. I en aquest retorn trobarem dos tipus de persones: Les que sortiran al carrer amb por i observaran mil precaucions, que continuaran portant la meva màscara, desinfectant les seves mans amb gel hidroalcohólic, observant la distància de seguretat.. i tindrem a un allau de gent que porta sense veure el carrer un mes i que no vol estar ni un segon més entre quatre parets. Perquè no tothom haurà portat el confinament de la mateixa forma. Per a molta gent és una cosa insuportable al que mai s'han pogut acostumar, però per a uns altres el confinament s'ha convertit en la nova normalitat. S'han acostumat a les noves normes, i s'han familiaritzat amb aquesta por cada cop que han requerit sortir de casa per a comprar menjar. Aquest reflex condicionat persistirà en molta gent, i els produirà quelcom semblant a l'agorafòbia, i potenciarà aquest trastorn obsessiu-compulsiu (TOC) que consisteix a obsessionar-se amb els gèrmens i la higiene. Les consultes dels psicòlegs estaran plenes, perquè molta gent patirà diferents nivells d'estrès post-traumàtic, i aquest serà només un dels molts canvis que veurem en la gent.
 
Per exemple, després de recloure'ns a l'hivern i passar-nos tancats la major part de la primavera les cremades solars estaran a l'ordre del dia. La crema solar estarà molt demandada, i no parlem ja dels serveis de perruqueria i estètica. Homes i (sobretot) dones acudiran en massa a tenyir-se els cabells blancs, fer-se celles i ungles i exfoliar-se a fons. Si fins llavors els supermercats havien estat els únics centres als quals la gent acudia, les perruqueries seran la nova meca.
 
En el retorn al treball molta gent es donarà compte que els delinqüents els han desvalisat l'oficina, ja que els despatxos han quedat abandonats durant el confinament total i els lladres s'han posat les botes, encara que ara que la gent no suporta romandre a casa seva més del necessari, tornaran robar en els domicilis, doncs el gremi de la delinqüència mai no s'atura.
 
El duel serà sentit i prolongat. Perquè no podem oblidar a la gent que hem perdut. Tindrem un record immediat i emotiu, un record a nivell de barri, de municipi, de comunitat i de país, per a aquesta generació que s'ha perdut, formada sobretot per gent gran amb les quals perdem una part important de la nostra pròpia memòria. L'actual prohibició de celebrar cerimònies fúnebres omplirà l'agenda postpandémica amb un rosari d'enterraments que farà a molta gent gran reviure un ambient de duel col·lectiu només comparable al d'una postguerra. I encara així, en els primers dies continuarem aplaudint, emocionats, encara que ja no estiguem confinats, continuarem aplaudint amb llàgrimes en els ulls, en una catarsi de celebració i duel, de tristesa i alegria.
 
Però com que no som el primer país ni l'últim a passar la crisi haurem d'esperar un temps per celebrar el mes gran memorial mai celebrat. Perquè som molts països els que de manera esgraonada haurem patit aquesta pandèmia, des de Wu Han i la resta de la Xina, on tot va començar, passant per Corea, per Itàlia i Espanya, França, Alemanya, Regne Unit, o els Estats Units.. i tots els que vindran després. I quan aquests països del primer món estiguem llepant-nos les nostres ferides en el tercer món enfrontaran aquesta crisi molt més desprotegits que nosaltres. Gent que per a molts no importa tant, perquè ja estem acostumats a veure'ls morir. Perquè viuen vides que semblen irrellevants, sumits en la pobresa i l'anonimat. Tant de bo això canviï.
 
I a volta d'un any, potser en l'aniversari del primer contagi, el món organitzarà un gran homenatge, un gran record per a lesvíctimes i els supervivents. Quan passi un any de l'inici d'aquesta crisi el món intentarà cicatritzar la ferida mitjançant records a les víctimes, macroconcerts amb artistes famosos de tot el globus, homenatges a metges, investigadors, una sensació de comunió, de solidaritat, d'unitat global.. perquè això canviarà la forma en què ens relacionem entre nosaltres. La forma en què tots ens sentim part d'un mateix món. Serà una onada d'unitat que farà un volt de tres-cents seixanta graus a aquest planeta nostre.