Voces Layetanas - Reflexiones libres e independientes

Alta política a Barcelona

José A. Ruiz 03/06/2019
Jaume Collbony s'afegeix a la generositat política de Manuel Valls per tal que Colau sigui alcaldessa sense els nacionalistes

Encara és incert el desenllaç del gàmbit que es juga a la capital catalana, però les peces estan sobre el tauler i la jugada es desenvolupa en uns termes que no s'havien vist a Espanya en molt, molt de temps.

D'una part, la falsa derrotada, Ada Colau, últim baluard del comunisme populista durament abatut a tota Espanya, que ja es veia vençuda per la seva indiscutible mala gestió. D'una altra, una Esquerra Republicana, crescuda i triomfadora, que li treu el podi a la Colau per la mínima i que creu arribat el seu moment en recollir les restes dels naufragis de la CUP i del partit minvant del nom canviant.
 
Els altres no poden rivalitzar. Han de ser només espectadors.
 
Però no rivalitzen. Sota el podi, Manuel Valls desafia a Rivera i fa servir la seva calculadora (aquesta que sembla haver perdut Meritxell Budó) llançant una jugada inesperada: Tots els seus suports són per a la seva rival, Ada Colau, si tria pactar amb els socialistes. Sense res per a ell.
 
Una cosa mai vista. Una jugada d'estadista. Valls sap que el seu escàs poder és, malgrat tot, un gran poder, i com que a la seva campanya prometia "no a la independència", es decanta sense cap rubor per complir el promès, per triar el diable conegut, pel mal menys dolent. I sap que les seves bases no li ho retrauràn.
 
Colau dubta. Podria entendre's amb els Socialistes. Ja ho ha fet abans. Però no és això el que vol. No desitja tancar les portes a Esquerra Republicana. Al cap i a la fi Colau va votar doble si en aquella paròdia de referèndum conegut com el 9-N, desitjant amb il·lusió que Catalunya digués adeu a Espanya, encara que no ho pot dir així a les seves bases. No la votarien, sinó que la "botarien".
 
Així que juga a escudar-se en un "gran pacte d'esquerres", per tal de no dir adéu al seu Ernest Maragall, que la sedueix mentre sosté amb una mà sobre la seva espatlla aquesta jaqueta tirada a l'esquena que no ha deixat anar en tota la campanya. Com si Esquerra tingués una mica més d'esquerra que la que adorna el seu nom. Com si els seus cartells electorals haguessin estat plens de propostes socials en lloc de llaços i fotos de presos. Per tant Colau esmenta la connivència del PSOE amb l'article 155 (si, el que va evitar el cop d'estat) i fa un tímid pas enrere.
 
I llavors Collbony també es mou. Dóna ell també un pas endavant, i emulant a Valls (com dient "per mi que no quedi") declara que l'alcaldia tampoc és obstacle. Que Colau no ha de preocupar-se per disputar-se amb ningú el tron de ferro, i que pot tornar a ser, si ho desitja, l'alcaldessa "superpower" de Barcelona.
 
Quina situació per la Colau! Atrapada entre el seu (no tan) ocult desitg independentista i la seva (manifesta) egolatria. Poder guanyar per majoria indiscutida encara havent perdut. Quatre anys més de ganga i bicoca després del llegat desgavellat, nomès a canvi de no mullar-se més del que ho ha fet fins ara.
 
Perquè Barcelona ha parlat. Un 60% ha votat esquerra, efectivament. I un 60% ha votat NO al nacionalisme. Aquest maleït doble eix de la política catalana..
 
Els d'Esquerra bordaran irats, sens dubte. Diran que la Colau ha traït el "mandatdemocrátic" dels barcelonins en aïllar la força més votada.  Però, qué farem!, ells van fer el mateix en el parlament amb Ciutadans, No?. A més, tot pot justificar-se amb les paraules adequades, i Colau ja ho ha fet abans.
 
Què podrà més? Què decidirà l'alcaldessa? Ah!, aquesta encissadora paraula... "alcaldessa"..
Onda Layetana Noticies: Articles relacionats