Onda Layetana Un canal obert, plural i sense fronteres

Voces Layetanas

6 de desembre - Quan catalans i la resta d'espanyols vam exercir el dret a decidir

Un dia de tardor els catalans van acudir massivament a les urnes per a votar. Ho van fer festivament i amb alegria. Estaven exercint el seu dret a decidir. Havien viscut durant anys sota l'ombra grisa d'una dictadura, i per fín podien alçar la seva veu per a opinar. El referèndum els permetia votar "Si" o "No", però la manera de votar d'aquest poble va donar un caràcter propi al resultat. Els catalans no només van dir si, com la majoria d'espanyols, sinó que van donar un SI més contundent que la mitjana dels seus compatriotes. I no només en la proporció de la seva resposta afirmativa es van fer notar. Podent mantenir la seva participació en la mitjana nacional, la van superar àmpliament. La resposta va ser notòria i inequívoca.   Havien votat SI a aquesta Espanya postfranquista. Havien exercit el seu dret a decidir. Havien votat i havien guanyat.   Aquest és el dia que es commemora el 6 de decembre. El principi de la il·lusió, del contracte comú rubricat pels nostres pares (per això parlo d'ells en tercera persona) perquè els seus fills tinguessin un marc de convivència que els protegís de futures tiranies.   Avui els néts dels qui van guanyar la ja llavors llunyana guerra civil (Puigdemont, Marta Pascal, Lluis Llach i tants altres que van canviar el nacionalisme espanyol pel català i la Falange per Convergència o Esquerra) volen tornar a portar-nos a l'ombra grisa del nacionalisme excloent, al monolingüisme i la cultura dirigida imposats des d'un règim feixista, al proteccionisme i l'aïllacionisme que aixeca murs entre nosaltres i els nostres somnis.   Per això neguen sentir-se obligats per la constitució que van votar els seus pares, com neguen el mal que inflingeixen i el caràcter totalitari dels seus mètodes i ideologia, com qui nega l'holocaust, el canvi climàtic o la violència de gènere.   Però la constitució que van votar els meus pares m'obliga també a mi, com ho fa la carta de drets humans que tampoc vaig votar pel motiu pelegrí de no haver nascut llavors.   I per això avui més que mai és un dia per a reconèixer la importància d'allò que diversos grans homes de tots els punts cardinals del nostre país i dotats de sentit d'estat, van fer possible en aparcar les seves diferències i el seu tacticisme polític i actuar per tal de no deixar escapar aquella ocasió única d'aconseguir no només la pau, sinó també la convivència per a aquells als quals representaven.   Ara miro als polítics d'avui, especialment als líders que encapçalen la majoria de formacions, i empal·lideixen en comparació.   Es va demostrar fa 41 anys que érem capaços d'alguna cosa més. És necessari que ho tornem a demostrar.   Per la nostra constitució.

Leer más

Comença la batalla per la llengua

L'hegemonia de la llengua és un dels objectius clau del nacionalisme català, en un grau molt superior al cas del nacionalisme basc. L'ús de la llengua com a eina diferenciadora ha estat sempre una prioritat per al moviment independentista, i només la necessitat d'ampliar la seva base social ha fet possible que un partit tan fermament monolingüista com ERC (només cal recordar quan l'ex-líder d'ERC Joan Puigcercós es negava a respondre en espanyol a un altre català, en directe i en televisió, argumentant que així "li feia un favor") toleri la presència de l'idioma espanyol fins al punt de fer possible que el principal portaveu del partit sigui Gabriel Rufián, un "charnego" hispanoparlant, quelcom que amb prou feines tolera una part important del seu partit i que el polític nacionalista intenta fer-se perdonar dia sí i dia també defensant amb insistencia la marginació de la seva pròpia llengua materna.   Però aquest objectiu, que poques vegades es qüestiona, es discuteix o ni tan sols s'esmenta, ha estat qüestionat de manera oficial pel partit que fins ara menys podia preveure's que ho fes: El PSC.   I és que els socialistes catalans, amb Iceta al capdavant, s'havien caracteritzat fins ara per defensar a ultrança la immersió lingüística en català o "immersió". Tal normativa, imposada pel nacionalisme i que mai ha pogut ser confirmada pels ciutadans de Catalunya, havia estat possible gràcies a les competències cedides des de Madrid pels partits majoritaris, i fins ara només havia estat confrontada per Ciutadans, encara que aquesta oposició es va fer cada vegada més lleu segons el partit d'Albert Rivera fué deixant de centrar tots els seus esforços a rebatre el nacionalisme i els va dedicar a competir amb el Partit Popular pel seu espai electoral, amb els resultats que tots coneixem.   No obstant això aquesta passada setmana el líder dels socialistes catalans s'ha despenjat sorprenentment amb una proposta per a "flexibilitzar" la "immersió" de manera que l'idioma espanyol pugui tornar a ser llengua vehicular en algunes classes i en alguns col·legis fent que la Immersió Lingüística sigui "més flexible", reforçant el català en alguns centres (encara que si ja és el 100% no veig com pot ser possible), reforçant l'espanyol en uns altres i l'anglès en tots els casos.   Ignoro si les motivacions d'Iceta són genuïnament millorar la qualitat de l'ensenyament a Catalunya o si està assumint algunes de les premisses de Ciutadans per a ampliar la seva base electoral. Si es tracta d'això últim, no puc negar que la jugada és intel·ligent. És ben sabut que la Immersió Lingüística té com a defensors als nacionalistes catalanoparlants més identitaris, però que de ser votada en referèndum seria segurament rebutjada per la majoria de catalans, molts independentistes inclosos, perquè no volen que als seus fills se'ls privi d'una poderosa eina de comunicació com és la segona llengua materna més parlada del món després del xinès. I aquesta falta de consens és la raó per la qual el nacionalisme mai ha permès que es voti.   La proposta d'Iceta milloraria la situació actual, però no és ni des de lluny la idònia. Permetre a cada centre o a cada municipi regular el procentaje d'aplicació de la Immersió lingüística només acreixeria la diferència entre catalans. Existeixen moltes fórmules millors, com el propi ensenyament trilíngüe proposta en el seu moment per Ciutadans en la qual espanyol, català i anglès tinguessin el mateix pes. Altres propostes més asimètriques podrien atorgar un 25% a cadascuna de les tres llengües deixant el 25% restant a la lliure disposició de cada centre. Una proposta així permetria que en escoles de la Catalunya interior es donés un 25% en Español, un 50% en Catalan i un 25% en anglès, mentre que a Hospitalet o Castelldefels l'Espanyol podria arribar al 50%, amb un 25% de Català i un 25% d'Inglés. Casos especials com la Val d'Aran, que té una llengua addicional podria tenir un 25% per a cada llengua i dedicar el 25% restant a l'Aranès. Si la proposta d'Iceta anés en aquest sentit, asimètrica però amb uns mínims sòlids, estaríem davant una proposta amb capacitat d'assentar-se com a model educatiu adaptable però no divisiu.   Un altre moviment intel·ligent és el de no plantejar-lo davant els partits nacionalistes com una derogació de la "immersió", sinó com una "adaptació" o "flexibilització", ja que el nucleo més dur i identitari del nacionalisme té com un dels seus axiomes més sagrats "la llengua no és toca" (la llengua no es toca).   Els qui s'han quedat sense paraules són els partits constitucionalistes, possiblement per no haver-se atrevit a plantejar aquesta iniciativa (o a defensar-la adequadament en el cas de Ciutadans). Molts pares hispanoparlants (més de la meitat de catalans, segons la mateixa Generalitat) veurien amb bons ulls aquesta flexibilització, la qual cosa permetria al PSC esgarrapar en uns pròxims comicis catalans un bon percentatge de vots hispanoparlants procedents de Ciutadans o dels "Comuns" i superar d'aquesta manera a Esquerra Republicana.   Sigui com sigui, l'indubtable és que tornar a posar sobre la taula la qüestió lingüística té diverses interessants conseqüències en el futur immediat:   - S'ha trencat l'espiral de silenci sobre el tema de la llengua, alguna cosa que ha de reflectir-se en les associacions de pares, els partits polítics i en associacions pels drets dels hispanoparlants tals com "Parlem Español".   - Farà que els partits nacionalistes reaccionin ferament defensant el seu territori i desmentint els seus afirmaciónes de "aixó va de democràcia.." perquè això va de supremacisme cultural.   - Farà que els partits constitucionalistes entrin en una pugna per defensar una cosa tan assenyada com el dret al bilingüísmo en les comunitats espanyoles que disposen d'aquesta riquesa cultural.   Finalment, i dau el pertinent del tema, em permetré finalitzar aquest article amb el recent vídeo de la sèrie monogràfica #HablemosClaro en el qual analitzem l'ús de la llengua per part del nacionalisme.     I atès que en aquest mitjà SI apliquem el trilingüísmo no està de més assenyalar que tant aquest article com el vídeo estan realitzats en Español, Català i Inglés, per la qual cosa només teneis que canviar d'idioma en el menú superior per a llegir o visionar el contingut en l'idioma de la vostra elecció.

Leer más

Torra, no ens deixis mai

Si ens remuntem set anys enrere, a aquella diada festiva i "kumbayá" de 2012 en la qual centenars de milers de catalans somrients van sortir al carrer enarborant estelades i defensant "el govern dels millors", la "Catalunya sense corrupció" i la "revolució dels somriures", se'ns faria molt difícil anticipar en què s'ha convertit aquest moviment avui.   Però un dels motius pel que ara podem veure-ho ha estat la progressiva degeneració dels líders que ho han encapçalat, sent el millor d'ells Jordi Pujol, el presumpte corrupte i confés evasor, seguit d'Arturo (Artur) Mas, el convers oportunista que va fer desaparèixer el seu propi partit sumant un gir suïcida a la galopant corrupció. Puigdemont va venir a succeir-li (amb la imposició i la benedicció de la CUP) per a ocupar el paper de reemplaçament i de ximple útil, sent una mica menys ximple de l'esperat, però també molt menys útil. I l'anècdota es va convertir en tradició quan la fugida del "presidentlegítim" (encara que ningú li havia votat) va donar pas a en Torra, un altre gran desconegut, després de la preceptiva "fumata blanca" CUPaire.   I és a Torra a qui tots devem el coneixement que ara es té d'aquest fenomen excloent i totalitari conegut com el "Nacionalisme Català". Heus aquí algunes de les fites d'en Torra:   - Ha demostrat el seu supremacisme en articles de premsa, tuits i declaracions. La seva qualificació racista dels espanyols com a "Bèsties amb forma humana", la seva afirmació que els catalans discrepants "tenen una tara en el seu ADN" o que "no és natural que els nens catalans parlin en espanyol" farien deixar caure una llàgrima al mateix Goebbles.   - Ha demostrat la seva falta de respecte als fonaments de la democràcia, executant en primera persona l'ocupació de l'espai públic amb símbols polítics, admetent el delicte i declarant estar per sobre de la llei que l'enjudicia. Ha reclamat la via Eslovena per a Catalunya.. Qualsevol totalitari li ovacionaria.   - Ha deixat patent el seu compromís amb la violència i les vies no democràtiques, tot donant suport als atemptats i sabotatges dels comandos de repressió autodenominats CDR, als quals considera "amics" i "família" i que ha encapçalat personalment en el seu bloqueig de carreteres. La seva esposa (també CDR) ha participat en el setge a l'aeroport del Prat, el cotxe de la seva filla Helena (també CDR) va ser enxampat en els talls fronterers, i el seu fill Guillem és enllaç dels CDR detinguts en la "Operació Judas". El seu compromís amb els comandos creats en l'era Puigdemont és tal que tothom els hi adjudica a ell. Quan els CDR han cridat "Independència o Barbàrie!" Torra els ha secundat.   - Ha fet pública la seva admiració pels germans Badia, creadors de milícies paramilitars feixistes, una cosa molt present per al màxim valedor dels CDR. Recordem especialment a Miquel Badia, "Capitá Collons", racista i violent fins no poder més, a més de torturador. Tot un exemple de vida.   - Ha presumit de barroeria i d'escàs nivell de comportament en amenaçar entre riures amb expulsar ventositats a la seu judicial. És una dada menor, és cert, però ens dóna una idea del nivell real del "ambaixador de la ratafía".   - Ha renunciat a governar. Així mateix. Durant el primer any el seu govern no va aprovar cap llei i el segon any amb prou feines ha fet alguna cosa més. El parlament ha estat més temps tancat que obert i Catalunya es manté operativa per pura inèrcia. Si no és el governant més inepte que ha ocupat el despatx de "president" és per que també ha renunciat a ocupar-lo, perquè el té reservat pel fugat de Waterloo.   En resum. Que un individu així sigui president de la Generalitat Catalana i els seus fidels pel carrer li ovacionin "president, president!" ofereix un retrat terrorífic i vergonyant del nacionalisme català que ningú a Europa pot passar per alt. Totes les suposades virtuts, tot el pacifisme, aquesta superioritat moral.. tot s'ha llençat pel terra. Molts independentistes (em consta) renuncien a parlar d'ell, molestos i avergonyits. No els agrada com es desenvolupa aquesta epopeia que un dia els va semblar un somni.   Per això, molts constitucionalistes desitgen que Torra no marxi, que aguanti una mica més. Tant de bo la seva inhabilitació tardi a arribar. Tant de bo duri en el càrrec els mesos necessaris per a veure's forçat a convocar eleccions autonòmiques, en lloc de llançar-se a la dubtosa èpica de ser condemnat a una jubilació daurada, que "l'Estat Espanyol" li faci el favor de prendre-li un càrrec que mai no ha volgut.   Queda't amb nosaltres un temps més, Quim. Que tota Europa vegi qui ets i el que representes.  

Leer más

El feixisme ha canviat de bàndol

Avui hi ha molta gent a Espanya preocupada per l'ascens de l'extrema dreta i el feixisme. I és una preocupació lògica, només que estan mirant en la direcció equivocada.   No dic amb això que VOX, el partit emergent que ha arrasat en vots en les últimes eleccions, no tingui algunes característiques de l'extrema dreta. Aquest proteccionisme "a lo Trump" (amb mur inclòs), aquest qüestionament del feminisme, aquesta nostàlgia d'un passat gloriós, el seu patriotisme exacerbat i la benedicció dels ultradretans de la Llega Nord de Salvini.. són trets que apunten en la mala direcció, i certes sortides de to dels seus líders, com la referència a les "tretze roses", sobran. Però els seus votants probablement no comparteixen tots els seus postulats, sinó que acudeixen a VOX com a resposta als excessos dels nacionalismes i de l'extrema esquerra. Per desgràcia, ara com ara, les formacions polítiques han de votar-se com un tot, no només les característiques que ens interessen. Fins ara VOX s'ha comportat de manera democràtica. Ja veurem més endavant.   D'altra banda sembla que fins ara hi ha hagut una enorme ceguesa cap a una extrema dreta que porta oprimint Catalunya des de fa gairebé vuit anys. Una extrema dreta també beneïda per la Llega Nord, que va reconèixer al seu igual sense dificultat. Una extrema dreta que no només pensa en termes feixistes, sinó que porta anys actuant segons els postulats del feixisme, però que (com va predir el senador Americà Huey Long) es denomina a si mateixa "antifeixista". Estic parlant, evidentment, del nacionalisme català.   Per què ara diverses veus comencen a anomenar al monstre pel seu nom? Què ha canviat de sobte perquè molts ens adonem d'alguna cosa que abans no vèiem? La resposta és res. Les propostes i mètodes del nacionalisme són els de sempre. Simplement les seves posicions s'han radicalitzat i, en fer-ho, la disfressa de democràcia s'ha esquerdat, deixant veure amb claredat els propòsits i mètodes que amaga realment.   Així doncs el nacionalisme, que en el passat negava la violència, l'adoctrinament a les escoles, l'ús propagandístic de TV3 i la persecució, assenyalament i assetjament als discrepants, encoratja ara totes aquestes pràctiques inequívocament feixistes, encara que miri de justificar-les sota conceptes com la "llibertat d'expressió". Totes aquestes pràctiques han estat denunciades la passada setmana al Parlament Europeu.   Doncs és cert: El feixisme, l'autoritarisme i la repressió amenacen a Catalunya. Però mirem en la direcció correcta, si us plau.   I per tenir clars els conceptes, res millor que veure aquest vídeo on (en sis minuts) queda clar què és el feixisme, perquè aquesta paraula no torni a ser tergiversada.     Perquè el feixisme és el nostre enemic, i per a defensar-nos d'ell, l'hem de conèixer.

Leer más

L'independentisme passa del "autosegrest" a perdre el control dels seus CDR

Encara està per veure si es tracta d'una performance o d'una autèntica veu d'alarma, però el cas és que la Generalitat avisa que "ja no controla als CDR", segons una informació difosa per elconfidencialdigital.com. Les recents declaracions d'un dels detinguts en les quals confirma el pla d'assaltar el parlament amb la complicitat del mateix Quim Torra i l'anomenat "CNI Català" ha fet saltar les alarmes en la cúpula nacionalista. Les declaracions del CDR interrogat (que va ser presentat per Junqueras en els inicis de la seva carrera en Esquerra Republicana) han fet a la Generalitat confirmar que temen que els CDR duguin a terme les seves amenaces de boicotejar les eleccions generals del 10-N a Catalunya ocupant els col·legis i sabotejant el dispositiu electoral. Per això, i de manera preventiva, es desvinculen ara dels Comandos que ells mateixos van ajudar a crear i van impulsar ("Tots som CDR") fins ahir mateix. Ara, pel que sembla, ni "els seus CDR" són els seus CDR, ni "els infiltrats" són infiltrats ni "la nostra policia" és la seva policia. La veritat és que cap de les dues possibilitats és positiva per a ells, i menys encara per a la seva imatge internacional. La defensa des de l'elit política d'uns comandos autònoms que ja van néixer radicalitzats i la seva progressiva escalada violenta és quelcom que no pot ser entès ni aquí ni a l'altre costat dels pirinenus, i la frèvola disculpa del Govern afirmant que "CDR no és el mateix que Tsunami Democrátic" tampoc els ajuda, ja que el Govern continua tancant files amb "Tsunami Democrátic", l'organització secreta que controla les manifestacions nacionalistes i que està acusada de promoure actes terroristes.   En suma, una crida d'auxili que els CDR interpretaran com una "barra lliure" per a actuar amb llibertat sense perjudicar la imatge del govern que els ha creat, tot i que la pèrdua de control del nacionalisme sobre els seus comandos radicalitzats pugui ser simplement una estratègia perquè actuïn sense entrebancs (com el suposat autosegrest de Torra al·legat pels CDR detinguts) o si es repeteix la rondalla del Golem, en la qual el monstre creat escapa al control i deslliga la seva fúria, la qual cosa mostraria al món una imatge del nacionalisme català molt allunyada de la qual intenten vendre.   Arràn d'aquesta desesperada situació, el president de la Generalitat, Quim Torra, recorre ara al qüestionat conseller d'interior, Miquel Buch, perquè mobilitzi als Mossos d'Esquadra per a garantir les votacions.

Leer más

Finança el nacionalisme català els sabotatges?

La setmana en la qual Barcelona va cremar sota les accions dels radicals nacionalistes va ser una setmana de notícies certes, però també de llegendes urbanes. Alguna d'elles, com la dels "violents infiltrats" enviats pel govern espanyol va ser ràpidament vençuda per la força de l'evidència, ja que tots els detinguts van resultar ser activistes independentistes, molts d'ells adscrits a organitzacions radicals. Tot i això van haver altres notícies a les quals no va poder donar-se credibilitat per no estar prou documentades. Però una d'elles està adquirint aparença de realitat arran de les últimes detencions practicades pels Mossos de Esquadra.   Primer us explicaré el rumor, la llegenda urbana a la qual ens referim. Aquesta llegenda va partir d'un àudio que es va viralitzar per WhatsApp. Afirmava ser el testimoni d'una dona que parlava en català i que relatava com en uns disturbis a l'altura de La Roca del Vallès un amic de la seva neboda es va unir als grups de manifestants d'última hora, cobrint-se la cara amb una caputxa negra i fent el que veia fer als altres. Després de veure a la policia, el noi va fugir amb la resta i es van refugiar tots en una porteria. Llavors apareixen dues persones amb moto, cobertes, i lliuren un sobre a cadascun. Com l'amic de la seva neboda anava tapat com la resta, ell també va rebre un dels sobres. Quina no seria la seva sorpresa quan en tornar a casa, dins del sobre el noi va trobar 3.000 euros. L'autora de l'enregistrament arribava a la conclusió que alguns grups de radicals estaven cobrant per les seves accions violentes. Que algú els dictava els objectius i es personava in situ per a pagar-los de manera anònima, amb sobres de diners, per a assegurar-se que complien els acords.   Insisteixo: El que acabo de narrar és un àudio de WhatsApp sense cap prova que el recolzi, per la qual cosa la primera vegada que el vaig escoltar la meva reacció automàtica va ser descartar-lo. Havia de ser necessàriament un àudio fals. Una fabricació d'algun "patriota" per a alimentar teories conspirativas (com si el secessionisme en necessités més). El fet que no apareguessin proves posteriors em va fer oblidar el fet.   Fins que ahir els Mossos de Esquadra, (i això si és ja una notícia real) van detenir a un grup de CDR que pretenien tallar l'autopista AP-7 al seu pas per la Jonquera. La sorpresa per tothom va ser que en el moment de la detenció els nois portaven sobres de diners que sumaven la quantitat de 9.900 € entre tots. El contingut de cada sobre era molt similar al descrit en aquell àudio anònim, amb bitllets de 10 i 20 euros. Els joves detinguts, membres d'una organització independentista coneguda com La Forja, van afirmar davant els Mossos que els diners anaven destinats a projectes socials, fins i tot van esmentar que es destinarian a "millorar el transport públic comarcal", però els Mossos no creuen aquesta versió i han procedit a obrir una recerca per a intentar localitzar la font dels diners. A banda dels diners, als activistes també se'ls van requisar altres materials com a cascos i líquids inflamables.   La notícia és preocupant, i la coartada esgrimida pels detinguts poc menys que increïble. Doncs la veritat és que quan algú es manifesta de manera il·legal l'últim que pensa és a portar amb ell els estalvis per un projecte social, distribuïts en sobres sense marques i en bitllets petits. Si estàs muntant una barricada amb líquids inflamables i portes 3.000 euros damunt una de les poques coses que ho justificaria seria que algú te'ls acabi de donar. I si aquest algú no te'ls ha donat abans, és per que vol verificar que estàs on vol que estiguis, fent el que vol que facis.   En qualsevol cas, el meu anterior paràgraf no és més que una elucubració. Una hipòtesi, probablement molt similar a algunes de les que els Mossos han d'estar remenant. Ara més que mai és necessari saber diferenciar entre una hipòtesi (per probable que pugui semblar) i un delicte provat. El futur ens dirà si la hipòtesi es compleix o si hi ha un altre motiu (més innocent o potser molt més sòrdid) perquè un grapat d'activistes encetin actes de vandalisme portant en una butxaca el que per a molts mileuristes és el sou de tres mesos.

Leer más

"Les aules són de tots!"

El col·lectiu juvenil és el més fràgil a Catalunya, i no per que les seves ments siguin mes permeables a idees radicals o la seva revolució hormonal els faci més proclius a la violència. La fragilitat consisteix en el fet que els joves, i molt especialment els de grau universitari, estan atrapats per una pinça formada per mestres (molts) i companys (alguns) que els diuen que han de defensar les idees del nacionalisme perquè això és el correcte, sense lloc a rèplica ni debat.   La discrepància està molt mal vista en l'ambient nacionalista, però la discrepància en l'adolescència i la joventut poden ser dramàtiques per a l'alienació d'un jove adult. Pensar per tu mateix, si les teves conclusions t'allunyen del pensament hegemònic, és quelcom que no et pots permetre. Sol·licitar el teu examen en espanyol, encara que la llei ho permeti, pot portar al fet que el teu nom sigui anotat en una llista. Tenir una foto en Facebook en la qual surtis celebrant el dia de la hispanitat pot donar lloc al fet que en un futur un cap nacionalista et descarti sistemàticament en un procés de selecció, quelcom que és molt difícil que ocorri si la situació és la inversa.   Fins que la injustícia és tan manifesta que no només molts alumnes es juguen el donar la cara, sinó que també molts professors que s'havien mantingut en silenci s'alliberen del lligam de la por i arriscan també el seu lloc de treball per a dir als quatre vents que el futur dels seus alumnes no pot estar segrestat per cap ideologia.   Aquest dimecres la indignació va cristal·litzar finalment en protestes en la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona quan els responsables van permetre (com tantes altres vegades) que quatre encaputxats (i no és una frase feta, eren quatre) s'atrinxeressin en la facultat i prohibissin als estudiants acudir a classe "fins que arribés la república". La connivència de la direcció, que a la mínima opta per tancar el centre, va provocar que un centenar llarg d'estudiants protestessin a l'entrada de la facultat entre crits de "Les aules són de tots" i "Volem anar a classe".   En aquest vídeo publicat per Cronica Global podem veure com aquest dijous altres encaputxats bloquegen un altre cop els accessos a la facultat d'econòmiques.     L'associació de joves constitucionalistes S'ha Acabat, que durant aquests dies ha organitzat protocols per a intentar que els alumnes puguin assistir a classe, ha denunciat aquesta situació al campus de Diagonal, que s'ha estès a altres facultats en les quals els alumnes es neguen a continuar perdent classes perquè uns radicals els ho imposen.   Mentrestant, col·lectius secessionistes es concentren repetidament sota el lema "Als nostres joves no se'ls toca", encara que del que parlen és d'alliberar als detinguts per executar els actes vandàlics a Barcelona, doncs aquests i no uns altres són "els seus joves". Els joves catalans la vida dels quals roman paralitzada a costa dels radicals no semblen ser "seus".   Finalment els estudiants han aconseguit superar les barricades dels encaputxats i han aconseguit accedir a la facultat. Una petita victòria de la qual de ben segur no informaran en TV3. Una victòria contra el totalitarisme que pretén segrestar no només el present dels nostres joves, sinó també el seu futur.

Leer más

"Espanyolistes infiltrats" o "Família i amics"?

Si la "tardor calenta" de Torra ha revelat alguna cosa és la gran quantitat de contradiccions en el nacionalisme català. No només l'argumentari fa aigües, sinó que l'estratègia brilla per la seva absència i els partits secessionistes es barallen entre si mentre els seus antany fidels reneguen ara d'ells. Revisem les principals contradiccions. Són "Espanyolistes infiltrats" o "familiars i amics"?. Perquè totes dues coses és impossible. Durant els altercats que van convertir Barcelona en un camp de batalla campal "amb una violència mai abans vista" (segons declaracions dels agents desplegats sobre el terreny) van ser detinguts centenars de vàndals violents que feien servir tàctiques de guerrilla urbana. El relat que insistentment repeteixen tant el President Torra com el cap dels mossos, Miquel Buch, insisteix que aquests vàndals són completament aliens a la causa independentista, ja que els nacionalistes són, a tenor dels seus líders, "implícitament pacifistes". Tot i això l'independentisme no ha trigat a envoltar les comissaries dels mossos de esquadra per a sol·licitar la "immediata posada en llibertat" dels arrestats, ja que són els seus familiars i amics, innocents manifestants que "passaven pel lloc" i, òbviament "presos polítics". Perquè resulta que la majoria de detinguts han resultat ser joves independentistes de l'entorn de Arran, seguits d'estudiants independentistes i una ínfima proporció menors immigrants no acompanyats i finalment alguns anarquistes estrangers residents a la ciutat. Aquesta categoria, la de "presos polítics" pel que sembla val tant per a un líder detingut per violentar l'estat de dret (Junqueras) com per als qui van assetjar els jutjats de Via Layetana (els "Jordis"), per als qui van propinar una pallissa a dues parelles en Alsasua per ser guàrdies civils, per als qui fabricaven bombes per a atemptar a Catalunya o pels que llancen pedres a la policia i calen foc a la capital catalana. La veritat, jo que Junqueras lamentaria pertànyer a tan selecte grup.   Si la protesta és per la sentència, per què només s'exigeix "diàleg" per a la "autodeterminació"?. La resposta més evident seria que els anomenats "presos polítics" són únicament una excusa. El nacionalisme sembla no voler reconèixer que, ara que té transferides les competències en presons, els seus "Jordis" podran estar a casa amb les seves famílies dins de dos mesos. S'han cuidat molt de no posar èmfasi en aquesta realitat. Milers de joves han estat enviats a prendre els carrers, un centenar han estat detinguts i un grapat d'ells han perdut la visió d'un ull per l'impacte de les pilotes de goma o de foam per exigir l'alliberament d'uns presos que de totes maneres seran a les seves cases en dos mesos (els Jordis) o dos anys (Junqueras). I el president que els va animar a "apretar" diu ara que els violents "no són dels seus" i en lloc de demanar el seu alliberament (o obrir ell mateix les presons) demana l'única cosa que realment vol: que es reconegui per a Catalunya un "dret d'autodeterminació" que l'ONU ja ha dit per activa i per passiva que no és aplicable.   Si tots els nacionalistes són pacífics, per què la dona de Torra va participar al setge al Prat?. Estic segur que Torra considerarà que el tancament de l'aeroport del Prat va ser pacífic, amb la cancel·lació de centenars de vols, la pèrdua de centenars de milers d'euros, l'afectació en els negocis, el mal en infraestructures i els milers de passatgers que van haver de fugir per carretera arrossegant les seves maletes, encara que possiblement un d'aquests passatgers, el ciutadà francès que va morir d'un atac al cor per l'ansietat i el sobreesforç, probablement no el veuria tan "pacífic". Per al nacionalisme? Un "mal col·lateral", com el policia ferit greu per una llamborda.   Si el referèndum de l'1 d'Octubre de 2017 va ser veraç i democràtic, per què Torra en vol fer un altre?. Junqueras des de la presó ha d'haver obert els ulls com a plats (i no pretenc fer un acudit) en conèixer que el president Torra, el delegat de Puigdemont, diu ara que cal "tornar a exercir el dret d'autodeterminació en aquesta legislatura". Pobre Junqueras, que ja quan es va plantejar el referèndum de 2017 ell el va qualificar com una "pantalla passada" perquè en la consulta il·legal del 9-N els catalans ja "havien decidit". I ara ve Torra i li diu que passarà empresonat nou anys (que en realitat seran quatre comptant des de 2017, per la qual cosa només li queden dos) i que tot ha estat per res. Que la millor manera d'arribar a un final diferent és tornar a fer exactament el mateix.   En fi, l'argumentari del nacionalisme està seriosament tocat, i probablement els guionistes de TV3, la televisió nacionalista, ho tindran força complicat per a embastar un relat capaç de convèncer a l'independentista més raonable i crític.

Leer más

Fake news - Així manipula el nacionalisme la realitat

Aquesta setmana en Twitter els trending topics a nivell d'Espanya estan sent tals com #tsunamidemocratic, #Barcelona, #155ya o #SpainIsAFascistEstate (per cert, algú hauria d'informar els activistes que estat és "State" i no "Estate", que significa propietat immobiliària). Però és igual com sigui el trending topic. Un exèrcit de perfils de twitter (alguns antics, i molts acabats de crear) es dediquen constantment a retuitejar les noves consignes que difonen contínuamente els portaveus del règim.   Per exemple, es va fer viral el vídeo en el qual diversos independentistes, després d'aixecar les mans en senyal de pau empenyien i tiraven a terra a una agent dels Mossos de Esquadra i l'emprenien a cops de peu amb ella. Tot seguit un home amb motxilla treia una porra i s'interposava entre la agent caiguda i els seus agressors: es tractava d'un guàrdia civil de paisà que vetllava per la seguretat. Doncs bè, lluny d'amagar-ho, els ciberactivistes van difondre el vídeo relatant que era "la prova que els actes violents els estan cometent infiltrats". Quelcom que no quadra en absolut amb les imatges, però que pot fer que un observador estranger tingui dubtes.   Altres casos entren ja per complet en el terreny de la fabulació. Vídeos dels actes vandàlics duts a terme aquestes nits pels violents activistes, als quals només es veuen fogueres i furgonetes dels mossos, s'estan difonent amb alarmants comentaris com "Si us plau, ajuda! La policia espanyola ESTÀ DISPARANT ALS BOMBERS que tracten d'apagar el foc!". Per descomptat, les imatges no tenen res a veure amb el que es diu, però algun observador confús pot relacionar l'ambient de tensió del vídeo, de nit, amb fogueres i llums de policia, amb el text i pensar realment que un agent de policia podria disparar a un bomber per intentar apagar un incendi. Altres tuits, encara més agosarats, tracten de "demostrar" que qui realment fa cremar carrers i cotxes és la pròpia "policia espanyola", encara que realment es refereixen als mossos d'esquadra, però no necessiten donar aquest detall perquè realment es dirigeixen al lector internacional, i per això la majoria d'aquests comentaris estan fets en Espanyol o en Anglés "Oh, my god! Police agents are SHOOTING firemen! Please help!", doncs a la parròquia nacionalista (majorment catalanoparlant) ja la tenen convençuda. El seu objectiu principal són els catalans hispanoparlants i, sobretot, l'opinió europea, molt més sensible a les fake news en estar lluny dels fets.   Una de les manipulacions que pitjor els ha sortit ha estat la dels "infiltrats". Des que el president Torra va declarar que la violència nacionalista no existia i que els actes violents estaven protagonitzats per "infiltrats", els ciberactivistes del nacionalisme català van fer seva la consigna i van omplir Twitter de tuits sobre imatges i vídeos de la violència en els quals els textos alarmistes intentaven "demostrar" que els independentistes que causaven incendis eren realment "espanyolistes" disfressats. "No sóc català, però estic veient coses estranyes" afirma un tuit amb l'etiqueta #tsunamiinfiltrado "hi ha grups de joves que sota la dessuadora porten armilles antibalas". Per donar-se credibilitat, el tuit sembla remetre a un article que denuncia algun tipus de conspiració espanyolista. Un simple clic ens revela que no hi ha article, sinó tan sols una imatge retallada feta probablement amb un processador de textos. Material amb la qualitat mínima per a un "like & retuit". Lamentablement per a ells la profusió de vídeos detallats desmenteixen completament la teoria dels infiltrats. Joves estudiants portant l'estelada a manera de capa mentre avivavan les flames amb cartrons, CDRs que es feien "selfies" amb la seva foguera després d'encendre-la.. fins i tot alguns dels violents, indignats per que se'ls considerés "infiltrats" es dirigien a cambra i declaraven "no som infiltrats, som gent que està farta". Immediatament twitter va reflectir l'efecte contrari del buscat pels ciberactivistes, és a dir, l'etiqueta #tsunamiinfiltrado va començar a omplir-se de memes i bromes jocoses sobre els presumptes "infiltrats", amb muntatges (Eh! He trobat a un infiltrat! anunciava un tuitero acompanyant les seves paraules amb una foto d'una foguera amb un curta/pega de l'efígie de Franco) o fent referència al fet que la infiltrada era la dona de Torra (que va participar en la "presa" o setge a l'aeroport del Prat).   Tot i això, i a diferència de l'esdevingut l'1 d'octubre de 2017, aquesta vegada les fake news ho tenen molt més difícil per a prosperar, perquè en aquesta ocasió la violència ha estat molt superior, perquè en aquesta ocasió la policia ha mantingut les seves intervencions al mínim, malgrat els teatrals i esgarrifossos laments d'alguns polítics que exigeixen el cap del responsable dels Mossos, sent aquest altre canvi essencial, el de fer que siguin els Mossos d'Esquadra la principal línia de defensa contra el terror, la qual cosa pel nacionalisme els fa passar instantàniament de ser "la nostra policia" a ser "forces d'ocupació". Les imatges són nítides, els vídeos són clars. La relació de causa-efecte del president Torra amb els actes violents és innegable sense necessitat que s'hagi aixecat encara el secret de sumari respecte a les recerques dels 7 CDR detinguts ni dels enregistraments als quals presumptament se li sent conspirar amb els CDR per al sabotatge d'infraestructures i els ofereix suport institucional. Però el fermall d'or el representa la seva amenaça en seu parlamentària de tornar a repetir-ho tot de nou, el referèndum il·legal, un altre desafiament a la democràcia.. un "hooliganisme" que ningú a Europa entendrà i que ni el propi nacionalisme (ja sigui en Esquerra o en el PDECAT) pot ja suportar. Ni tan sols el lamentable enfrontament violent d'un reduït grup de radicals espanyolistes amb símbols feixistes després de quatre dies de setge és capaç ja de donar arguments al relat nacionalista. Des de meitat de setmana, altres etiquetes han desbancat les anteriors i els trending topics han mutat a uns altres com #TsunamiTERRORISTA.   I aquest dissabte, com a acte final, nombrosos ultres d'extrema dreta acudiran a Barcelona a donar suport al nacionalisme i alimentar els disturbis.   En definitiva, el "relat" ja no se sosté. Les "fake news" no només no seran creigudes, sinó que probablement obriran els ulls dels qui van creure les de fa dos anys.

Leer más

Barra lliure de violència a Catalunya

La situació se li ha anat de les mans al President de la Generalitat. Perquè el tan esbombat "Tsunami Democràtic" ja no és democràtic, ni molt menys Tsunami. Ara és un incendi.   Aquesta nit a Barcelona els carrers han cremat. I a Tarragona, Lleida i Girona, literalment. I a Sabadell. Radicals encaputxats han calat foc a tot l'inflamable que hi havia al seu pas. Contenidors, papereres, bancs, carrers.. No en va tenien "barra lliure", patent de cors, complicitat institucional, en forma del suport explícit del President de la Generalitat, Quim Torra i el seu portaveu, Meritxell Budó. Ja havien circulat les imatges de l'agressió a una senyora major i l'atac a una jove que portaven banderes espanyoles. Ja s'havia difós el vídeo de l'intent de linxament a una mossa d'esquadra, afortunadament frustrat gràcies a l'ajuda d'un agent encobert. Ja cremava la Via Layetana enfront de la comissaria de la policia.. i Torra i Budó donaven suport malgrat tot als vàndals mostrant-los la seva "comprensió, simpatia i suport".   Missatge captat. "Barra lliure".   Per això els veïns de Barcelona han baixat a protegir els seus carrers, no dels CDR, sinó del foc que les devorava mentre els camions de bombers eren retinguts per barricades, i han acudit carregats amb extintors i galledes d'aigua, sent llavors agredits pels radicals encaputxats que volien veure les seves fogueres cremar.   La violència, present des de l'inici, s'empitjora, convenientment dirigida per una misteriosa entitat de nom "Tsunami Democràtic" les instruccions del qual desdiuen el nom que s'atribueix. Un origen que ens porta a una marca registrada per l'expresident escapolit Carles Puigdemont en el paraiso fiscal de Saint Kitts & Nevis, on conviuen les webs de crowfunding amb les quals recapta fons per a mantenir el seu tren de vida en Waterloo. El mateix Carles Puigdemont que ahir mateix reclamava al govern espanyol que li retornés els seus privilegis i tornés a ingressar-li el seu sou d'expresident per a pagar-li el seu "exili".   Ens hem tornat bojos? Com justifiquen Puigdemont i Torra l'encoratjar als seus acòlits perquè surtin al carrer sabent que estan sent dirigits per una entitat aparentment anònima que els indica com, quan i on atemptar? Si admeten conèixer a qui dirigeix els atacs estem davant un gravíssim delicte, i si el neguen, davant la major irresponsabilitat d'un governant viu.   A mi mateix em costaria creure aquesta relació, malgrat l'evident que sembla a la llum dels fets. No pot ser, no existeix ningú tan maquiavèl·lic.. a no ser per que quadra perfectament amb els plans revelats després de les detencions dels CDR, segons els quals planejaven atemptar amb explosius, segrestar el Parlament (presumptament amb la connivència de Torra i Puigdemont) perquè el president "es veiés forçat" a una nova declaració de ruptura. Per descomptat que quadra.   El problema és que si un governant permet i encoratja que es reclutin joves en "Comandos De Repressió", que realitzin actes violents i intimidatoris, i els diu que així van bién, i els demostra que la seva pròpia família està amb ells (com s'ha pogut constatar), i que "la seva ràbia és comprensible" i que "compten amb la seva simpatia" i que "el tornaran a fer".. perquè entren en acció les revolucionades hormones d'aquells joves als quals els seus professors envien a enfrontar-se al "feixisme" sense saber que ho estan representant. Que la "radicalitat democràtica" no existeix, perquè la democràcia no és un Tsunami. La democràcia és una marea, tranquil·la i calmada, però inexorable. I encara que Barcelona està avui en baixamar, la plenamar és inevitable.   Europa, sempre sensible a les imatges impactants, es va estremir fa dos anys davant el portentós fotomuntatge de realitat i fake news amb el qual l'independentisme va vendre el seu ideal de "gent de pau" reprimida per voler "votar". Mai sabrem quant a prop va estar algun país d'empassar-se el conte i donar el seu suport a un feixisme disfressat de pacifisme, però avui la cosa ha canviat. Ja res pot evitar que Europa presenciï com des d'un poder regional i quasi feudal s'arenga al caos i a la violència de forma mal dissimulada, i no per votar, ni per les sentències a un judici obert que tothom ha presenciat, sinó per identitarismo i odi, sota insults (també gravats avui) de "botifler" i "Vés-te al teu puto país!". Una cosa injustificable. Alguna cosa que en l'actual clima d'amenaça pels nacionalismes emergents no pot ser tolerat. No més davanteres. Si potser, menys.   Avui com ahir, i cada dia una mica més, Torra demostra les seves enormes limitacions com poítico, perquè no ho és. Torra és un creient en una fe que reclama sacrificis. De Pujol a Mas, de Mas a Puigdemont i de Puigdemont a Torra, el pragmatisme ha cedit a la fé. No es requereixen arguments, només el foc purificador que crema el que no ens agrada, com altres règims feixistes van fer abans que ell.

Leer más

Torra ho deixa tot en xerrameca

L'exemple de l'1 d'octubre de 2017 està encara molt recent per a Quim Torra, així que l'actual president de la Generalitat de Catalunya, malgrat els seus discursos incendiaris i les seves crides a la desobediència, està evitant dir o fer res que pugui portar-li a la mateixa situació que els seus col·legues empresonats. Posem alguns exemples:   * No ha despenjat la bandera espanyola de la Generalitat, malgrat que això de penjar i despenjar pancartes ja ho sap fer.   * No ha obert les presons per a alliberar als seus companys presos, malgrat que ell té les claus (metafòricament parlant), ja que les competències penitenciàries estan transferides a Catalunya.   * No ha declarat la independència, malgrat que és el que els seus fidels esperaven d'ell.   L'independentisme en el seu conjunt juga aquesta setmana al doble joc de sempre. Un joc de poder entre neoconvergents i republicans, amb la ment posada en el tauler electoral de cara no només a les pròximes eleccions generals, sinó sobretot a unes pròximes (i potser definitives) eleccions autonòmiques, on no només es decidirà l'hegemonia dins de l'independentisme, sinó si aquest és capaç de conservar la majoria d'escons (ja que la majoria de vots no l'ha tingut mai).   Tot i això hi ha dues qüestions clau que fan que les forces independentistes necessitin continuar mobilitzant a les masses de la forma en què ho fan.   * Han posat tota la seva maquinària mediàtica en marxa i no és impossible que es produeixi alguna mostra de suport, per petita que sigui, en alguna part. De moment no sembla que vagi a succeir, perquè els primers suports (de França i d'Alemanya) han estat per a Espanya, la seva democràcia i el seu sistema jurídic.   * No poden admetre davant els seus fidels que el joc ha canviat. El primer partit a admetre'l obertament comptarà amb el rebuig dels sectors més radicals i encara convençuts que els seus desitjos, malgrat ser quimèrics i minoritaris, encara poden realitzar-se.   En aquest punt ERC i el PDECAT (o com decideixi dir-se) juguen a aquell estèril joc de la nostra adolescència en el qual s'ens feia tard a la discoteca i volíem anar-nos a dormir, però ningú volia ser el primer a reconèixer-ho per no quedar com un "nenaza" (perdonin-me aquesta expressió avui tan políticament incorrecta).   A primera vista és ERC qui té els números per a abraçar mes aviat el possibilisme i pragmatisme que un dia va pertànyer al seu oponent, amb l'actitud menys agressiva de Junqueras i el viratge (relatiu) a un cert sentit comú de Gabriél Rufián, pel qual els seus seguidors estan a punt de convertir-se en els seus botxins. Tot i això, un cop cremat aquest últim cartutx de conflicte civil (i si tenim la sort que no es produeixi cap desgràcia greu) serà el moment de la política de les realitats, i en aquest moment el PDECAT probablement voldra recuperar aquest espai que els republicans li estan prenent.   Avui encara ressona l'edulcorada èpica de les performances d'ahir, però ja comencen a amuntegar-se els documents gràfics d'una violència de la qual a Torra cada vegada té més difícil desvincular-se. Agressions a una senyora gran, atacs a una noia, puntades al una mossa caiguda per part dels mateixos que aixequen les mans com a "gent de pau".. Imatges cada cop més lamentables (que no sorprenents), que no contribueixen gaire a dignificar una protesta que mai va tenir sentit. El teatre està a punt d'acabar, i aviat la lluita pel control del nacionalisme (i per la seva pròpia hegemonia) serà aferrissada.

Leer más

Al carrer del costat no passa res

Aquest article és d'especial interès per a la gent que no està avui a Barcelona. Se que ni aquest titular ni la foto que l'acompanya impulsarà a molta gent a llegir la notícia, com sí que ho faria si em posés a parlar de "apocalipsi", "tumults" i "càrregues policials", amb el que probablement us acabaria relatant alguna cosa semblant al que us estan explicant altres mitjans, segurament molt millor i amb mes detall. Però a les alçades que som crec que és de responsabilitat fer també aquest enfocament.   No penso negar que el nacionalisme s'està emprant a fons. Joves desallotjats de les seves aules amb petards i pots de fum, mestres assetjades per adolescents imbuïts d'autoritat per les arengues del règim nacionalista.. cops de puny a una senyora que (amb molt poca intel·ligència, tot sigui dit) "torejava" als independentistes amb una bandera espanyola (No s'adonava aquesta dona que els instints no es poden contenir i que quan es cita a un toro, el toro ataca?). Cert és també que les "assegudes" a la Renfe, les presumptament enginyoses maniobres per a bloquejar l'aeroport del Prat (amb compra massiva de bitllets d'avió que segurament vostè i jo hem sufragat d'alguna manera), les càrregues amb les quals són respostes i els hoolligans a peu de carrer que bloquejaven taxis i turismes per a "paralitzar l'economia catalana" han omplert pàgines dels diaris i pantalles de televisió. No negaré pas tot això.   Però com acostumo a dir de sovint, cada cop que enfoquen un carrer amb disturbis és per que en el del costat no passa res d'interessant.   I aquesta asseveració és avui molt més certa que fa dos anys. Recordo com vam viure a casa i a l'oficina els dies de la promulgació de les lleis totalitàries 6 i 7 de setembre de 2017, el vertigen i la xafogor del vergonyós 1 d'octubre, la maldestra resposta per part del govern de Madrid i, finalment, la incredulitat quan l'ara "Molt Fugit President" Puigdemont es debatia entre la crida a la serenitat del seu col·lega Iñigo Urkullu i el hooliganisme d'en Junqueras el Rufián i les seves "155 monedes de plata".. i acabà per cedir a això últim. En aquells dies va haver-hi quelcom cosa que no s'està veient enguany. Gent als carrers portant estelades, llaços grocs lluint amb orgull en les solapes i ambient pre-revolucionari ple de somriures il·lusos, confiats que els polítics que els arengaven eren sincers i que un futur tangible estava "a tocar".   Encara que molts creieu estar veient això en els informatius d'avui no us heu de portar a engany. Als carrers de Barcelona la gent deixa passar el dia amb parsimonia. Els negocis obren, la gent (independentista o no) treballa desproveïda de símbols i aguantant amb resignació les restriccions i els escassos vandalismes. El dia a dia pesa més que qualsevol revolució simbòlica i bàsicament tothom va a la seva desitjant que la setmana passi i el temporal amaini, mentre els hooligans del procés i els mitjans es persegueixen els uns als altres en zones molt concretes de la geografia Barcelonina sense amb prou feines notar-se en la resta, al mateix cop que en molts bars de la Catalunya rural desenes de pagessos es reuneixen als bars als quals només es sintonitza TV3 i es donen cops de colze pensant "aixó és imparable".   Aquesta i no altra és l'autèntica realitat de la capital el seu primer dia de setge. És previsible (i tant de bo no m'equivoqui) que al llarg de la setmana aquesta pressió es reduirà gradualment fins a arribar a un dijous gairebé en calma, per a disparar-se divendres, quan tindrà lloc la "vaga de país" afavorida pel pseudosindicat del exterrorista Carles Sastre, que al juntament amb l'empenta final dels CDR intentaran deixar anar la traca final i ens deixaran sens dubte amb alguna lamentable imatge que contradigui el caràcter pacífic que encara alguns els atribueixen. I, en aquest cas, tant de bo m'equivoqui.   En aquest precís instant existeixen dos Barcelonas. Una la representen un grapat de violents als quals el govern de la Generalitat ha donat barra lliure per a causar disturbis i que aconsegueixen col·lapsar les comunicacions amb l'ajuda del govern nacionalista. La resta són els ciutadans, que intenten continuiar amb la seva vida.

Leer más

Que desobeeixi el poble - Torra i els seus no s'arrisquen

Ja ho va dir la dona de Torra la mateixa setmana en què la CUP va votar al seu marit com a president de la Generalitat Catalana: "Nosaltres no pensem anar a la presó". I és que la crua realitat de veure a companys de partit jutjats i pròxims a respondre dels seus presumptes actes delictius ha fet de l'estratègia de Quim Torra una barreja de gesticulacions desafiadores en les quals no arriba a trencar-se un plat.   Perquè si ens remetem als fets, la major desobediència del delegat de Puigdemont ha estat jugar a treure i penjar la pancarta en la qual es refereix als presumptes colpistes com a "presos polítics". Un joc que sempre acaba amb Torra obeint amb la mà dreta i amb l'esquerra fent que algun amic pengi una altra pancarta diferent però semblant.   Ja ho va expressar la portaveu del govern (i humorista involuntària) Meritxell Budó, quan aquesta darrera setmana va manifestar que estaven a favor de la "desobediència civil" però que ells, com a govern, no podien practicar-la.   Això, més que un posicionament puntual, sembla una estratègia conjunta que ja ha cridat l'atenció en casos com la proclamació d'Amer, el petit poble (uns 2000 habitants) que va veure néixer a Puigdemont i que desinfecta amb vinagre el terra quan el trepitja Inés Arrimadas. El manifest llegit a la plaça major venia a dir que el poble ja no es considerava part d'Espanya ni estava "sobmès" a la seva sobirania. Una declaració èpica, valenta, arriscada, si mes no fins que van afegir que, en qualsevol cas, "no cometrien cap falta administrativa". Vejam, que res de res.   I quin propòsit té tot aquest joc? Segurament el que tots pensem. Volen que, igual que l'1 d'octubre de 2017, sigui "el poble" el que surti al carrer a lliurar la seva lluita. Volen que siguin uns altres els qui es posin sota les porres de la policia, però sobretot que siguin uns altres els que acabin a la presó, perquè la foto de Junqueras en pla pacifista llueix força, però la llibertat val més, i els màrtirs vénen molt bé però ja hi ha suficients.   I és amb aquestes cartes amb les quals el govern de Torra prepara la seva "resposta" a la sentència del "procés" (com si una sentència judicial necessités una altra resposta que l'acatament). Perquè l'actual pla de Torra (un cop descartat el simulacre de segrest del Parlament després de ser detinguts els CDR que presumptament anaven a dur-ho a terme) és la "marxa cap a Barcelona", una marxa amb reminiscències de la que va dur a terme Mussolini sobre Roma durant el seu règim feixista, però que el nacionalisme prefereix emparentar amb exemples menys violents, esmentant (es clar) a Ghandi, Mandela i altres líders pacifistes la memòria dels quals desvirtuen amb cada comparació.   Només ens queda veure quin seguiment i efectivitat tindrà aquesta marxa, que de ben segur finalitzarà amb un bon setge a la ciutat com no es veu des de 1714. Torra espera que els caminants blancs (o grocs) col·lapsin les vies durant tres dies tallant les comunicacions amb la ciutat, encara que és més que possible que l'autèntic propòsit sigui el mateix que fa dos anys, és a dir: obtenir vistoses fotos de la policia donant pals a tort i a dret per a desallotjar les vies, i així poder plorar davant Europa per la "repressió" ("ens detenen per caminar" podrien dir) mentre els màrtirs del poble s'emporten els pals i les condemnes, cosa amb la que Torra i els seus no pensen carregar.   Així que no espereu que Torra arriï la bandera d'Espanya al Palau de la Generalitat, ni que obri les portes de les presons de Lledoners i deixi lliures als presos, ni que surti al balcó a proclamar la República Catalana, perquè ja hi ha suficients polítics a la presó i el nacionalisme no necessita més màrtirs, gràcies.

Leer más

1-O: Apocalipsi política i passivitat al carrer

Si qualsevol nacionalista dels que ahir es va llançar al carrer portant una torxa llegís el titular d'aquest article no estaria d'acord en absolut. Per a ell, envoltat d'altres nacionalistes portant igualment torxes (Ah, Quins records d'aquesta Alemanya dels anys trenta del segle passat!) el món estaria transformant-se enfront d'ell. De la mateixa manera, si cap nacionalista una mica més mandrós s'hagès quedat ahir tancat a casa seva veient la TV3 arribaria a la conclusió que el món girava entorn d'aquesta data. Les imatges de la televisió nacionalista van mostrar en bucle els cops que la policia propinava dos anys abans a aquells votants que es resistien a deixar-los passar o a abandonar els centres de "votació". Cops, cops i més cops (tret del principal que va ser el cop d'estat, es clar), entrevistes a adorables senyores grans que relataven quan els havien dolgut els hematomes, i portentoses gràfiques explicatives i detallades analitzant les zones del cos estadísticament més afectades, que si el coll, que si les cuixes. TV3 va fer tot el possible a traslladar a cada espectador el dolor de les "víctimes" i assenyalar a un únic culpable. No, no es tractà de Junqueras i Puigdemont, els qui havien encoratjat als seus fidels de tancar els seus fills tot el cap de setmana als col·legis per a interposar-los en el camí de la policia i els van animar a enfrontar-se i rebre els cops martirizants per a aconseguir una bona foto. Tampoc el culpable últim va ser la policia espanyola ni el maldestre govern del Partit Popular encarnat en Mariano Rajoy, ni el "pèrfid" rei Borbó que havia tingut la gosadia de dir que el referèndum il·legal era un desafiament a la democràcia. El culpable era la mateixa Espanya, com a concepte indivisible. Cadascun dels seus habitants, cada ciutadà que es considerés aiximateix espanyol estava darrere de cada dolorós cop rebut pels nacionalistes.. perdó, pel "poble de Catalunya".   Tot i això, aquest tercer Primer d'Octubre els catalans vam fer majoritàriament "zàping". Un zàping metafòric, s'entén. La gent es va aixecar al matí per a anar a treballar i això va ser tot. Alguns ens aproximàvem als accessos a les rondes de Barcelona amb certa aprensió, esperant que algun hiperventilat aparqués el seu cotxe a l'accés i es tombés a l'asfalt, com en altres ocasions, tenint-nos enfadats mig matí. Res d'això va succeir. Vam anar a treballar, vam fer la nostra jornada i vam tornar a casa amb els deures fets.   Per descomptat que van haver-hi manifestacions, i fum, foc i violència. Segons les xifres proporcionades per la Guàrdia Urbana es van concentrar 18.000 persones per a reivindicar el "Dia dels cops", la qual cosa comparada amb les 180.000 persones proclamades un any enrere dóna una caiguda del 90% en el suport al "mandat del poble". Com acostumo a dir sovint als amics que em truquen preocupats des de fora de Catalunya cada cop que veuen l'apocalipsi televisat de torxes i llanternes: penseu que a esquerra i dreta d'aquest carrer al qual es deslliga la histèria i uns energúmens escupeixen i empenyen als periodistes, hi ha altres carrers als quals no està passant absolutament res. La ciutat està en calma. Simplement a les càmeres de televisió els sembla molt més interessant el carrer en conflicte.   I la bonica coreografia de leds, bengales de colors i espectaculars torxes té tres lectures la mar d'interessants.   1- Per més que es vesteixi de democràcia, el nacionalisme català no deixa de recórrer a les tècniques i símbols que tant van funcionar durant el nazisme. 2- Aquesta miriada de torxes de llarga durada no és barata i amb seguretat no les van portar els manifestants de casa seva. Els diners per tot això surten de les entitats nacionalistes subvencionades amb els impostos de tots els catalans. 3- Si despulléssim totes aquestes escenes de la seva vistosa pirotècnia, l'espectacularitat de la foto es reduiria força. És gent. Molta. Però moltíssima menys.   Perquè els tuits del nacionalisme a les xarxes socials ja no dissimulen el seu nerviosisme. "Som quatre gats!" deien ahir quan es dirigien a assetjar les forces de la llei a Girona. Com quatre gats (o en aquest cas vint) eren els congregats per la CUP aquest passat cap de setmana per a "foragitar l'exèrcit" de la caserna del Bruc a Barcelona. A la convocatòria, d'altra banda, van respondre també al voltant de 200 barcelonins amb rojigualdas que es van interposar entre els escassos convocats i la caserna, mirant-los com qui diu "I només per a això hem vingut?". Molts menys del esperat, com en aquest últim onze de setembre, del qual el nacionalisme encara es demana el per què de la baixa afluència. Van ser més violents, menys somrients, però sobretot, van ser menys.   Serà potser que la gent està cansada de portar set anys enfadada? Serà potser que els polítics diuen una cosa als seus mítings i una altra als jutjats? Serà per que fa temps que no tenen full de ruta? O potser per fer "prietas las filas" amb els acusats per terrorisme i pels "selfis" dels seus líders amb aquells "demòcrates" de cloratita i goma-2?   El cas és que aquest 1 d'Octubre va arrivar l'infern polític (crits de "desobediència" de qui ha despenjat el llaç en rebre l'ordre, proclamació d'un "parlament bis" per part de qui crida "ni un pas enrere" des de Waterloo, la declaració de "no submissió a la sobirania d'Espanya" del poble d'Amer, afirmant tot i això que no cometria "cap falta administrativa" per si de cas..), però el carrer no va acompanyar. Molts nacionalistes han "desconnectat" dels seus líders.   És una "tardor calenta", si, però sembla que refresca.

Leer más

El presumpte pla de Torra: Que els CDR li "apretessin" a ell

No podem oblidar en cap moment que ens movem en el terreny de les hipòtesis i que és més necessària que mai la paraula "presumptament" (encara que el nacionalisme sembla desconèixer-la quan acusa de "muntatge" al govern espanyol). I és en aquest terreny, el de la hipòtesi més debatuda, en el qual es perfila un pla molt nítid. Si cal creure la versió d'un dels detinguts en l'operació "Judes", el president de la Generalitat, Quim Torra, estaria al corrent almenys d'una de les operacions del ERT (Equip de Resposta Tàctica) dels CDR: L'ocupació i segrest del Parlament de Catalunya durant diversos dies. De fet el detingut hauria declarat que el propi Torra facilitaria l'entrada del grup al Parlament, com aparentment el president va fer aquest divendres amb diversos activistes nacionalistes que van penjat una segona pancarta en el balcó de la Generalitat després d'acatar ell l'ordre judicial i manar despenjar la primera amb el llaç groc.   Evidentment que un dels detinguts hagi dit "em van explicar que Torra estava al corrent i ens facilitaria l'entrada" no és una prova de res, però sí una declaració molt preocupant. I si la declaració ve reforçada pel fet que el president Torra si que va arribar a reunir-se amb un altre dels integrants del ERT en dates recents, doncs la cosa preocupa molt més.   Dit això insistiré de nou que els mitjans de comunicació hem d'actuar ara més que mai amb responsabilitat. La portada de l'ABC del dia 28 titula "TORRA VA PLANEJAR AMB ELS CDR PRENDRE EL PARLAMENT DESPRÉS DE LA SENTÈNCIA DEL 1-O" així, en majúscules. Ho sento, però no sent un fet provat i demostrat cap mitjà seriós pot sortir al carrer amb aquesta portada. És cert que sota el títol, en lletra més petita, es matisa "Un dels detinguts acusats de terrorisme confessa al jutge.." però això no esmena el fet. Això no s'ha de fer, perquè posa el periodisme a l'altura d'aquestes publicitats online buscadoras de clicks del tipus de "Intenta no cridar quan vegis com ha canviat tal o tal altre artista". La premsa seriosa no pot caure en això. El "presumptament" o "aparentment" són obligats, fins i tot en el titular.   Per descomptat això no pot fer-nos oblidar la cada cop més preocupant defensa a ultrança que tots els partits nacionalistes (i també els autodenominats "comuns", per a la seva pròpia vergonya) duen a terme, sense cap prova, sobre uns detinguts que no ho han estat fins que les proves contra ells i el risc que suposaven han estat tán evidents que no se'ls podia deixar en llibertat (i aquí també afegiré que presumptament). Ni encara després de confessar dos dels detinguts els seus plans la massa acrítica ha deixat de ser-ho. Als carrers els nacionalistes demanen, o millor: "exigeixen" la seva llibertat immediata. Els reivindiquen amb foc, amb petards. Després de diversos dies d'intentar justificar-los (que si només tenien "un sac i una olla", que si eren "petards per als correfocs", que si "no pensaven causar morts") ja no es molesten a intentar defensar la seva innocència. Ja no escolten a les forces de la llei, ni a les (poques) personalitats que aquest cap de setmana han demanat calma i prudéncia. Per no escoltar, no escolten ni als propis CDR detinguts. Simplement els volen al carrer, encara que siguin culpables, encara que tinguin bombes i encara que anessin a fer-les esclatar contra infraestructures catalanes. Mentre alguns manifestants encara repeteixen que són "radicalment democràtics", ja tots demostren estar definitivament a l'altre costat de la democràcia, és a dir, on aquesta ja no existeix.   I parlant d'eslògans, ja es barregen el "Son innocents" amb el "Llibertat presos polítics" amb el "P**a Espanya", amb el "Pim, pam, pum, que no quedi ni un!", amb el "Morin els Borbons" i amb el "Ho tornarem a fer!" (que pel que sembla ha de referir-se a l'aixecament popular). Aquest galimaties reivindicatiu només ens deixa clara una cosa: Encara no se sap si Torra tenia un pla perquè els CDR li "apretessin" a ell i així poder declarar la independència, el que sí que és evident és que mai va tenir un pla per si tot es descobria abans d'hora.   Ara posem-nos en la hipotètica situació que Torra fos innocent. Que dimonis!, posem-nos en la inversemblant situació que els CDR i els seus "Equips de Resposta Tàctica" fossin noiets innocents preparant un "correfoc" per a les festes del poble. Tot i que fos aquest el cas, la irada resposta de Torra continuaria sent una bomba incendiària intentant capitalitzar un incident per a convertir-lo en un esclat social.   Per que en el moment actual el nacionalisme que surt al carrer, atiat pels seus líders, és simple ràbia sense eslògan, sense direcció, sense propòsit. L'absurd negacionisme de Quim Torra, que es nega a condemnar qualsevol possible violència afirmant que "no pot condemnar-se alló que no existeix", està provocant una fugida cap endavant que només pot perjudicar-nos a tots. Una irresponsable "crida" a l'odi a "l'enemic" i a la insurrecció als carrers. La "tardor calenta" promèsa.  Un conflicte inflamat al punt màxim que difícilment se solucionarà tret que arribin a celebrar-se unes eleccions autonòmiques catalanes a les quals el suport al nacionalisme retrocedeixi, com és previsible, castigant definitivament aquesta deriva totalitària.   Perquè a data d'avui el nacionalisme català ha abandonat la democràcia i es prepara per a l'enfrontament civil.

Leer más

Cap líder nacionalista condemna encara la violència dels detinguts

Quan fa pocs dies un operatiu de la Guàrdia Civil va detenir a set membres d'un CDR per preparar presumptament explosius per a atemptar durant els propers dies, es va produir en les files independentistes una reacció totalment desproporcionada. El nacionalisme va sortir en tromba a assegurar que tot el moviment era "radicalment democràtic", que tot era un "muntatge d'estat" i que els detinguts eren també "presos polítics". La visceralitat de tal reacció possiblement va ser deguda a d'una negació instintiva, urgent, però també d'una gran falta d'estratègia. Perquè el que és inversemblant és que quan la policia encara estava estudiant proves i anteposant condicionals en tots els seus informes ("presumptament" organitzant-se, "precursors" de esploxius, "potencials" atemptats) el nacionalisme tingués ja com a certesa absoluta la innocència dels encausats i la culpabilitat de les forces de la llei.   El que no esperaven els mandataris nacionalistes (i haguessin hagut d'esperar-ho) és que la Guàrdia Civil no estigués actuant per oportunisme polític, sinó per una bona raó, i no sobre la base d'uns indicis, sinó després de dos anys de recerca, després d'haver recopilat nombroses proves i només davant la imminència d'un possible atemptat greu.   I el cop definitiu: Dos dels detinguts ho han admès tot. Així és. Dos dels integrants del ERT o Equip de Resposta Tàctica (un comando encara més violent dins dels CDR) han rebutjat l'assistència de l'organització independentista Alerta Solidària (que és la que acostuma a defensar els interessos dels encausats nacionalistes) i han preferit demanar un advocat d'ofici i explicar-lo tot.   No detallaré aquí els fets perquè no són objecte d'aquest article. N'hi ha prou amb saber que van admetre comprar els materials precursors, elaborar els explosius, detonar bombes de prova en diverses ubicacions abandonades i ordir un pla per a atemptar contra infraestructures catalanes. Tanmateix els detinguts van dir que "això no era terrorisme" perquè "no pensaven matar persones".   Ja no hi havia excusa. Els líders del nacionalisme necessitaven rectificar. Havien d'alterar el seu precipitat relat i desmarcar-se del comando detingut. Dir alguna cosa així com "Aquests no són nostres CDR", "nosaltres mai empararem la violència" o qualsevol altra campanya de màrqueting que els escriguin els seus publicistes.   Però no ho van fer.   Tots, insisteixo, tots els líders de tots els partits nacionalistes han tancat files entorn dels acusats. El propi President Quim Torra els defineix com a "ciutadans compromesos amb el seu país" encara que la Generalitat els estigui acusant paral·lelament de disturbis, violència i robatori per causes anteriors. Una cop més, ningú sembla voler adonar-se que dos dels acusats ho han admès tot sense donar temps als líders nacionalistes per a poder ordir un relat de coaccions o tortures (impensables per a gairebé qualsevol, però un argument no descartable per al nacionalisme al qual possiblement encara no han recorregut per falta de temps o imaginació).   I molts pensem "potser en els pròxims dies..". Però els dies passen. TV3, la televisió nacionalista, ha emès a "Polònia", el seu programa d'humor de referència, un elaborat sketch al qual la Guàrdia Civil entra en el cau dels CDR i, en no trobar proves, les hi inventa i les col·loca en l'escena. Els agents de la Guàrdia Civil, als quals retraten com a simples i maldestres, acaben morts en provocar amb els seus descuits una explosió de gas. Aquest és l'humor de la televisió nacionalista, com quan retraten als líders de Ciutadans com a nazis o mostren a Casado i Abascal en roba interior perquè "han sortit de l'armari del franquisme", la versió actualitzada d'allò que feien els autèntics nazis quan posaven als jueus un capirot i els feien desfilar pels carrers perquè els nens riguessin d'ells. Sense dissimulacions.   I el temps no s'atura. La Guàrdia Civil posseeix vídeos dels integrants del comando de ERT detonant explosius a l'aire lliure. La documentació confiscada és corroborada pels detinguts. Admeten haver planejat atemptar contra la infraestructura elèctrica. No fa ni una setmana des de les detencions i negar l'evidència és ja poc menys que una bogeria.   Però els líders nacionalistes continuen esquinçant-se les vestidures davant la més lleu possibilitat que es vinculi "Independentisme" amb violència. "Com us atreviu?" criden, indignats. "És intolerable!". I exigeixen que la Guàrdia Civil sigui expulsada de Catalunya. Per haver impedit un atemptat? Sense els cossos i forces de seguretat de l'estat la història de Catalunya hauria estat seria molt diferenta. Haurien detingut els Mossos als CDR? Haurien investigat a Pujol o la trama del 3%? Totes aquestes trames continuarien ocultes i en actiu.   I els dies continuen passant. Les tertúlies nacionalistes comencen tímidament a deixar caure que, potser, existeixen "dos relats": el de la policia i el dels seus líders. El nivell dels greuges relatats comença a disminuir i el missatge ja bascula des del "muntatge d'estat" fins al "menyspreu a la presumpció d'innocència", la mateixa presumpció que ells menyspreen en acusar l'estat de muntatge. Els nacionalistes mai han dit "presumpte muntatge". Tot i això els partits continuen sent pur formigó inalterable. I la distància entre el seu relat i els fets és ja tan gran..   Què pensarà d'aquesta situació la resta d'Europa? Què pensaran els qui van donar suport i cobertura al nacionalisme creient realment el seu missatge pacifista?   Què pensaran els nacionalistes no violents (em consta que són la majoria) que els han votat i pensaven continuar fent-ho? Quina opinió tindrà ara la "gent de pau"?   Finalment algun líder independentista haurà d'admetre que el rei va nu. Qui serà el primer? Perquè és evident que els altres li saltaran al coll. El risc per al primer que admeti la realitat i la condemni és massa gran. Potser Junqueras? El màrtir republicà roman en silenci. Es sumarà al despropòsit o aprofundirà en la seva personificació de "Mandela nacionalista" i donarà un cop d'efecte?   Tic, tac. El temps no s'atura.

Leer más

Tot preparant Catalunya per al terror

Aquesta setmana s'ha produït un fet aterridor. I no em refereixo al fet que membres d'un CDR hagin estat detinguts per preparar presumptament un atemptat amb explosius (cosa que han reconegut a la policia). Ni tan sols parlo de la reacció en bloc del nacionalisme que, amb una sola veu, ho va negar tot, denunciant sense cap prova un "muntatge de l'estat". Em refereixo a les manifestacions de nacionalistes catalans reivindicant als presumptes terroristes i amenaçant a les forces de la llei al crit de "Pim, Pam, Pum, Que no en quedi ni un!".   En aquest moment d'ànims artificialment caldejats, si féssim l'exercici de retrocedir set anys i traslladar-nos a aquella primera diada polititzada, a aquell 11 de setembre de 2012, probablement ens quedaríem molt sorpresos del canvi que ha experimentat el nacionalisme en només set anys.   Llavors els ànims eren calmats, i els arguments, encara que més tard es demostrarien falsos, semblaven lògics. "L'Estat espanyol manté unes balances fiscals descompensades que perjudiquen a Catalunya", es difonia. "Romanent a Espanya mai sortirem de la crisi", era un altre axioma. "A Catalunya tenim el govern dels millors", "menys corrupte", "més europeu".. I la gent sortia al carrer creient realment que allò era una revolució de somriures. Si haguéssim preguntat a qualsevol assistent d'aquella diada en la qual Gerard Piqué ja passejava al seu fill amb confiança i optimisme haguéssim constatat alegria, orgull pels líders del "procés" (el messiànic Artur Mas i l'irreprotxable Jordi Pujol) i molta, però que molta superioritat moral, però res de la quantiosa bilis que avui destil·len les referències a Espanya. Els assistents ens haurien parlat (entre somriures condescendents) de la mediocritat dels polítics espanyols, de la seva poca disposició al que llavors es deia "diàleg" i avui se sap que significava "claudicació".. però ningú hauria fet referències al nazisme ni al franquisme, ni a la inferioritat genètica dels espanyols, ni a la "llengua única de Catalunya". Els independentistes que assistien a aquell fabulós i hiperfinanciat "kumbayá" ni es plantejarien que els seus líders es fessin fotos amb ex-terroristes com Otegui, Sastre o Bentanachs, contractessin com a advocats a condemnats per terrorisme com Boye o anessin a emprendre accions unilaterals, i menys encara un cop d'estat.   I per descomptat no s'haurien identificat amb la violència de les agressions d'Arràn contra la premsa discrepant, ni haurien "desinfectat els carrers" on trepitgés un rival polític, ni trencat els vidres d'una seu, ni cantat "vives" a ETA ni a Terra Lliure, i haguessin rebutjat als seus líders si els comminessin a preparar una "tardor calenta", "apretar", o "portar la lluita a un altre nivell". I mai, mai, haurien amenaçat a la policia amb el conegut crit terrorista "Pim, pam, pum, que no quedi ni un!", encara que els seus líders els repetissin aquesta consigna des d'un megàfon, com pel que sembla ha passat aquesta setmana.   Què pot haver canviat en aquests set anys?   Potser molts nacionalistes respondrien a aquesta pregunta amb una llarguíssima llista de greuges presumptament comesos pel govern d'Espanya. Molts d'ells seran falsos, per descomptat, altres exagerats i uns altres seran certs, encara que segurament cap hagués tingut lloc de no existir l'ofensiva nacionalista.   Però l'autèntica resposta està en els mitjans de comunicació nacionalistes. L'estat d'opinió que ha estat capaç de crear l'entramat mediàtic finançat o subvencionat per la Generalitat és el major poder del nacionalisme. Una enorme maquinària que té com a combustible els diners de tots els catalans i que, tant es el que passi, sigui la notícia gran o petita, té sempre preparada la seva pròpia versió. Quan es van acusar un italià i a un català de matar a un altre català a Tailàndia, la premsa nacionalista va anunciar que un italià i un "ciutadà espanyol" havien matat a un català, cosa que no deixava de ser el mateix però també una horrible manipulació, quan tan català és l'assassí com la víctima i tan espanyola aquesta com aquell. Quan una nena va ser agredida per la seva professora nacionalista per dibuixar una bandera Espanyola, aquí va anar tota la caverna mediàtica a negar-ho i encarregar-se que la professora no fos comiadada. Quan els pares dels companys de classe de la nena agredida van acompanyar als seus fills per a enganxar cors a la porta del col·legi en senyal de solidaritat, allà tenien el diari "La República" per dir que alló era un "atac feixista contra el col·legi".   Sembla que no hi ha escapatòria. La premsa nacionalista no necessita fets, sinó tan sols un relat. Ni tan sols necessiten consultar-ho entre ells, tan òbvia és sempre la resposta. Ara que la guàrdia civil ha detingut a un grup de CDR al qual porten dos anys seguint i gravant les seves converses, perque ja no només estan elaborant explosius, sinó que ha fet explotar alguns en diverses pedreres per a mesurar el seu poder destructiu, i ara que se'ls han trobat plans d'una caserna de la guàrdia civil a pocs dies de l'aniversari de l'1 d'Octubre.. el nacionalisme en bloc anuncia "Un muntatge de l'Estat". El curiós és que la premsa no nacionalista està informant amb prudència, a l'espera de més dades per a poder resoldre els dubtes que encara queden. La premsa nacionalista no té aquest problema, perquè no necessita fets, ja té el seu relat: És una conspiració de l'estat. Què podria ser si no? I si les detencions no s'haguessin dut a terme, i si el dia 1 d'octubre esclatés una bomba a la caserna de la Guàrdia Civil o, pitjor encara, si el 12 d'octubre, dia de la hispanitat, un artefacte explosiu segués la vida de desenes dels seus rivals polítics. Què dirien? Reconeixerien finalment la violència que han contribuït a crear?. Potser fins i tot la justificarien.   Creieu que estic anant massa lluny? Creieu que l'antiga "gent de pau" no està encara preparada per a assumir com a pròpia la violència terrorista? Tant de bo, però els missatges són clars.   I no em refereixo només al "Apreteu, apreteu! que feu bé d'apretar!" del president delegat Quim Torra, ni als dos càrrecs públic de la CUP que amenaçan a la policia i als discrepants amb que han de "mirar sota el cotxe" en al·lusió a les bombes amb les quals ETA massacrava als servidors de la llei. Em refereixo al fet que el nacionalisme i els mitjans porten anys blanquejant al terrorisme, al qual ara tornen a dir "lluita armada", quan entrevisten el fundador de Terra Lliure, Freddi Bentanachs, i l'anuncien, orgullosos, com a "gran reserva de l'independentisme". Quan Puigdemont i Torra comparteixen un advocat ex-terrorista i ex-convicte, i un altre ex-terrorista, Carles Sastre, es qui planifica i executa les "Vagues (sabotatges) de país". Quan la Generalitat compra "armes de guerrilla urbana" per als seus Mossos de Esquadra i fa el possible per a polititzar a la seva directiva i quan dos dels tres partits del tripartit que (des)governa Catalunya aposten no ja per la desobediència, sinó directament per la confrontació als carrers. Es el "!Pim, Pam, Pum, que no quedi ni un!" dels desacomplexats CDR. Es la "tardor calenta" anunciada per Torra.   Els mitjans del nacionalisme, i especialment els mitjans de comunicació, són els que han creat aquest clima d'hostilitat, pre-revolucionari, que només requereix una espurna per a esclatar, i els mitjans nacionalistes es passegen per ell amb nitroglicerina.   Mentrestant, Catalunya en termes generals continua vivint igual que al 2012, sense rebre ni millor ni pitjor tracte que la resta d'Espanya (alguns dirien que millor), sense que falti un plat a la taula o un euro a la butxaca més o menys que en altres comunitats, però els incansables mitjans nacionalistes continuen alimentant una animadversió artificial, un odi sense fonament.. fins que tot esclati.   Quina irresponsabilitat. Quin crim.  

Leer más

..i la gent va defensar a la policia

Quan una persona decideix que vol ser agent de la llei no pensa a créixer i fer-se ric, sinó a contribuir al benestar de la societat. Un agent sap que els moments de recompensa seran més aviat escassos i que tindrà de jugar-se el tipus més d'una vegada per a protegir a la gent d'amenaces serioses o fins i tot de coses més aviat absurdes. El que un agent no espera és que hordes de ciutadans enfadats, aquests mateixos ciutadans als quals ha jurat servir i protegir, li sotmetin al costat dels seus companys a un terrorífic setge. Això és el que va passar el 20 de setembre de 2017 i això és el que el nacionalisme pretenia repetir aquest passat divendres, commemorant el segon aniversari d'aquell acte vergonyós amb un nou setge a la Guàrdia Civil. Puc imaginar que molts agents van pensar a demanar la baixa aquest divendres però també estic convençut que cap ho va fer. Sabien que els tocava enfrontar-se sense ajuda a les provocacions i que no havien de caure en elles, perquè aquest era la seva deure, el veritable uniforme sota el seu uniforme, la seva vocació de servei.   Quan un agent veu que els vàndals van cap a ell, embravits per l'anonimat de les caputxes (i per la seguretat que viuen en un país lliure i democràtic en el qual el més greu que els pot passar és que els identifiquin) el que no espera és que molta altra gent a la qual també ha defensat acudeixi en massa a defensar-li a ell. "Aquesta és la nostra policia" anunciaven la majoria de congregats davant els CDR, els comandos de repressió, imaginativament autodenominats "Comitès de Defensa de la República", que assistien sorpresos a una escena en la qual els Barcelonins s'interposaven entre la seva oberta hostilitat i la impasividad deguda dels agents de la llei.   I no anem a exagerar ara l'èpica. Segurament de no haver aparegut aquests ciutadans indignats contra un nacionalisme, mermante però radicalitzat, que encoratja la violència sota una disfressa de pacifisme, el pitjor que hagués passat és un espectacle lamentable d'agents impertèrrits mantenint en la mesura que sigui possible la seva dignitat sota els insults, els símbols d'exclusió i els probables atacs amb pintura groga. Probablement no hi hauria hagut ferits, només la trista humiliació dels qui han jurat respectar la llei per part dels qui han promès violentarla. Però per sort no va passar això.   Perquè la gent congregada va impedir la humiliació. Perquè davant les reivindicacions dels CDR invocant a Puigdemont, els constitucionalistes van respondre posant a tot volum la cançó "Waterloo" de Abba. Perquè davant els crits de "Els carrers seràn sempre nostres!" (Els carrers seran sempre nostres), va sonar l'himne d'Espanya per a demostrar que els carrers són de tots. I aquesta vegada no van acudir els mossos per a detenir als qui posaven l'himne, perquè els mossos ja estaven allí, i entre la llei i el caos, els mossos de vaig piular de carrer no tenen dubtes, una altra cosa són els seus comandaments quan s'obstinen a col·locar als seus subordinats entre l'espasa i la paret, com va succeir fa dos anys, però no així aquesta vegada.   Estic convençut que la reacció de la gent en sortir al carrer i protegir la seva democràcia i als qui la defensen no pot haver deixat indiferents als servidors de la llei. Ni Guàrdies Civils, ni Policies Nacionals, ni Mossos de Esquadra, ni cap altre cos que hagi tingut coneixement d'això pot posar-se de part dels qui assetgen i humilien als servidors de la llei perquè aquesta s'interposa entre ells i el seu objectiu polític. Perquè aquells agents, resignats i compromesos a aguantar com sempre l'envit de l'odi sense ajuda ni recompensa, es van veure recompensats per la gratitud i la solidaritat d'aquells als quals serveixen. Si algun agent ha sentit flaquejar la seva vocació, aquesta tarda degueren dissipar-se els seus dubtes. Només per això val la pena.   Perquè la policia està per a defensar a la gent, la llei i la democràcia. Però a vegades, només de tant en tant, la gent surt al carrer per a defensar la democràcia, la llei i a la policia.

Leer más

Espanya, el Rei i el comandament de la Play

Avui m'ha comentat una companya, que es defineix republicana, que la seva filla la porta boja. "Saps què va cantant la meva filla?" m'ha dit, i tot seguit m'ha acostat el seu telèfon mòbil. Un grup de nens entonava una cançoneta simple però encomanadissa. Això era el que repetien.   "Viva España, viva el Rey, viva el mando de la Play".   No vaig poder evitar riure, com sens dubte la meva companya esperava. I després vaig recordar altres exemples semblants dels quals he tingut notícia recentment. Per que el que he descrit no és una tendència massiva, ni crec que arribi a "trending topic", però és un fet real, i no és l'únic.   I és que no hi ha acció sense reacció, i els nens no són ximples. Ja fa temps que centenars d'escoles públiques catalanes estan imposant als nens una llengua única que en la majoria de casos no és la pròpia (segons la mateixa generalitat només el 36% dels catalans té el català com a llengua materna). Aquest control fa temps que s'estén a les hores no lectives (entengui's l'esbarjo o el "pati" de tota la vida). Els nens no entenen (ni haurían d'entendre) de política, però saben que els seus pares i altres adults es queixen perquè se'ls ensenyen coses que no es corresponen amb la realitat. Molts nens no estan d'acord quan els seus professors els diuen que no són espanyols, o que han de parlar només català, sempre.   Cal dir que quan una persona està fresca, tranquil·la i concentrada, li és més fàcil expressar-se en un segon idioma, mentre que l'empipament, el cansament o la indignació fan inevitablement aflorar la llengua materna. I potser es per això que la llengua materna acostuma a ser la de la rebel·lió, la de la indignació. Quan la meva generació tenia l'edat dels nostres fills nosaltres també provàvem els límits de la paciència dels nostres professors dient paraules prohibides, abans de tapar amb la mà el nostre propi somriure de sorpresa. Ara el prohibit és la llengua pròpia dels altres. Per això molts nens se senten atrets pel que escandalitza als seus professors nacionalistes, i no perquè saben que ho són (ja he dit que els nens no es mouen per paràmetres polítics), sinó perquè saben que als seus "profes" els escandalitza tot el relatiu a Espanya i a l'idioma Español.   Una cosa així degué pensar aquella nena agredida per la seva professora nacionalista quan va dibuixar una bandera d'Espanya. Només estava provant els límits de la professora, incapaç de concebre que la seva mestra no en tenia de límits. I amb aixó no vull culpar a l'independentisme de la intolerable actuació d'aquella indivídua (una sola persona no pot definir a un col·lectiu ni a una ideologia), però si que el culpo de la rapidessa amb la qual es va fer desaparèixer una notícia que d'haver-se referit a una bandera estelada hagués donat lloc a manifestacions, programes especials en prime time i judicis televisats.   Als nens els agrada desafiar les prohibicions. Generacions abans altres nens catalans parlaven català d'amagat sota la prohibició del règim franquista. De fet encara sentiem els últims ressons d'aquell règim extint quan jo mateix i altres nens cantàvem en un racó del pati versions absurdes de l'himne d'Espanya, com aquesta:   "Franco, Franco que tiene el culo blanco porque su mu-jer lo lava con Ariel.."   Avui són altres nens els que reciten d'amagat, sota la prohibició d'un règim nacionalista, altres frases innocents que encara no entenen. Potser mai no seran monàrquics. I potser tampoc seran campions de "la Play", però en certa manera aquestes paraules seran una peça més del puzle de la seva futura personalitat adulta.   "Viva España, viva el Rey, viva el mando de la Play".  

Leer más

La fi de l'independentisme xarnego

A més d'un el pot haver sorprès la trista polèmica dels insults al diputat nacional d'ERC Gabriel Rufián per part de nombrosos nacionalistes. No obstant això no ve d'ahir, ni d'abans-d'ahir. És la darrera constatació d'un fracàs, el fracàs d'un experiment que ja ha durat sis anys.   Tot va començar al 2013, al caliu del "procés" dissenyat per Jordi Pujol però posat en marxa llavors per Artur Mas. Esquerra Republicana de Catalunya era molt conscient que Catalunya mai es separaria d'Espanya sense els vots dels hispanoparlants, perquè són més de la meitat de la població. El somni d'un país monolíngüe exemplificat per Joan Puigcercós (que es negava a respondre en espanyol a un català hispanoparlant i deia que així "li estava fent un favor") s'esvaïa per moments, per la qual cosa van decidir crear un experiment a llarg termini. Un viver al qual pescar votants hispanoparlants per a la causa separatista. Nous arguments, al marge de la llengua i la sang, que convencessin als xarnegos (un vocable que significa "gos" o "mestís" i amb el qual el nacionalisme identifica als catalans vinguts "de fora"). Potser fins i tot podrien aconseguir un líder xarnego carismàtic i competent amb el qual arrossegar a les masses hispanoparlants i aconseguir la majoria que els permetés construir la seva nació catalana. Una nació a la qual l'idioma Español, evidentment, no seria llengua oficial. Aquest experiment es va dir "Súmate".   Gabriel Rufián va arribar a "Súmate" sent l'alumne avantatjat d'Eduardo Reyes, un home limitat l'únic mèrit del qual era ser andalús i defensar el nacionalisme català, per la qual cosa cobrava (i cobra) els seus bons diners. Rufián va saber aportar joventut i loquacitat, a part d'una actitud que quadrava amb el seu cognom i amb el que un nacionalista espera que sigui un "españolazo" de llibre. La seva indubtable energia el va fer superar al seu mestre a les files de "Súmate", d'on va passar a Esquerra. Allà va formar un inesperat duo amb Joan Tardá i la seva loquacitat irrespectuosa i les seves maneres de sicari li van portar protagonisme. Mai va ser el més espavilat (els seus tuits es compten per "zascas") però sí el més combatiu, cosa que divertia i fins i tot animava a les bases d'ERC. Rufián era l'assot de l'enemic, capaç de dir "feixista" al seu interlocutor sense parpellejar, sense dubtar, sense saber si tan sols el significat d'aquesta paraula.   Però potser ni la mateixa història podrà revelar si Gabriel Rufián es movia només per afany de créixer o si realment hi creia els arguments amb els quals el nacionalisme li havia seduït. Perquè ja fa alguns anys va començar a sentir-se més que incòmode en alguns mítings del seu partit en els quals (ja sense màscares) es feien massa referéncies a la llengua única i a les característiques hereditàries dels "irrecuperables" espanyols. Tot i això el ja diputat espanyol va aguantar. Pel sou que cobra, bé que es pot aguantar.   Va ser llavors quan es va produir l'intent de cop d'estat, que el va agafar a Madrid, a resguard de qualsevol implicació amb conseqüències penals, malgrat que possiblement el seu tuit de les "155 monedes de plata" seria un dels detonants de la DUI de l'acorralat Puigdemont. Moments convulsos que van donar pas a la fugida de molts companys i a la presó d'uns altres.   Quim Torra va arribar al poder. I la disfressa de tolerància s'esquerdava. L'associació "Súmate" havia de combregar amb rodes de molí en rebre entre somriures al seu president, el mateix que deia que "no és natural que els nens catalans parlin espanyol", el que va escriure que els espanyols eren "bèsties parlants amb forma humana" i que els catalans no nacionalistes tenien "una tara al seu ADN". Però tranquils, que "Súmate" ho aguanta tot. Al cap i a la fí el seu fundador, Antonio Baños, no va dubtar a insultar a Colau per fer-se Youtuber parlant en espanyol. "No per això és cosmopolita", va afirmar Baños, "sinó cosmopaleta".   I va ser llavors quan els efectes terapèutics de la reclusió d'Oriol Junqueras van fer efecte també en el Gabriel Rufián. El diputat, espanyol i hispanoparlant al cap i a la fi, probablement escoltava amb plaer les noves paraules del seu cap. "Jo amo a Espanya", deia Junqueras, al mateix cop que imprimia un gir progressiu cap a l'autonomisme i cap a aquest intel·ligent seny que els convergents havien abandonat. Pel que sembla aquesta nova moderació, aquest caire "a lo Nelson Mandela", va ser molt del grat del (encara) jove diputat, que va començar a fer seva aquesta actitud conciliadora.   Els nacionalistes del seu propi partit li ho van retreur aviat. "Aquest no era el mandat del poble", deien "No hem d'assabentar-nos d'aquestes coses per tu, en espanyol i des de Madrid".   Semblava una qüestió menor. Al cap i a la fi el gir a l'autonomisme de Junqueras havia provocat divisions i fins i tot l'aparició d'una facció discrepant, el "Moviment 1 d'octubre". Però per algun motiu li insultaven a ell, no a Junqueras.   Rufián va mantenir aquesta actitud "raonable". I en un moment concret va expressar quan vergonyós li semblava que la Generalitat continués subvencionant al Institut Nova Història, una entitat de pseudohistoriadors que afirmava coses com que Colón, Shakespeare i Leonardo da Vinci eren catalans, o que defensava l'existència d'un antic "Imperi Universal Català". Allò no va fer gens de gràcia a gurús del "procés" i membres de l'entitat com Cucurull i Bilbeny, i posava en qüestió el "passat mil·lenari i gloriós" d'un imperi inexistent.   Però ara, en proclamar-se la selecció Espanyola de Bàsquet campiona del món, Gabriel Rufián ha estat un dels que ha felicitat l'equip pels seus assoliments. I això ha estat massa per molta d'aquesta teòrica "gent de pau", que considera que a l'enemic "ni aigua". El nivell dels insults i desqualificacions rebuts pel diputat dels seus propis companys nacionalistes supera amb molt qualsevol ofensa que hagi pogut rebre dels seus rivals polítics. I com succeeix quan els ànims s'escalfen, els retrets il·lustren l'autèntica mentalitat dels qui l'insultan: "Charnego", "Botifler".. l'insulten per no ser nascut a Catalunya, per parlar Español, per no tenir sang Catalana. Li prometen que "l'enterraran fora dels murs de la ciutat"..   Probablement en Rufián no ho entén. Al cap i a la fi només està fent el que fa el seu cap, Oriol Junqueras. Només imita la conducta del "Mandela català" que va passar de qüestionar la genètica dels espanyols a exercir de pont de reconciliació. Per què a Junqueras no ho insulten i a ell sí, si tots dos expressen les mateixes idees?   Però és que Junqueras és catalanoparlant i Rufián parla espanyol. Junqueras té els seus vuit cognoms catalans en regla i Rufián no encaixa des del primer. Junqueras és un català pur.. i Rufián només un charnego.   Segurament continuarem veient a Rufián defensant el nacionalisme, i segurament tornarem a veure-li amb la seva samarreta de "orgullo charnego", possiblement una cosa tan estúpida com veure en el Bronx a un afroamericà amb una samarreta que posés "orgull negrata" o "ciutadà de segona".   Però la forma en què el nacionalisme tracta als seus "ximples útils" no ha de passar desapercebuda per a aquells catalans hispanoparlants, ni per a aquells fills i néts d'immigrants que van pensar que el nacionalisme podia arribar a ser inclusiu. Mai seran acceptats com a ciutadans de ple dret. A la primera discrepància, la seva legitimitat serà sempre posada en dubte. És el principi de la fi de l'independentisme charnego.

Leer más

De tsunami a marejol

De "tsunami democràtic" a "marejol totalitàri". Així podria qualificar-se una jornada que va començar amenaçada per la pluja però va acabar revelant sota un sol resplendent els enormes clars que les baixes inscripcions sobre les quals alertava la ANC ja deixaven endevinar. Ni la guàrdia urbana i el seu presumpte "factor Colau" van ser capaços de donar xifres que igualessin si més no les d'anteriors concentracions, deixant-ho tot en uns generosos 600.000 manifestants, comptant els 1200 autobusos llogats per la ANC que se suposen hauràn portat fins a 60.000 seguidors des de pobles i capitals de província. La pluja serà, a gairebé segur, l'excusa que el nacionalisme més irredent esgrimirà per a disculpar aquesta derrota anunciada. El que no tractaran si més no d'explicar és la progressiva degeneració del que abans era una festa per a tothom i ara es un aquelarre minoritari en el qual tant es cremen fotos com es passegen guillotines amb la clara amenaça de tallar el cap a l'enemic (o al dissident). Nombrosos disturbis, assalts al parlament, insults a periodistes i intents de silenciar-los.. Per descomptat, la democràcia no ha fet acte de presència.   Potser el catalanisme moderat ja n'ha tingut prou de relats que com més dramàtics menys s'assemblen a la realitat, i de líders que diuen als seus seguidors que el paradís està pròxim mentre asseguren al jutge que tot va ser una pantomima. Potser les fotos del "presidentlegítim" fotografiant-se somrient al costat d'en Fredi Bentanachs, fundador de la banda terrorista Terra Lliure, els hagin semblat excessives. O potser les imatges del mateix Puigdemont donant un sermó en mig d'un parc a sobre d'un grapat de Palets del "Mercabruselas" amb el seu mòbil als peus i envoltat d'una trentena d'acòlits i una colla sardanera sexagenària els hagi recordat aquell missatge del "exiliat": "És un ridícul històric".   La veritat és que el castell de naips s'esfondrà i no són pocs els que en caure s'adonen que no hi ha ningú per a recollir-los. Són tants ja els que van canviar "digo" per "diego", els que es van prejubilar i els que ja s'han establert en altres monarquies sense fer molts escarafalls, que els partits que encara porten la torxa (o torxes, com a l'Alemanya dels anys trenta) del nacionalisme s'enfronten al fet que ja no tenen actius. Els "jovenets" d'Esquerra com Junqueras estan probablement pròxims a respondre dels seus actes delictius mentre que en el PDECAT la degeneració de Pujol a Mas, després a Puigdemont i Finalment a Torra ha baixat tant el llistó que ara el segon de la llista es postula per a liderar de nou les joventuts nacionalistes. El desastre l'il·lustra el fet que és ara Rufián "el nen de la impressora" el major home d'estat, el més moderat i assenyat que queda en el nacionalisme. I un grup dins del seu propi partit ("El moviment 1 d'octubre") el persegueix per a decapitar-lo (potser amb la guillotina exhibida) per autonomista, per residir a Madrid i per parlar espanyol. Pels mateixos motius podrien estar perseguint a Junqueras, ja que tots dos pensen igual, però com aquest últim és un màrtir, parla català i té els seus vuit cognoms en regla, doncs millor decapitar al charnego.   Vaja, que hem assistit potser a la tempesta abans de la calma, al "gatillazo" final abans que per fi, d'un costat i de l'altre, es posin a treballar.

Leer más

Al constitucionalisme hi ha lloc per tothom. O no?

En un moviment inesperat, el digital constitucionalista Crònica Global ha atacat al veterà Blog constitucionalista Dolça Catalunya. No ha estat en un article ni en dos, sinó en tota una sèrie en la qual presumptament es "destapen" les persones darrere del fructífer Blog que ha estat i encara és referència per a la resistència al nacionalisme. Però lluny d'estarse-se a revelar la identitat d'un grup de persones (que havien dit per activa i per passiva que volien salvaguardar les seves identitats per temor a represàlies nacionalistes) els articles de Crònica Global han inclòs ofenses, injúries i enormes difamacions. Perquè una cosa és dir que el blog ha perdut la frescor dels seus inicis, que podria ser, o afirmar que desprèn una certa oloreta a sotana, que també és cert i mai no ho han amagat. Ja és més seriós dir que contraresta al nacionalisme català amb un nacionalisme espanyol encara més exacerbat, o vincular-los alegrement a la maçoneria, a "moviments clericals més extrems encara que el Opus Dei", o a elements d'extrema dreta, i ja és totalment intolerable equiparar-los amb els assetjadors de Arràn i molt menys amb el Ku Klux Klan, cosa que han fet sense despentinar-se.   I encara no hem tingut en compte que en revelar aquestes identitats (i algunes ja han estat desmentides pels propis assenyalats) el digital els ha posat en el punt de mira dels independentistes, que no dubten a atacar als mitjans crítics, com el propi Crònica Global ha pogut experimentar. A més, el digital ha donat a l'independentisme armes i (falsos) arguments amb els quals atacar al constitucionalisme en el seu conjunt.   Dolça Catalunya sempre ha mostrat com a propis els símbols catalans tant com els espanyols. La senyera catalana (i no l'estelada) conviu amb la rojigualda, i la barreja única de català i espanyol que desprenen els seus articles deixa clar que per a ells estimar una cultura no implica menysprear l'altra. L'única resposta del Blog al seu atacant ha estat republicar un vídeo amb nombrosos i rellevants suports del constitucionalisme, ironitzant sobre el qualificatiu rebut: "El Ku Klux Klan català", però sense entrar al drap i sense esmentar ni tal sols el nom del digital que els ha difamat. Quelcom que al meu entendre els situa moralment un graó per sobre dels seus difamadors.   Finalment us diré que escric això des d'una humil gaseta constitucionalista sense cap relació amb cap dels dos mitjans. Si volgués ser rebuscat diria que Dolça Catalunya és la competència, però aquí estic, reivindicant-la, perquè les lluites cainites ens afebleixen a tots. De fet el mitjà al qual aquesta gaseta està vinculat, l'emissora de ràdio Onda Layetana, es deia anteriorment Tabarnia Ràdio, però va haver de canviar de nom perquè cert personatge va aconseguir registrar la marca abans que pogués fer-ho el seu propi creador (amb l'autorització del qual comptava aquesta emissora) i va voler fer servir aquest poder per a intentar imposar la seva força, per la qual cosa aquest mitjà va decidir adoptar un nou nom. I abans d'això, una altra emissora de ràdio, que es autocalifica com "LA ràdio constitucionalista de Catalunya", feia servir les xarxes socials per a atacar a la seva competència amb el frèvol i poc original argument que estava "finançada per forces d'extrema dreta".   El que vinc a concloure és que, encara que és legítim criticar o investigar a altres mitjans, aquestes "punyalades fraternals" al veí ens empetiteixen a tots. Si pamflets nacionalistes subvencionats com elnacional.cat o vilaweb volen matar-se entre ells, que ho facin, però els qui respectem la llei i la democràcia no podem permetre'ns aquestes lluites de poder que tant agraden als nostres polítics (i als dels altres). Tant em fa Dolça Catalunya o Somatemps, tant em fa Crònica Global o Libertad Digital, i m'és el mateix La Silenciosa que la Gaceta Layetana. Tots tenen diferents enfocaments i veus diferents, del més gran al més petit, i tots són necessaris, amb les seves fallades, en un món de premsa subvencionada. Els que descendeixen al fang, com el digital que ha motivat aquest article, perden de cop el prestigi que tant els havia costat reunir, i en fer-ho es fan tan mal a ells mateixos com al seu teòric rival.

Leer más

Linxament mediàtic al portaveu de Jusapol per una conversa privada

El dia 12 d'agost un regal a un Policia Nacional, consistent en una navalla, en una festa de Jusapol de Manzanares (Ciudad Real), va causar estralls en els Mitjans de comunicació Secessionistes com Publico.es, Nacional.cat, i fins i tot en les xarxes socials, com el Twitter de Izquierda Unida, o d'icones colpistes com l'Albert Donaire, mosso de esquadra col·laborador amb l'ANC que fa xerrades a CDRs, i rematant la situació en televisió pública com les notícies d'Antena 3, i el programa de Risto Mejide (Todo es Mentira) en canal Cuatro. Tot això perquè certament van haver unes desafortunades paraules per part d'aquest Policia Nacional en rebre el regal: "La quantitat de persones que mataré amb aixó, que es preparin tots els Menas". El comentari va esser seguit de rialles dels asistents, perquè NINGÚ va dubtar que es tractava d'una broma expressada en un ambient lúdic, bromista, festiu, familiar, fins i tot a aquestes alçades de la festa amb algunes cerveses ingerides. Ningú? Fals. Els mitjans secessionistes van prendre interessadament les paraules de forma literal, però van ingorar la principal característica d'aquesta declaració bromista. Una sola paraula màgica: "PRIVADA". Aquesta frase, dita en un vídeo que es va viralitzar al llarg d'un dia, que no va gravar ni va publicar ni va esborrar l'afectat, va ser un intent clar de desacreditació a l'associació Jusapol composta per Guàrdies Civils i Policies Nacionals, fent servir la imatge coneguda d'aquest Youtuber, Jandro Lion. Els Mitjans de comunicació, emparats en el Article 20 de la Constitució Espanyola, que és la LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ, van posar les imatges, amb la cara plenament identificativa, amb el nom i cognom reals del policia i amb uns qualificatius tals com "FEIXISTA, NAZI, FASTIGÓS" etc. Absolutament ningú ha dit que l'Article 18 de la Constitució Espanyola parla del RESPECTE A l'HONOR, A la IMATGE PÚBLICA I A la INTIMITAT PERSONAL I FAMILIAR. Tampoc ningú ha comentat que l'Article 20, la llibertat d'expressió, en el seu apartat 2 diu que no hi haurà censura prèvia, però clar, s'ha de pensar que és el que es publicarà, perquè en l'apartat 4 exigeix tenir aquest respecte a l'article 18, és a dir, la llibertat d'expressió trobarà limitació en l'honor de l'afectat, la imatge pública i la intimitat familiar i personal, així com especial protecció a la infància. Si això no es respecta, l'apartat 5 facilita el SEGREST DE PUBLICACIONS, però el problema és que serà mitjançant resolució judicial, és a dir, querelles, diners, advocat i procurador, i clar, pel fet que la gran majoria dels ciutadans som mileuristes, no tenim la capacitat per a denunciar 20.000 querelles necessàries quan passa una cosa així, si tenim en compte que cada querella té un cost mitjà de 1500 euros, mes l'espera de mes d'any i mig perquè la justícia faci el seu treball i retiri aquestes publicacions, amb el desgast, i mal produït. Però compte! També s'han vulnerat la Llei 15/99 de Protecció de Dades i millorada posteriorment en una altra Llei 3/2018, quan el seu nom i cognoms es publiquen sense cap mena de miraments. Ho diu l'article 6 d'aquesta Llei de Protecció de Dades. Necessita el CONSENTIMENT DE L'AFECTAT. Curiosament alguns dels portaveus nacionalistes que més han difós aquestes paraules privades es compten entre els que s'esquinçaven les vestidures quan es van difondre les converses, també privades, entre polítics nacionalistes d'Esquerra Republicana bromejant amb que el criteri per a la selecció de les candidates nacionalistes era "la que tingués les tetas més grosses". Vull pensar que tant en aquell cas com en aquest només es tracta de bromes privades, i que mentre els líders d'Esquerra no seleccionin efectivament a les seves candidates sobre la base de la talla del sostenidor o el líder de Jusapol no comenci a "matar menas" no s'ha produït cap fet reprovable a part del qüestionable mal gust de les bromes. En resum: Molts mitjans de comunicació busquen la seva audiència generant falses polèmiques a força de vulnerar els drets fonamentals i les lleis vigents dels ciutadans quan volen, i amb la justícia actual no podem fer res sobre aquest tema.   Necessitem canviar aquesta situació, ja que tots tenim el dret a poder expressar-nos en privat sense problemes. L'ús fora de context de converses privades té conseqüències tals com les amenaces de mort que s'han produït com a consequéncia de la publicació d'aquesta conversa per part de periodistes remunerats i sense valors. En altres casos i en altres llocs la irresponsabilitat d'aquests professionals tan poc professionals ha arribat a provocar el suïcidi dels afectats que veien com una paraula desafortunada dita en privat podia destrossar-los la vida.   Llibertat d'expressió? Per descomptat.   Respecte a la privacitat? Per sobre de tot.

Leer más

Què fer si ve Hitler a fer un discurs a la Plaça Catalunya

Òbvia dir-ho, el primer que hauríem de fer seria cridar a un investigador del paranormal com l'Iker Jiménez, donat el misteri i la incògnita que tal succés implicaria, però com s'entén que estem tractant una analogia portada a l'extrem, considerarem que el discurs de Hitler a la Plaça Catalunya de Barcelona és una realitat i prosseguirem des d'aquí. Posem-nos en situació: Un dia en el metro veiem les marquesines publicitàries anunciant pel diumenge un míting del mateix Adolf Hitler a la Plaça Catalunya. En el cartell veiem que el mítin està patrocinat per "Grossdeustchland Cultural" i ve a la cantonada del cartell una petita esvàstica.   Al diumenge següent, si per casualitat passem per la Plaça Catalunya, potser ens trobarem mitja plaça tancada amb tanques metàl.liques i a diverses persones entre la gent, vestits com la resta però amb una cinta vermella al voltant de l'avantbraç en la qual llueix una esvàstica negra. Aquestes persones saluden a la gent amb simpatia i reparteixen entre adults i nens uns globus vermells amb esvàstiques negres, i també reparteixen entre els assistents ampolletes d'aigua mineral amb etiqueta de l'Associació Nacionalista Alemanya. L'escena ens enerva. Llavors en un escenari muntat en la meitat inferior de la plaça s'obre una enorme cortina i de sobte, davant un teló vermell que llueix una altra esvàstica negra sobre un cercle blanc, apareix el mateix Adolf Hitler, fürher (líder) del feixisme alemany de principis del segle passat.   Aquest indesitjable està regalant globus a nens innocents que no saben quin horror s'amaga darrera d'aquests colors brillants! Aquest ésser ple d'odi i exclusió es creu amb dret a parlar a persones que potser no estan ben informades, que potser no han rebut prou educació a les escoles, o prou afecte dels seus pares, prou seny per tal de distingir el be del mal que evidentment ell representa. Mirem al nostre al voltant i comprovem amb alleujament que no estem sols. Moltes persones es miren entre si, incrèdules i també indignades. Alguna cosa cal fer!   Aquestes són les nostres opcions:   Primera opció: Cridem enfurismats. Repartim xiulets i procurem tapar el soroll perquè no s'escoltin les seves paraules. Vist que no som capaços de superar el volúmen d'aquests enormes amplificadors (Qui pagarà tot això?) i que la gent el continua escoltant, comencem a llançar a l'estrada les nostres ampolletes d'aigua. Dues senyoretes entren en l'escenari situant-se davant del führer, i aixecant les mans a l'aire amb les palmes obertes en to de pau criden amb somriure desafiador: "Freiheit!, Freiheit!" (Llibertat, llibertat). Miro l'escena amb incredulitat. Són ells els que volen sotmetre al nostre poble! No tenen dret a pronunciar aquesta paraula! Aquesta paraula ens pertany! Nosaltres som els demòcrates i ells els feixistes! I tant és així que els indignats ens llancem contra l'escenari fent servir les tanques que tanquen la plaça per a destrossar els equips. Un company llança un peu de micro contra el mateix Hitler i contemplo amb satisfacció que li obre una escletxa al cap. Arrenquem els cartells profusament distribuïts per la plaça i els reunim al bell mig, on un company indignat els cala foc amb el seu encenedor. D'altres aviven el foc amb uns petits llibres, la darrera edició del "Mein Kampf", que estaven exposats i a la venda en un quiosc annex a l'escenari. Veiem amb satisfacció com els llibres cremen al costat de l'efígie de Hitler mentre cantem a l'uníson "Fora - feixistes - dels nos - tres - barris!.   Segona opció: Escoltem les primeres paraules de l'ex-dictador alemany i comprovem que el seu discurs és el de sempre. Els indignats i jo ens dirigim a la policia i ens indiquen que no poden fer res per a interrompre l'acte perquè el líder feixista ressuscitat ha sol·licitat el preceptiu permís a l'ajuntament i li ha estat concedit. Alguns companys han gravat amb els seus mòbils part del discurs i un jove proposa que posem una denúncia conjunta contra Hitler per comentaris xenòfobs i incitació a l'odi. Així ho fem. La denúncia és admesa a tràmit i estem esperant data per al judici.   Estimat lector, aquí acaba l'analogia que li volia plantejar. Arribats a aquest punt, Quina opció triaria vostè?   Ah! Que quin és aquest partit que s'amaga darrera d'aquesta analogia? No s'en adona encara que això és irrellevant? No, no és el PDECAT ni VOX, ni ERC ni el PP, ni Podemos ni la CUP. De fet a Espanya no existeix cap partit que pugui presentar-se com a anàleg al NSDAP alemany, per més que alguns conceptes i idees puguin trobar-se repartits de forma desigual en alguns partits actuals. És que el tema no és aquest. El punt al qual vull arribar és que tant fa si som constitucionalistes o nacionalistes, si som d'extrema esquerra, extrema dreta o centre extrem (permeteu-me aquesta llicència). Si el nostre rival ideològic vol fe un mítin, està en el seu dret. Si vol anunciar-se, pot fer-ho. Si vol manifestar-se i obté els oportuns permisos, pot manifestar-se. La nostra democràcia és així de garantista. I si el que diu el nostre rival ideològic/polític no ens agrada, diguem-ho. Denunciem-ho, recorrem a la llei i a l'estat de dret. Però no sabotegem els seus actes. No perseguim als seus militants fins al seu domicili. No perseguim als seus fills fins als seus col·legis, no contramanifestem il·legalment les seves manifestacions, no atemptem contra la seva llibertat d'expressió, per horrible que ens sembli el que pensin o diguin. No els fem fora de "els nostres carrers" quan els considerem indignes, perquè els carrers no són "nostres", sinó de tots. Fins i tot de mateix Hitler ressuscitat, si aparegués amb el visat en regla.   Perquè si féssim totes aquestes coses, Hitler continuaria sent nazi, però els autèntics feixistes seríem nosaltres.

Leer más

Els centres escolars han de ser segurs

Totes les persones que hem treballat en centres educatius, amb menors d'edat, sabem que no és fàcil que personal aliè al centre entre tranquil·lament i sense identificar-se en un d'ells.    Aquesta circumstància, lluny de ser percebuda negativament, és valorada com una mesura segura tant pel personal laboral com per les famílies.    Desgraciadament totes les alarmes han saltat davant la notícia que en més de 50 centres educatius de Catalunya, persones externes al centre educatiu, en aquest cas concret membres de "Plataforma per la Llengua", han tingut no només accés a l'edifici, sinó a més contacte amb professors i alumnes sense que els contactats sabessin la seva identitat ni l'objecte de la seva presència en el centre. Argumenten que només el Conseller d'Educació, Sr Bargalló, coneixia aquesta iniciativa i objectiu.    No m'ho crec. És impossible. És més, seria molt greu de ser cert perquè indicaria que o bé les adreces dels centres implicats no han activat els protocols aprovats pel mateix Departament d'Educació en referència a l'Organització i Gestió dels centres educatius, o que el Sr. Bargalló ha enviat un correu als directors dels centres mentint sobre la titularitat de l'organització que anava a entrar en els col·legis i relacionar-se amb alumnes i professors, i sobre les finalitats d'aquesta estada. No oblidem que la direcció o titularitat dels centres o serveis educatius són els responsables de difondre les normes d'organització i funcionament del centre i de comprovar i assegurar que es compleixin.   Recordem els documents per a l'organització i gestió dels centres educatius publicats en la web del departament d'educació amb data 21 de Juny de 2019. (Cada any es publiquen amb petites modificacions)   Assegurances i reclamacions patrimonials i assistència jurídica al personal.    "1.4 Assegurances contractades per altres entitats amb motiu de participació de persones sense relació laboral en activitats lectives o complementàries. Quan es desenvolupi una activitat organitzada pel centre, en la qual excepcionalment, acompanyin a persones sense una relació laboral que no estiguin incloses en un dels col·lectius amb dret a cobertura de l'assegurança contractada per la Generalitat de Catalunya, han de ser membres d'una entitat, com l'AMPA o una associació de voluntariat, i que l'entitat hagi contractat una pòlissa d'assegurança d'accidents i de responsabilitat civil i patrimonial que doni cobertura a aquestes persones."   És a dir, la direcció dels centres per a permetre la presència d'aquestes persones havia de conèixer el nom de l'entitat a la qual pertanyien i que aquestes persones comptaven amb pòlissa d'assegurança. A més, no oblidem que qualsevol persona que es relacioni amb menors ha d'haver presentat el seu certificat de delictes de naturalesa sexual.    Tota aquesta desraó, sense oblidar la finalitat vergonyosa d'espiar sobre la llengua d'ús dels nostres menors i professors als patis, planteja una sèrie de preguntes que a l'empara del document Transparència i accés a la informació pública, haurien d'exigir resposta sindicats, AMPAS i col·lectius de drets civils a Catalunya entre altres, sense oblidar el primer organisme que hauria d'estar investigant aquesta situació de menyscapte dels seus drets a la protecció que afecta a menors, l'Alta Inspecció a Catalunya i els Ministres d'Educació i de Justícia.    Per ventura el 100% dels directius i professors dels centres educatius a Catalunya domina l'anglès? Ningú es va adonar d'aquesta mentida? Es van respectar les directrius sobre protecció de dades personals? Quina funció educativa i orientadora es va legitimar per a aquest estudi? Quin ha estat el cost econòmic de l'estudi? Com es va seleccionar la mostra de centres, professors i alumnes? Es van gravar les converses? …   Avui ha estat l'espionatge sobre la llengua d'ús dels nostres menors als patis. Quin serà el següent motiu d'espionatge? Poden els nostres fills estar segurs en els centres escolars sense que tinguem la certesa de qui o els qui tenen contacte amb ells?    Exigim la resposta de l'Administració educativa   Pilar Barriendos Clavero   Professora d'orientació educativa (jubilada)

Leer más

Encara plou

Quan sense avís previ apareix una gotera a casa, la nostra primera reacció és recollir les gotes en un rentamans o galleda, tasca que ens mantindrà en suspens mentre l'aigua no s'atura. Sabem que haurem de pintar el sostre amb tota seguretat, però una mà de pintura no ens solucionarà pas el problema si no prenem les mesures oportunes reparant la causa de la gotera. L'ordre dels factors, llavors és: Solucionar el problema. Pintar. Treure la galleda. No tindrem resultats positius si alterem aquest ordre.   El Govern de la Nació no té res clar aquest senzill concepte. Qualsevol que sigui la sentència en el judici per l'1 d'Octubre, (que espero sigui exemplar i torni el riure burlenc en una ganyota de patiment, perquè no han mostrat cap penediment, afirmant que no han fet res, però que ho tornaran a fer) segueixen sense fer front a l'arrel del problema.   Els Pujol continuen impunes. Les penitencieries catalanes funcionen per a l'Oriol com un resort cinc estrelles, mentre no es recupera un cèntim del robat per aquesta infame família. La mateixa destinació els espera als colpistes, cas de ser condemnats, mentre dissenyen una absolució a mida sense aixecar massa sospites.   Això és pintar sense reparar la gotera.   El 155 va ser un desastre. Les mesures s'apliquen amb fermesa o no s'apliquen. No intervenir l'ensenyament i els mitjans de comunicació del règim van restar tot centelleig d'efectivitat. Una mesura que ens van vendre com a salvació i esperança dels no nacionalistes va acabar sent inspiració de les "chirigotas" de Cadiz.   Això és canviar la galleda per una de més gran.   La situació laboral dels nostres cossos de seguretat, vergonyosa sense remei. No només això, sinó que han permès que calciguin el seu honor amb acusacions de brutalitat policial, salvatgisme i d'altres mentre eren assetjats als hotels, amuntegats en vaixells amb un piolín i similars. Els separatistes que afirmen que van ser agredits, si ho haguessin estat de debò, només la meitat del que ploren, haguessin omplert els hospitals, i no va anar així.   Això és tancar la porta perquè no es vegi la gotera.   El fracàs dels nostres polítics és evident, diria que flagrant i traïdorenc. La prova irrefutable del nefast resultat per a totes les formacions té a Barcelona el seu millor exemple: La "Magdalena" Colau, alcaldessa. Una dona que ha rebentat el bon nom de Barcelona, omplint-la de manteros, invasors, okupes, màfies...la pèssima gestió de la qual la va abocar a perdre l'alcaldia i que ha resultat esbroncada fins i tot pels seus camarades, malgrat tornar a penjar el maleït llaç groc a la façana del Consistori com a primera mesura, amén de la fugida d'empreses de la qual pot proclamar-se protagonista, del fastig de comerciants, veïns i turistes…   Tots vostès, candidats a l'alcaldia de Barcelona, sou responsables directes d'aquesta atzagaiada. Tots vostès heu previst aquest possible escenari, però heu estat incapaços de prendre les mesures necessàries perquè no es produeixi. Tots tornareu algun dia a demanar als barcelonins que dipositin la seva confiança en vostès.   Jo no sabria si riure, plorar o fer-los córrer.   Després de vendre'ns a "la pixona" com el menor dels mals, no sé com pensen defensar la seva posició i mantenir la seva dignitat al mateix temps, si és que llavors queda alguna cosa a Barcelona que no necessitem dipositar en l'abocador.   Això és perforar el terra i que la gota li caigui al següent.   La resta d'Espanya pateix també els desficacis d'una casta política digna d'una trilogia de Stephen Hawking.   Déu ens agafi confessats...

Leer más

Ètica i Educació

S'estan convertint lamentablement en fets quotidians els episodis de violència cap a grups o persones que, per les circumstàncies que siguin, no procedeixen com alguns volen imposar. La Sra. Ada Colau, alcaldessa de Barcelona, a la qual no jutjaré en aquest article, va ser objecte d'insults, crits, accions violentes i d'altres actuacions que haguessin estat potser incontrolablement violentes si no hagués mediat l'acció dels cossos de seguretat. Paradoxalment, es va declarar desolada per haver patit aquesta violència, amb llagrimeta i tot, potser havent ja oblidat anys enrere quan ella capitanejava les accions violentes de caràcter semblant des de l'altre costat. Dirigents del Partit Popular van ser literalment agredits a la Universitat per comandos violents encaputxats (cosa a la qual a Catalunya ja estem acostumats) per anar simplement a manifestar verbalment la seva ideologia política de forma pacífica en campanya electoral.   Fa uns dies dirigents i representants de Ciutadans, que tristament també saben el que és patir agressions, van ser objecte d'un atac multitudinari de gent violenta que els va llançar orinis i tot tipus d'objectes vexatoris i, si no hagués mediat de nou la força de seguretat, la violència hagués arribat no se sap on. I això últim va ser en els actes commemoratius de l'orgull gai.   ÈTICA.- Conjunt de costums i normes que dirigeixen o valoren el comportament humà en una comunitat.   EDUCACIÓ.- Pautes mínimes de comportament social que ens permeten conviure en col·lectivitat.   No crec necessari insistir que els episodis que estem vivint a Espanya presenten total absència d'ètica i educació per part dels violents, la missió dels quals és rebentar qualsevol acte de convivència. No puc creure que als col·lectius de gais, lesbianes, transsexuals, homosexuals, binaris i altres hagem de considerar-los gent sense el més elemental sentit de l'ètica i l'educació, ni tampoc als grups independentistes o estudiants universitaris, perquè si fos així el drama del nostre país seria irrecuperable i amb tota seguretat acabaria malament, com ja Espanya va tenir ocasió de comprovar en 1936, per la qual cosa crec que hem de fer una certa reflexió sobre el tema.   És comprensible la celebració de l'orgull dels col·lectius menyspreats, enfosquits, insultats i arraconats durant dècades o segles, d'igual forma que és comprensible que puguin manifestar la seva condició sense complexos, però les figures estrafolàries, ridícules i grotesques que vam veure no crec que es corresponguin amb el conjunt. No és veritat senyor Marlaska, senyor Iceta, senyor Vila o senyor Collboni per citar alguns exemples? I suposo que tan sols gent sense ètica ni educació van ser capaces d'insultar, orinar-se o llançar objectes amb odi irrefrenable als qui no pensen com ells.   El mateix podríem dir dels violents universitaris encaputxats, perquè si tots els estudiants anessin així, quines futures generacions professionals tindriem a Espanya. I què dir dels violents radicals secessionistes, l'odi dels quals els indueix a esgargamellar-se en insults cap a unes persones que fa un temps estaven en el seu mateix bàndol i ara pels atzars de la política es troben més o menys en el contrari.   Doncs a tots aquests col·lectius voldria dir-los des d'aquí que, o dominen als seus violents radicals en les seves festes, respectant l'obertura social i el marc de convivència, o la societat pot donar-los l'esquena com a pagament per la seva violència.   Voldria acabar apel·lant a l'Ètica i l'Educació com a base del respecte a la societat en general i a la pacífica convivència, sent responsabilitat de tots i sobretot dels dirigents el control de les faccions extremistes. No dubtem que si nosaltres no trobem el secret de poder conviure, ens el trobaran uns altres, també amb altres mètodes i solucions.   I quín nom té això?  

Leer más

Quantes vegades és capaç Puigdemont de fer la mateixa broma als seus seguidors?

La paciencia dels seguidors de Puigdemont és a prova de bombes.   Dels creadors de "El dilluns ens veiem tots en el despatx" arriba ara "El dimarts ens veiem a Estrasburg". I realment tot quedaria en això, en un sucós acudit, de no ser per que l'expresident fugit va utilitzar en tots dos casos fotografies descontextualizadas com a argúcia per a fer creure als seus fidels que realment anava a fer el que anunciava.   Primer engany: 30 d'octubre de 2017:   La primera fotografia amb la qual Puigdemont va estafar als seus fidels era de les instal·lacions del Palau de la Generalitat vistes des d'un pati interior i acompanyades d'un escarit "Bon dia". Aquest mateix dia Puigdemont ja no es trobava a Espanya, perquè havia fugit camí de Brussel·les molt abans que la justícia emprengués acció legal alguna contra ell. Compte la llegenda que va fugir en el maleter d'un cotxe, encara que bién podria haver anat assegut o "reclinat" en el seient posterior d'un vehicle amb cristalls tintats mentre el seu chofer, al volant, evitava els trams conflictius. En tots dos casos, els primers enganyats van ser els propis companys de Puigdemont, com Artur Mas (diuen els qui li coneixen que va deixar anar un d'aquests improperis que afecten la família) i Oriol Junqueras que, una mica més conseqüent amb la seva condició de presumpte colpista, va afrontar les conseqüències dels seus actes, que van incloure la presó preventiva gràcies a que els seus companys fugits van demostrar davant el món que el risc de fugida era real. Altres enganyats picaven l'ham, com Josep Rull que afegia una foto des del seu despatx amb el text "En el meu despatx, exercint les responsabilitats que li ha encomanat el poble de Catalunya". La seva foto sí que era autèntica. Minuts més tard Forcadell es presentava així mateix al Parlament. Temps després molts reconeixerien la desolació que van sentir al saber que Puigdemon i uns quants triats s'havien deixat anar sense dir-los res. Havien fet el ridícul.   La resta d'enganyats, com és fàcil suposar, van ser els centenars d'il·lusionats seguidors que es van quedar de botelló en la Plaça de Sant Jaume la nit de la declaració d'independència, llançant vives a qui hores abans amenaçaven amb penjar (per Twitter) boca a baix davant la perspectiva que "esmenés" el cop de l'1 d'octubre amb unes eleccions democràtiques. Molts no ho admetran, però quan es van assabentar de la fugida degué quedar-se'ls la mateixa cara que quan Puigdemont va declarar la independència i la va suspendre als 8 segons. El "malvat estat espanyol" encara no s'havia mogut i l'estimat líder ja estava a dos paises de distància. Quin heroi.   Segon engany: 2 de juliol de 2019:   Ho diu el refrany. Si m'enganyes una vegada, és culpa teva. Si m'enganyes dues vegades, és culpa meva. I a Estrasburg més de dosmil culpables van poder donar fe d'això. Carles Puigdemont, que havia estat capaç d'enganyar fins a dues vegades als seus seguidors amb un crowfunding per al "Consell per la República" (demanava un milió d'inscrits i deu milions d'euros i es va quedar en 60.000 inscrits i 600.000 euros) i un altre crowfunding per a sufragar les paperetes electorals de la seva candidatura a un lloc que no podia ocupar, havia convocat a tot el nacionalisme a Estrasburg per a la sexagesimocuarta jornada històrica del calendari gregorià. Perquè el expresident, encara fugit i ara acompanyat del exconvicto per terrorisme i col·laboració amb ETA en el segrest de Revilla, el superabogado Gonzalo Boye, es dedica ara a ordir jugada mestra després de jugada mestra, totes tan summament genials que triomfen fins i tot quan fracassen, perquè després de cada ridícul tenim aquí a l'advocat Boye explicant a l'incrèdul espectador (sobretot de TV3) que el resultat era exactament el que estaven buscant i que tot és part d'un sublim pla mestre que es revelarà en el seu moment.   Per això, quan el dos de juliol de 2019 es van concentrar en un encreuament d'Estrasburg més de dosmil nacionalistes (més de diezmil segons la ANC, i segur que mig milió segons la Guàrdia Urbana de Colau, encara que allí no pinta res), Twitter va començar a cremar amb la fotografia twiteada per Gonzalo Boye d'un carrer d'Estrasburg, acompanyada del comentari: "Excel·lent clima a Estrasburg. Sol i molta gent". Els congregats degueren entrar en èxtasis, esperant aquesta gran jugada mestra que per fín anava a produir-se. Mes tard els va arribar un altre Tuit, aquesta vegada de Boye des del seu cotxe, ja als carrers d'Estrasburg, donant a entendre, sense dir-ho, que el "presidentlegítim" viatjava amb ell. Els congregats, que de ben segur fantasiaven amb persecucions al Jason Bourne, van rebre el previsible gerro d'aigua freda quan Boye els va comunicar, amb aquest rostre de marbre de Carrara que només Artur Mes ha aconseguit presentar, que Puigdemont "no anava a assistir" perquè potser "li detenien".   La diferència entre el primer engany i aquest segon la fan els més de cinc-cents euros per barba (és un dir, això de la barba) que ha hagut de "apoquinar" cadascun dels "oprimits" que s'ha desplaçat a Estrasburg amb avió (de debò, és necessari estalviar tota la vida per a aconseguir ser un oprimit "com calç"). Els assistents desplaçats amb autobús es van gastar una mica menys, però almenys han conegut una capital diferent de Barcelona i els queda el consol de suposar que possiblement la meitat del seu bitllet s'ha pagat amb els impostos de tots els catalans, inclosos els "botiflers".   I el pròxim p'a quan?   Els que sí han gaudit de valent han estat els internautes, especialment els constitucionalistes (I alguns indepes també. Per què no dir-ho? Això ja només s'ho pren a pit Pilar Rahola). Els memes sobre les pròximes "jugades mestres" de Boye i Puigdemont s'han succeït sense solució de continuïtat. Fotos com la d'Estrasburg usada per Boye (una de les primeres que trobaràs si cerques "Estrasburg" en Google) han donat pas a fotos de l'estació internacional amb jocosos comentaris com "que bona nit s'ha quedat aquí, en òrbita".   De debò, per a què continuar. Podeis imaginar la resta. El tema dóna per a molt.

Leer más

La censura nacionalista

Sóc Jandro Lion, policia nacional i youtuber a favor de la llei i la constitució.   Des de fa temps porto notant a les meves pròpies xarxes socials que cada vegada que parlo de EhBildu, la CUP, ERC, o faig crítiques en contra de l'Independentisme o dels Mossos de Esquadra, que en comptes de defensar la unitat d'Espanya només mostren acostament a plataformes com ANC i que evidencien una actuació grotesca a favor d'un Cop d'estat encobert, postura que exemplifiquen casos com el d'Albert Donaire, el mosso nacionalista, o aquestes darreres detencions per treure llaços on han esgotat les 72 hores de privació de llibertat, i als detinguts els han ficat fins i tot com a "Grup organitzat criminal", veig com es desmonetitzen aquest tipus de vídeos del meu canal, augmenten comentaris d'usuaris insultant-me, o fins i tot arriben finalment a aconseguir eliminar-me'ls perquè Youtube fa servir algorismes i no pot revisar un a un tots els vídeos, i l'independentisme aprofita aquesta situació.   Vull explicar amb això que estic detectant campanyes massives per part de grups afins al separatisme, i fins i tot treballadors de la Plataforma Youtube que detecten i denuncien massivament videos que no els agraden a diverses xarxes socials, especialment Facebook, Twitter i Youtube. Tal és així que aquesta setmana m'han censurat el compte de Twitter durant 7 dies, on he pogut comprovar que l'actuació ve del digital Publico.es i del mosso Albert Donaire.   El mateix li ha passat a la meva amiga Inma Alcolea, Mossa de Esquadra Constitucionalista a la qual han censurat el seu compte de Facebook.   Fins quan?...   És clar... Fins que vulgui el Congreso de los Diputados.   Aguantarem els ciutadans?   Aquest és el gran dubte que tinc, perquè a aquest pas crec que no.

Leer más

L'agressió a la nena de 10 anys per la seva mestra independentista no és tan important

Una professora escridassa a la seva alumna quan veu que ha dibuixat una bandera d'Espanya. Trenca el treball de la nena davant els altres nens. L'aixeca de la seva cadira, la llença al terra i després, agafant-la del coll, l'arrossega fora de classe i la deixa sola en el passadís.   Aquests són els fets reconeguts per la nena, pels seus pares, i per la resta de nens de l'aula. I són també fets que quadren amb els comunicats de lesions de l'hospital, tot i que la professora reconeix poc més que l'expulsió de l'aula i el trencament del treball en classe, però redueix l'agressió a una cosa molt lleu.   Aquesta notícia, que ha indignat a tothom, no desqualifica per si sola al nacionalisme. Al cap i a la fi, com segurament algun separatista afirmarà, aquesta mestra no els representa. Una persona pot tenir problemes personals, o psiquiàtrics, o ser una radical que supera la mitjana de l'activisme de pau i somriures del independentisme més "raonable". Podrien haver-hi mil excuses perquè l'imperdonable acte d'aquesta mestra no esquitxés a tot el nacionalisme català, perquè un moviment que uneix al voltant de dos milions de persones no pot ser jutjat pels actes d'un sol individu.   D'altra banda la reacció de l'independentisme si que és rellevant. I ha estat una reacció variada, però sobretot espontània, sovint fins i tot desproporcionada.   Les veus més habituals s'han afanyat a negar la major. Començant per l'habitual Gabriel Rufián, per al qual la notícia "pinta falsa, igual que el mitjà", referint-se el diputat al diari ABC (serà que ha de ser el seu diari de capçalera, ja que la notícia ha aparegut prácticemente en tots els mitjans de premsa, ràdio i televisió). Moltes altres veus, que davant una situació inversa s'esquinçarien les vestidures demanant justícia i mobilizarían a les seves bases en concentracions massives, convertint a la nena en poc menys que Ana Frank, s'han afanyat a negar categòricament un fet del qual a penes coneixien res però que ara és cada vegada més difícil desmentir.   Molts han optat per minimitzar-ho. Entre ells el més rellevant és el nacionalista Jesús Viñas, responsable dels Serveis Territorials d'Educació la seu dels quals es va mantenir durant temps adornada amb llaços grocs i que també comparteix llaç groc amb la professora. Viñas va tancar la recerca amb tota celeritat (en menys de 24 hores) redactant un informe que exculpa a la professora sense haver parlat ni tan sols amb totes les parts afectades (els mateixos pares de la nena han conegut l'informe pels mitjans). En aquest informe es dóna suport 100% al relat de la professora dient que l'agressió no va ser tal, que les lesions van ser una cosa molt lleu i per sobre de tot, que el dibuix de la nena no va ser rebutjat per motius ideològics, que és el matís que més sembla importar a l'independentisme. Per a reforçar la seva tesi tant la mestra com el responsable d'educació al·leguen que altres dibuixos d'altres nens també van ser objecte de desaprovació. El que cap dels dos explica és per què únicament es va cridar a aquesta nena, per què només se la va humiliar a ella en trencar en públic el seu dibuix amb banderes espanyoles davant dels altres nens, per què només ella va ser expulsada de classe i deixada sola en el passadís. I naturalment, per què només ella va ser objecte d'aquestes agressions tan "lleus" però tan documentades al comunicat d'urgències de l'hospital.   La reacció dels mitjans "a sou" també ha estat destacable. No és necessari esmentar totes les negacions i tergiversacions dels petits però hipersubvencionats digitals nacionalistes. Tots podem imaginar fins a quin punt poden amagar o fins i tot invertir els successos, però una mostra seria el digital "La República", per al qual la reacció dels pares dels altres nens al dia següent de l'agressió, penjant a la porta del col·legi dibuixos dels seus fills amb banderes d'Espanya i frases com "als nens no se'ls pega" va ser qualificada literalment com "un atac feixista" contra el col·legi. Tot i això el més rellevant és com s'han pronunciat els grans mitjans. La Vanguardia del comte de Godò titulava que s'havia obert "una investigació" perquè una mestra havia "trencat un treball de classe" d'una alumna que "dibuixava banderes espanyoles", així en general, sense especificar quantes ni on les dibuixava. Un titular tan obert que deixava tot en l'aire, no posava l'èmfasi en cap agressió i permetia al lector nacionalista consolar-se pensant que la nena podia de fet ser una petita disbauxada que pintava banderes espanyoles en les parets dels passadissos. TV3 tampoc es va quedar enrera. Per a la televisió independentista el que s'investigava va ser si la professora només havia "trencat un dibuix d'una bandera espanyola".    Els sindicats, més o menys dependents de les subvencions del nacionalisme, van córrer a defensar a "la seva" víctima.. la mestra. Van criticar durament la "persecució" i la "criminalització" a la qual estava sent sotmesa la presumpta agressora. Van criticar també que algunes persones l'haguessin identificat públicament. En això sí estic d'acord. Això és totalment rebutjable i mes propi de CUPaires que de demòcrates. Pero per damunt d'això, a la nena agredida els sindicats la van deixar abandonada.   Arribem a l'àmbit més baix però més virulent: les xarxes socials. Els qui no volien o no podien negar o ocultar els fets van optar per desprestigiar a les víctimes. Atès que el col·legi té un alt percentatge de població d'ètnia gitana, àrab i d'altres procedències, no han trigat a arribar tuits en els quals s'afirma que la nena és gitana o fins i tot que té familiars a la presó. Tant si la nena és gitana com si no, la violència no està justificada i el racisme i la gitanofobia esgrimits per aquesta "gent de pau" han estat de vergonya.   Finalment busquem les veus que, dins de l'independentisme, condemnen l'agressió. Si, les busquem, però amb prou feines les trobem, o en tot cas no se les sent. Qualsevol tímid intent de l'estil "no m'ho acabo de creure, però si fos així, condemno totalment la violència, tant d'un costat com de l'altre.." és ràpidament silenciat o superat per les furibundes negatives de la resta de l'independentisme. Perquè això no pot ser. Perquè "la revolució dels somriures" no quadra amb una mestra que pega a una nena petita per dibuixar una bandera. Segur que va ser a l'inrevés. Segur que la professora va haver d'aguantar de tot. Segur que Torra la proposarà, abans o després, per a la Creu de Sant Jordi.

Leer más

MENA a la CATALANA - Menor Escolar Nacionalista Adoctrinat

Escolars de poca edat passejant en fila pel carrer custodiats per les seves monitores. En lloc d'entonar el Sol Solet, o el actual Baby Shark, el grup escolar crida a l'uníson i en un bucle infinit la màxima separatista “llibertat presos polítics”.   Ha de tractar-se d'alumnes pertanyents a un centre formatiu d'alt rendiment per a nens superdotats, atès que a la seva curta edat ja assimilen conceptes com la política, que els permet destriar entre presos comuns i presos polítics de forma conscient, per pròpia voluntat i en un entorn de lliure expressió.   De no ser així, es tractaria d'una mostra més de com nombrosos docents a Catalunya fan servir la seva influència en unes ments en formació per a encaminar-les cap a interessos ideològics partidistes, convertint-los en uns “MENA a la catalana” (Menor Escolar Nacionalista Adoctrinat).   La Generalitat té competència plena en matèria d'educació, per la qual cosa és la responsable d'aquestes pràctiques d'adoctrinament separatista ja sigui per foment, permissibilitat o negligència. Lamentablement la solució està a la mà dels mateixos que han originat el conflicte, els “NINI polítics”: NI governen, NI treballen.   Aquests pseudo-polítics vaguen ociosos mirant amb menyspreu a la Constitució i amb descaradura a la Llei, amb la tranquil·litat de tenir als seus fills matriculats en col·legis privats on no s'admeten les pràctiques nocives que promulguen els seus progenitors.

Leer más

La nena que ja mai serà nacionalista

(Copy) Aquest passat dilluns els nens del col·legi Font del Alba realitzaven activitats per a acomiadar el curs escolar. Una d'elles era deixar constància en l'àlbum de la classe amb una salutació, un dibuix.. Una nena de deu anys va dibuixar una bandera i un "viva". Res fora de lloc. A les aules catalanes és comuna que els professors animin als nens a dibuixar banderes estelades, vives a Catalunya o lacitos d'un únic color. El problema amb el qual es va trobar la professora és que la nena de deu anys havia dibuixat diverses banderetes Espanyoles. I la salutació que les acompanyava era "visqui Espanya".   La senyoreta Miriam, la professora, a penes es va detenir a pensar. Qui sap quines emocions degueren recórrer-la? Indignació? Ràbia? Tal vegada por al fet que pares i professors veiessin aquest símbol prohibit, embrutant de forma indeleble l'anuari de la seva classe, i la culpessin a ella per no haver-hi tán enèrgica a l'aula amb els missatges nacionalistes com ho era en el seu compte de facebook?   El cas és que la professora, segons declara la nena, va començar a cridar a la seva alumna, agarrant-la per la samarreta i tirant d'ella (suposem que simplement per a apartar-la del perjudicat anuari) amb el que la va fer caure a terra i copejar-se amb força l'esquena. A part de les contusions i el dolor ("dorsolumbalgia" es descriu en el comunicat de lesions de l'hospital) la nena té una hèrnia inguinal que precisa intervenció, amb el que la caida al sòl va haver de ser dolorosa de necessitat.   Podria considerar-se un lamentable accident produït d'una reacció desafortunada si a continuació la mestra no hagués agarrat a la nena pel coll (segons la seva declaració i la dels seus pares a l'hospital) i l'hagués expulsat de classe d'aquesta indigna forma. Completen el comunicat de lesions dolors de torax i una probable lesió en el menovell de la mà dreta. Malgrat tot i per fortuna, l'hospital qualifica les lesions com a lleus. Els pares de la nena, en qualsevol cas, han anunciat que denucciarán l'agressió de la professora per via penal, per al que compten amb el suport de l'associació constitucionalista S'ha Acabat!, tal com informa Crònica Global.    Als deu anys una nena té moltes formes de saludar a l'estiu. Tal vegada sigui massa jove per a fer-ho des del patriotisme (cosa que sense sua ha copiat dels pares) i per descomptat és massa jove per a fer-ho des del nacionalisme (que sens dubte predica la seva professora). Però el cas és que aquesta nena ja ha après la diferència entre tots dos. El patriotisme és orgull pel pais en el qual vius, i el nacionalisme també. Però el nacionalisme requereix un enemic, algú a qui odiar.   Probablement aquesta nena mai hauria estat independentista. Al cap i a la fi un nen no dibuixa banderes d'Espanya si no l'ha vist fer a la seva casa. Però ara ja és una certesa. Cada vegada que aquesta nena torni a oir parlar del "mandat democràtic", de la "gent de pau" o la "revolució dels somriures", probablement recorda les mans de la mestra en el seu coll i la visita a la unitat de pediatria de l'Hospital de Terrassa. O tal vegada, el que la recorri com una esgarrifança sigui el record dels crits exaltats i reprovatoris de la de la senyoreta Míriam.   Segurament l'independentisme ha perdut per a la seva causa a una nena de deu anys, i no és poca cosa.  

Leer más

Alta política a Barcelona

Encara és incert el desenllaç del gàmbit que es juga a la capital catalana, però les peces estan sobre el tauler i la jugada es desenvolupa en uns termes que no s'havien vist a Espanya en molt, molt de temps. D'una part, la falsa derrotada, Ada Colau, últim baluard del comunisme populista durament abatut a tota Espanya, que ja es veia vençuda per la seva indiscutible mala gestió. D'una altra, una Esquerra Republicana, crescuda i triomfadora, que li treu el podi a la Colau per la mínima i que creu arribat el seu moment en recollir les restes dels naufragis de la CUP i del partit minvant del nom canviant.   Els altres no poden rivalitzar. Han de ser només espectadors.   Però no rivalitzen. Sota el podi, Manuel Valls desafia a Rivera i fa servir la seva calculadora (aquesta que sembla haver perdut Meritxell Budó) llançant una jugada inesperada: Tots els seus suports són per a la seva rival, Ada Colau, si tria pactar amb els socialistes. Sense res per a ell.   Una cosa mai vista. Una jugada d'estadista. Valls sap que el seu escàs poder és, malgrat tot, un gran poder, i com que a la seva campanya prometia "no a la independència", es decanta sense cap rubor per complir el promès, per triar el diable conegut, pel mal menys dolent. I sap que les seves bases no li ho retrauràn.   Colau dubta. Podria entendre's amb els Socialistes. Ja ho ha fet abans. Però no és això el que vol. No desitja tancar les portes a Esquerra Republicana. Al cap i a la fi Colau va votar doble si en aquella paròdia de referèndum conegut com el 9-N, desitjant amb il·lusió que Catalunya digués adeu a Espanya, encara que no ho pot dir així a les seves bases. No la votarien, sinó que la "botarien".   Així que juga a escudar-se en un "gran pacte d'esquerres", per tal de no dir adéu al seu Ernest Maragall, que la sedueix mentre sosté amb una mà sobre la seva espatlla aquesta jaqueta tirada a l'esquena que no ha deixat anar en tota la campanya. Com si Esquerra tingués una mica més d'esquerra que la que adorna el seu nom. Com si els seus cartells electorals haguessin estat plens de propostes socials en lloc de llaços i fotos de presos. Per tant Colau esmenta la connivència del PSOE amb l'article 155 (si, el que va evitar el cop d'estat) i fa un tímid pas enrere.   I llavors Collbony també es mou. Dóna ell també un pas endavant, i emulant a Valls (com dient "per mi que no quedi") declara que l'alcaldia tampoc és obstacle. Que Colau no ha de preocupar-se per disputar-se amb ningú el tron de ferro, i que pot tornar a ser, si ho desitja, l'alcaldessa "superpower" de Barcelona.   Quina situació per la Colau! Atrapada entre el seu (no tan) ocult desitg independentista i la seva (manifesta) egolatria. Poder guanyar per majoria indiscutida encara havent perdut. Quatre anys més de ganga i bicoca després del llegat desgavellat, nomès a canvi de no mullar-se més del que ho ha fet fins ara.   Perquè Barcelona ha parlat. Un 60% ha votat esquerra, efectivament. I un 60% ha votat NO al nacionalisme. Aquest maleït doble eix de la política catalana..   Els d'Esquerra bordaran irats, sens dubte. Diran que la Colau ha traït el "mandatdemocrátic" dels barcelonins en aïllar la força més votada.  Però, qué farem!, ells van fer el mateix en el parlament amb Ciutadans, No?. A més, tot pot justificar-se amb les paraules adequades, i Colau ja ho ha fet abans.   Què podrà més? Què decidirà l'alcaldessa? Ah!, aquesta encissadora paraula... "alcaldessa"..

Leer más

TV3, la metadona del 'procés' nacionalista

Ho confirmen els últims estudis d'audiència. El televident independentista calma la seva ansietat en TV3. Ja des d'abans de les lleis de desconnexió i del referèndum il·legal, la televisió pública de Catalunya, amb el seu inequívoc esbiaixo independentista, era la preferida del nacionalisme.   Després, durant aquells dies convulsos, el públic secessionista va buscar amb avidesa la repercussió mediàtica del desafiament en mitjans nacionals d'esquerra i crítics amb el govern de dretes (per ser clars, La Sexta) i en diaris internacionals que s'haguessin deixat portar per l'aparent "bonisme" dels líders nacionalistes i per la violència gràfica acrescuda per les fake news.   Però davant l'absència de suports internacionals i la generalització de les crítiques tant a la forma com al fons de l'acció separatista, el públic pro-secessió s'ha quedat cada vegada més orfe de mitjans que avalin o almenys disculpin les actuacions del nacionalisme català. Els diaris que simpatitzaven amb la causa de l'independentisme ara la qüestionen, els líders que donaven suport al "exiliat" Puigdemont ara no volen fotografiar-se amb ell, i les televisions que assumien el marc mental nacionalista es distancien cada vegada més d'unes accions que poc tenen a veure amb les paraules amb que s'adornen.   Resultat d'això és que al televident nacionalista li assalta aquesta frustració de la qual tantes vegades va avisar l'anterior president espanyol, Mariano Rajoy, (en el que sens dubte va ser un dels seus poquíssims encerts). I aquesta frustració, aquest allunyament entre la realitat manifesta i les espectativas creades, només troba alleujament en TV3 i el canal 3/24, així com a Catalunya Ràdio.   Sense TV3 el nacionalisme s'hauria sentit estomacat per maçades tan contundents com la resolució del Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg contra la denúncia dels parlamentaris independentistes, que no només nega cap violació dels seus drets sinó que desqualifica els presumptes fonaments democràtics del referèndum de l'1 d'octubre. Però aquí està TV3, reciclant un d'aquests informes que qüestionen la presó preventiva i que ha estat elaborat per un petit grup col·laborador ONU, fent-ho passar en prime time com si les pròpies Nacions Unides, en sessió plenària, exigissin a Espanya l'alliberament dels "presos polítics".   Efectivament, els canals de la CCMA, feus de les incansables Pilar Rahola i Mónica Terribas, continuen sent el filtre de color (groc) a través del qual el televident independentista pot seguir el judici del "procés" pensant innocentment que a qui s'està jutjant és a l'estat espanyol. Aquest televident patiria una autèntica angoixa en visionar el streaming en directe del judici, els demolidors arguments amb que els Mossos (i fins i tot la pròpia directiva de TV3) desmunten les frèvoles defenses dels acusats. És necessari l'hàbil editatge de la televisió independentista i els comentaris triomfalistes de presentadors i tertulians d'un mateix signe i color (una altra vegada el groc) perquè el televident nacionalista pugui respirar amb més calma i continuar pensant que no passa res, que "ho tenim a tocar".   Mancant la droga dura que des de fa set anys ha rebut en vena, aquesta metadona li permet allunyar de si l'ombra de la depressió, aquesta baixada que irremeiablement segueix a un estat d'eufòria prolongada induïda per mitjans artificials.   Per descomptat, és millor la metadona que la síndrome de retirada, agressiva i violenta, que experimenten aquells als quals TV3 ja no els fa ni efecte, quan surten al carrer i veuen que la seva república no existeix. Per que aquesta reacció sí que pot ser perillosa.  

Leer más

L'enemic és el diàleg

Moltes veus, dins i fora del nacionalisme, opinen que el veto dels partits independentistes a Miquel Iceta és un tir en el vaig piular. Iceta havia estat criticat per massa "tou" amb el nacionalisme, per criticar l'injuriat 155 al qual el seu partit va donar suport (i que lluny de ser un horrible abús a les institucions va suposar la seva recuperació per a la democràcia) i els seus desitjos d'indult als presos, el seu federalisme indisimulado i els seus comentaris a favor d'un referèndum acordat "si es donés la majoria suficient" que havien aixecat butllofes en els seus companys de formació. Ni tan sols els comuns s'havien mostrat mai tán comprensius, tan tolerants, tan dialogants, amb el nacionalisme.   I per això la seva figura al capdavant del senat era tan rellevant: Un català dialogant més enllà de l'aconsellable com a cap del quart poder, un senyor que mai ha destacat massa però que no li cau malament a ningú perquè no vol ni pot dissimular la seva tendència al ball i al histrionisme, tan estrafolari com simpàtic. Tot un gest que el diàleg, si es pretén, té aquesta vegada a Madrid a un interlocutor real, malgrat alguns.   I és aquesta situació la que alarma tant a Esquerra Republicana com al PDECAT. La seva estratègia s'ha basat sempre en una persistent reclamació de diàleg, encara que sempre en uns límits que ho feien inviable. Una gestualitat que els atorgava bons rèdits entre els seus seguidors i els feia creure que eran tan bons, democràtics i dialogants, davant un govern "de l'estat" intransigent i "abusón".   El diàleg, l'autèntic diàleg, és el seu enemic. Però el diàleg de debò, aquell en el qual totes dues parts cedeixen una mica. Perquè quan es defensa una posició de màxims en un joc del tot o res, el compromís mai s'aconseguirà en un dels extrems. I l'extrem és l'única meta d'un nacionalisme català que no ha sabut o no ha pogut anar adaptant el seu relat per a adequar-lo a la realitat.   Per això el seu veto a Iceta, tir en el peu inclòs, és tan coherent. No estan llestos per a dialogar, perquè dialogar significa cedir, i si cedeixen un mil·límetre, el seu combustible electoral s'esgotarà i poden acabar tan "exiliats" com Puigdemont, però no de la justícia Espanyola, sinó dels furibunds Hoolligans que ells mateixos han creat.

Leer más

La mort del pensament crític - Per què som tan manipulables?

Què ens passa?   El món sembla enfrontar-se a una important reculada en el pensament crític de les masses. El crit sempre sembla més fort que el diàleg i el puny més poderós que la mà estesa. A tot el món, milions de persones intel·ligents es converteixen en ramats acrítics disposats a deixar-se portar per idearis tan simplistes que avergonyirien a un nen, encegada la raó per una emoció facilmente manipulable i manipulada. Aquest article no pretén realitzar una anàlisi rigorosa, però sí plantejar diversos escenaris, conceptes i preguntes que poden tenir relació.   L'egolatria del lideratge   No podem negar-ho. Molts líders mundials, i especialment els més poderosos, són grans egòlatres amb actituds perilloses i un un equilibri mental si més no discutible. Donald Trump, Kim Jong Un, Vladimir Putin, Nicolás Maduro, Recep Erdogan.. són exemples oposats al sentit comú i al raonament, que contrasten amb altres líders més temperats i raonables com Angela Merkel, o Emmanuel Macron. El seu belicisme, el seu egoisme i la seva manca d'escrúpols és tan palpable que cal preguntar-se com és possible que atreguin tanta gent.   Emotivitat versus raonament   Governar és difícil. Això ho saben tots els que ho han intentat. Difícil de fer, frustrant, i sobretot difícil i avorrit d'explicar per a una audiència a la qual s'acostuma a tenir-ho tot ben claret, de forma ràpida i breu. Per tant, els eslògans simplistes, "Junts pel Si", "Brexit significa Brexit", "Fem Amèrica gran una altra vegada", "Espanya ens roba", aixequen emocions bàsiques que busquen provocar eufòria, catarsi o rencunia.. i que substitueixen als programes de govern en les ments d'innombrables electors que es tenen per raonables.    La decadència dels gestors   No és la causa, però sí l'excusa. Els bons governants són bons gestors, però quan els gestors porten temps administrant la logística d'un país, sovint se serveixen d'ella per a les seves finalitats particulars. Quan aquesta feblesa surt a la llum, els populismes de retòrica breu i sentiments inflamats tenen alguna cosa a la que agafar-se per a criticar, no ja la feblesa del sistema, sinó al sistema en si mateix. La corrupció a la democràcia pot ser usada pels arribistes per negar la democràcia mateixa.   La radicalització gradual   El germen de la destrucció pot plantar-se a partir d'una reivindicació molt raonable, encara que no sempre certa (les balances fiscals, una desigualtat davant la llei) quan el que es pretén és una divisió per motius molt menys raonables (la raça, la llengua, la religió). Aquesta reivindicació inicial pot ser assumida des de la raó, mentre que l'emoció darrera d'ella es contagia als que s'hi sumen. Després d'un bombardeig lent, constant, gradual, les emocions (d'orgull, alienació i rencúnia) són el que queda, i el raonable i pacífic discrepant del principi és ara un furibund i convençut fonamentalista.   L'acte de fé   La majoria de persones no som capaços de qüestionar les bases de la nostra ideologia de forma constant. Aquest és una defecte inherent a l'ésser humà. De joves podem ser fàcilment convençuts d'alguna cosa i de la contraria, però quan una ideologia adquireix la qualitat de dogma, quan la interioritzem i vivim conforme a ella, deixem de qüestionar-la. A tots els nivells, aquesta ideologia fa servir a la nostra ment els mateixos mecanismes que la religió, i és igualment inqüestionable.   La dificultat de rectificar   I no només dificultat, sinó en molts casos impossibilitat. Una vegada una persona lògica, raonable i conscient assumeix una ideologia en qualitat de dogma de fe, és cega a qualsevol evidència que la desmenteixi. Els arguments (certs o falsos) van ser bàsics per a formar la seva fé, però ara és la fé la que s'esforça a crear arguments per a rebatre el que el convençut veu, el qual el convençut escolta, i fins i tot el que sent. Per tal de no patir, per tal de no admetre la veritat de que potser s'ha equivocat, i ha malgastat part de la seva vida i la seva energia en un camí incorrecte.   Finalment   Les ramificacions d'aquestes idees escrites de seguit són moltes, i les possibles solucions excedeixen el propòsit d'aquest article, però molts d'aquests factors s'amaguen en major o menor proporció en moltes lluites furibundes que arrosseguen a masses guiades per líders inconscients. Siguin populismes d'esquerra, nacionalismes d'ultradreta (disfressats, potser, de ultraesquerra), fonamentalismes masclistes o feministes (la igualtat de sexes és una causa noble, però els seus membres son tan manipulables com la resta), tot beu de les mateixes fonts en diferents proporcions. Del règim de Maduro al de Hitler, del de Franco al de Mussolini, De Milosevic a Puigdemont. Sempre hi ha hagut i hauràn moviments nacionalpopulistas, i sempre hi haurà gent que cregui que amb ells està la salvació.   Què s'ha fet del pensament crític?

Leer más

Diferència entre llibertat d'expressió i totalitarisme

En els últims dies, el president Catalunya, Quim Torra, juga al joc de despistar al govern d'Espanya i a la junta electoral, que li han indicat en diverses ocasions que els espais públics han de mantenir-se lliures de simbologia política, i molt especialment en època electoral.   En un joc de demagògia, el president regional, seguint les instruccions de l'ex-president fugit a Waterloo, ha retirat en primer lloc el cartell en el qual qualificava als polítics jutjats pel cop d'estat de "presos polítics" i ha col·locat en el seu lloc altre cartell en el qual substitueix el llaç groc per un de blanc. Després d'un segon avís, ha retirat aquest segon cartell, però hores després ha penjat en el seu lloc una tercera pancarta a la qual reivindica la "llibertat d'expressió" i fa referència a l'article 19 de la declaració universal dels drets humans. Al mateix temps anima a tots els seus fidels a penjar tants cartells i pancartes de la seva ideologia com sigui possible.   Això suscita diverses i interessants reflexions:   1ª L'ocupació constant, forçada i abusiva de l'espai públic per part d'una única ideologia, que a més retira qualsevol altra simbologia i vigila que ningú toqui els seus símbols, ja té un nom: Totalitarisme.   2n La llibertat d'expressió l'exerceixen les persones de forma lliure i voluntària. I aquesta llibertat, com totes, acaba on comença la del veí. No pot envair-se tot l'espai públic amb una única simbologia des d'institucions que pertanyen a tots i retirar sistemàticament (com fan les brigades censores de l'alcaldessa de Barcelona) qualsevol simbologia diferent. Qualsevol ciutadà europeu pot entendre aquest concepte. L'única manera de no entendre-ho és no voler entendre-ho.   3r Finalment, i com tots els missatges del nacionalisme català, aquests cartells s'expressen en dos idiomes: català i anglès. És curiós que la llengua més parlada de Catalunya, l'espanyol, (que a Barcelona parla més del 75% d'habitants) sigui sempre exclosa dels missatges del nacionalisme, i en canvi s'utilitzi l'anglès per a la seva difusió internacional. De fet, no s'ha imprès un sol cartell de "llibertat presos polítics" en la llengua majoritària dels catalans perquè, com va dir recentment una política nacionalista "és la llengua de l'enemic".   És convenient no caure en aquestes manipulacions de concepte, tan estimades pel nacionalisme.   - El totalitarisme NO és llibertat d'expressió.   - Els polítics jutjats pel cop d'estat NO són presos polítics.   - I la república catalana NO existeix.   Són coses fàcils d'entendre, si es volen entendre.

Leer más

Supergirl contra els CDR

Us imagineu als superherois americans defensant al mon de malvats CDR que peguen a la gent portant estelades? Perquè no és necessari que ho feu. Podeu veure-ho en televisió.   El món ens mira, afirmen els independentistes. I és cert.   Aquesta setmana vaig visitar a la meva germana, i en una d'aquestes llargues sobretaules els nens van abandonar les seves cadires i es van posar a veure la tele. Els adults solem abstreure'ns de les seves converses fins que alguna cosa que diuen ens crida l'atenció. En aquest cas va ser una frase curta:   "..Supergirl els està protegint dels CDRs.."   Òbvia dir que la conversa en la taula dels adults es va detenir sobtadament entre rialles. Va ser llavors quan em vaig fixar en el que veien. La meva germana és seguidora de les sèries de superherois de DC, i sol veure els episodis de Supergirl quan s'emeten als Estats Units. En aquell moment, SuperGirl s'enfrontava a unes forces paramilitars vestides de groc, que amb la cara tapada i un estrel groc al pit, atacaven als superherois al crit de "foragitem als invasors!", frase calcada a la qual va pronunciar en Puigdemont en una coneguda aparició.   Mai m'acabarà de sorprendre la receptivitat dels nens, que havien reconegut un paral·lelisme prou evident. Per curiositat vaig continuar veient l'episodi, i els paral·lelismes no acabaven aquí. Els comandos paramilitars que el meu nebot havia identificat com CDRs eren racistes i menyspreaven als superherois perquè molts eren d'altres planetes, es dedicaven a patrullar els barris i identificar als "invasors", i marcaven les seves cases amb pintura afirmant que "la terra sempre seria dels humans". Més endavant assetjaven i agredien als marcats. Li vaig preguntar al meu nebot si eren els dolents de l'episodi, i em va dir que eren els dolents de tota la temporada. Superman, Supergirl, Manchester Black i altres herois de l'univers DC que no vaig reconèixer s'aliaven per a defensar a la gent dels supremacistes de groc. En una marejant coincidència, el líder dels comandos racistes era enviat a presó per encoratjar la violència.. i els seus seguidors es manifestaven als carrers reclamant la llibertat del "pres polític"! Literalment!   Ja en aquell moment vaig pensar que tal cúmul de coincidències bé mereixia un article, i això que encara no havia vist la imatge que em va aclarir tots els dubtes.   El president dels Estats Units (un recuperat Bruce Boxtleiner) alertava de la corrent feixista que s'aixecava amb les concentracions populistes que exigien l'alliberament del "pres polític", i un televisor en el seu despatx va emetre imatges d'una manifestació de l'independentisme català!. Aquell televisor presidencial es va omplir de manifestants amb estelades, tant estelades blaves com estelades grogues, les que feia servir "terra lliure" i que exemplificaven el lema dels supremacistes terrestres: "Terra Lliure".. d'invasors.   L'episodi que vaig veure és el núm. 12 de la quarta temporada. Porta per títol "The Menagerie" (La col·lecció de feres), i s'emetrà pròximament a HBO. I és només un exemple de com la visió del món davant l'independentisme català està canviant. Fa uns mesos, les banderes estelades podien veure's a manifestacions pacífiques a la Xina, barrejades amb símbols de llibertat. Avui cada vegada més el patrimoni cultural les emmarca en moviments xenòfobs, insolidaris i excloents. Algun guionista de la DC ho ha sabut veure.   El món ens mira, afirmen els independentistes.   Doncs és cert. I no li agrada el que veu.

Leer más

Rialles que gelen la sang a Amer.

Amer és el poble on va néixer Carles Puigdemont, el líder l'efígie del qual llueix en la plaça. És un petit i bonic llogaret de la Girona rural, amb poc més de 2200 habitants. D'ells, 1514 tenen dret a vot, i la majoria voten al partit del seu il·lustre veí. Somien amb alliberar-se dels qui no pensen com ells, i per això, quan els representants de partits polítics no nacionalistes els "provoquen" (simplement anant al seu poble) es creuen en la obligació sana i cívica de "fer-los fora". Evidentment no és senzill, ja que la llei diu que tothom té dret a expressar-se, per la qual cosa els agents de la llei impedeixen les agressions, dificulten el llançament d'objectes i altres boicots. Però sempre els queden les rialles. I ruire-s dels discrepants deu ser sa, doncs fins el líder dels nacionalistes, Quim Torra, diu que els espanyols són "bèsties parlants amb forma humana" i que els catalans discrepants "tenen un sotrac al seu ADN", el mateix Oriol Junqueras afirma que l'ADN de l'home català "està més pròxim al dels francesos que al dels Espanyols" (quant genetista a les files nacionalistes!), i el mateix fill predilecte de la vila, el molt fugit Carles Puigdemont, va afirmar en un mítin que "calia expulsar a l'invasor".   Per això els fidels del poble no veuen gens incorrecte què un dels ancians del lloc, acompanyat d'un banderer nacionalista, netegi a consciència el terra on ha trepitjat la Inés Arrimadas, la jove catalana, lideressa del partit més votat de Catalunya a les passades eleccions, que ha vingut a dir que tots podem conviure units i en pau, i mentre l'ancià (davant la imatge de Puigdemont que beneeix l'escena) frega i frega el sòl amb intrepidesa, els veïns riuen i aplaudeixen, animant-lo: "Desinfecta, desinfecta, has de desinfectar! Potser amb el mateix ritme i cadència amb el qual el seu líder Quim Torra arenga als CDRs (les seves camises marrons particulars) "Apreteu, apreteu, que feu bé d'apretar!".  Els mitjans nacionalistes qualifiquen aquesta escena de "ocurrència simpàtica".   Per què odien tant a la Inés que necessiten desinfectar el seu rastre? És per que no pensa com ells? O és perquè gosa dir-se a si mateixa "catalana", sent com és "charnega"? Perquè "charnegos" (o gossos) és com denominen els supremacistes als catalans que tenen sang de "fora". En el cas d'Inés Arrimadas, la seva "sang" (que qualsevol bon biòleg veuria indistingible de la d'un altre espanyol, francès o italià) prové d'Andalusia... com la de l'àvia del líder Puigdemont, per posar un exemple.  Pero es que el nacionalisme ajuda a filtrar la sang millor que cap altra cosa.   Però el més impressionant de l'escena és el que no es pot veure. Perquè aquestes alegres gents de poble no riuen per a l'ancià, o per a si mateixes. Ni tan sols per a la càmera que els grava i que enviarà aquesta amenaça al seu enemic. No. De cap manera.   Aquesta gent riu bién alt perquè els sentin els 240 veïns del seu propi poble que van tenir la gosadia de votar a partits com Ciutadans, PP, PSOE, o Podemos. Veïns que no creien en el nacionalisme excloent i que ara miren amb por aquesta escena pròpia dels anys trenta del segle passat. 240 veïns capaços de votar, que són 352 si comptem als seus fills. El 16% d'habitants d'un poble que no poden dir el que pensen sense enfrontar-se a l'exclusió social.   I el més incomprensible. Els veïns que es creuen superiors, els que senten l'impuls de "desinfectar" el terra que trepitgen els "animals"... Amb quina paraula es refereixen als seus enemics? Que potser els anomenen "jueus"? No. Es pot sentir amb claredat.  Els diuen "rates feixistes". Recordeu a Amon Goeth, en "La llista de Schindler"? Amon també cridava als jueu "rates", i per això era un feixista.   Paraules buides per la ignorància.   Rialles al capvespre. Observades des de finestres entretancades.   Rialles que gelen la sang.

Leer más